El dia del renaixement

L'11 de maig de 1985 va canviar la història del ciclisme a Espanya i l'11 de maig del 2015, Pedro Delgado va recuperar de l'armari el vell mallot per tornar a pujar a la bici i rememorar la gesta que el va portar a guanyar fa 30 anys la Vuelta a Espanya. L'11 de maig de 1985 a Palazuelos de Eresma, a les portes de les destil·leries del whisky Dyc, ara propietat d'un grup inversionista xinès, va ser on va començar tot, de la mà de Perico, empès per milions de persones que miraven el rellotge, que calculaven el temps que havia de recuperar davant un despistat Robert Millar, el ciclista escocès que anys més tard es va convertir en dona (ara Philippa York).

Mai abans sota la boira de Navacerrada, ni després, s'havia donat un cas semblant. Delgado, sobre la bici, amb el mallot de l'equip Orbea-Gin MG, la mateixa talla, ni un quilo de més, com si fos el 1985, assenyala amb un sol de justícia, 30 graus al cim que separa Madrid de Segòvia, el lloc per on va passar 30 anys abans en companyia de Pepe Recio, ciclista català, per a un l'etapa i per a l'altre la general, un pacte, un més dintre de les peculiars regles que sempre han regit el ciclisme. «No es veia res. Ara una bici com la que porto pesa poc més de sis quilos, però llavors  sobrepassava els 10 i t'havies de llançar jugant-te la vida amb uns frens que amb prou feines paraven la bicicleta».

Robert Millar xiulava, mentre el seu director no donava importància a la fuga de Delgado. José María García, des de les ones, en el que sempre va ser l'altra Vuelta mentre ell va estar en actiu, mirava d'evitar que els directors espanyols informessin el tècnic del Peugeot, l'esquadra de Millar, de la situació real, que no era cap altra que un Perico llançat cap a la victòria, el dia que es va convertir en un mite esportiu, en la primera de les seves dues Vueltas (el 1989 va arribar el segon triomf) i abans de guanyar el Tour del 1988.

«El 1985 -recordava Delgado dilluns- va ser un any especial per a mi. Vaig fitxar per l'equip Orbea, vaig guanyar la Vuelta i després l'etapa de Luz Ardiden, també sota la boira, al Tour. Recordo que a l'inici de temporada li vaig dir al meu pare els diners que guanyaria i ell em va preguntar: 'Fill, ¿quantes bicis ha de vendre Orbea per pagar-te el contracte?».

1985. Delgado segueix cavalcant en companyia de Recio. Darrere, el director de l'Orbea (Txomin Perurena) i el del Kelme (Rafael Carrasco) animen els seus respectius corredors. Al gran grup, Javier Mínguez (Zor) no s'atreveix a lluitar per la victòria amb el seu corredor colombià Pacho Rodríguez. «I Robert Millar, sense assabentar-se'n», recalca Delgado tres dècades més tard. Alguns corredors fins i tot felicitaven l'escocès pel que seria el seu triomf a la ronda espanyola.

«¡Perico, Perico!»

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Perico, dilluns, va tornar a baixar, en direcció a Segòvia, per la mateixa ruta. Després, les pujadetes, carregades de públic el 1985, que conduïen cap a la destil·leria castellana. Recio va guanyar a Palazuelos. Perico va recuperar sis minuts. Quan Millar es va adonar de la realitat ja era tard. Al travessar la meta el públic -la gent fent bots sobre els sofàs de casa seva- només cridava un nom : «¡Perico, Perico!». Va ser el primer cop. Havia nascut un símbol, que perdura 30 anys després.

García li va voler cobrar el peatge per recolzar la fuga des de la seva emissora. La Vuelta va acabar a Salamanca i el periodista radiofònic va mirar de portar Perico en helicòpter fins a Segòvia. «Ho sento, però m'he compromès a anar a l'estudi de Televisió Espanyola per a una entrevista». Perico va anar a la tele i García mai en la vida l'hi va perdonar.