CICLE de trobades ORGANITZAT PER EL PERIÓDICO
«No ens rendirem»
Junqueras diu a 10 ciutadans que la independència és una eina per millorar la vida dels catalans
Entre tots. Oriol Junqueras: No ens rendirem. /
Va ser a la recta final de les dues hores de trobada. Robert Bermejo (enginyer informàtic, 36 anys) va preguntar al president d’ERC, Oriol Junqueras, per què els partits catalans no anuncien que a Catalunya no s’aplicarà la reforma de l’avortament del Govern del PP amb la mateixa contundència amb què la majoria afirmen que d’una manera o altra es portarà a terme el referèndum pel dret a decidir malgrat que, als ulls del Govern central, les dues coses (desobeir la llei de l’avortament i convocar la consulta) serien il·legals. Junqueras va fer una defensa sense fissures del dret de les dones a avortar («hem de garantir la integritat, la salut i els drets de les dones») i va afegir: «La millor manera de fer-ho és una Catalunya independent. És la millor garantia, si no estarem tot el dia barallant-nos amb el Tribunal Constitucional i el Govern espanyol per tot, per la llei de l’avortament, la de seguretat ciutadana, les pensions, la reforma laboral...».
Bon exemple del que va ser la segona cita del cicle Catalunya 2014, organitzat per EL PERIÓDICO, en què deu ciutadans s’asseuen a debatre amb un líder polític català. El fet de no tenir la independència –per Junqueras, principalment, una «eina» per millorar la vida dels catalans– i aspirar-hi és la causa que explica el que ERC fa i el que no fa, la bretxa entre el que a ERC li agradaria fer i el que ha de fer, la distància entre el que podria ser Catalunya i el que és. La independència com a solució perquè permetria als catalans governar-se millor. «Les millors eines possibles són les d’un estat; per això volem un estat».
Govern i oposició
Sempre l’alcalde orgullós de la seva gestió de proximitat a Sant Vicenç dels Horts, còmodament instal·lat amb un peu en el seny de l’estadista («ERC recolza els pressupostos perquè siguin al més justos i eficaços possible. Sense el nostre suport serien més injustos») i un altre en la rauxade l’opositor («cada vegada que estan en perill els interessos del poder de sempre, els partits de l’establishment s’alineen per defensar-los»), Junqueras va navegar entre les preguntes sobre independència, retallades, desafecció, corrupció, el català a l’escola, educació i feina amb el pas ferm de qui té un full de ruta clar i un objectiu potser encara llunyà però que almenys ja està a la vista. «Hi ha hagut moments en què semblava que els nostres objectius eren minoritaris. No ens vam rendir. I ara que són clarament majoritaris ¿algú creu que ens rendirem? Defensarem la causa de la democràcia per tots els mecanismes democràtics possibles. No ens rendirem», va exclamar amb vehemència.
Artur Mas va ser el primer convidat del cicle Catalunya 2014. Comparades les dues trobades, resulta curiós que les preguntes dels ciutadans al presidentincidissin sobretot en el camí cap a la independència, mentre que a Junqueras se li va preguntar sobre com serà el país després de la independència, com si hi hagués una divisió de poders que, a traç gruixut, implica que Mas, i CiU, dirigeixen el camí, i Junqueras, i ERC, dissenyen la nova república catalana. Un respon al com hi arribem, i l’altre, al com serà.
La qual cosa no significa, ni de bon tros, que siguin socis harmònics, i menys aquests dies. Davant els deu ciutadans Junqueras no va defensar la gestió i les decisions del Govern català, sinó les d’ERC, i en ocasions va marcar distàncies de forma clara amb l’Executiu de Mas. «Amb aquest Govern hi ha coses que no compartim, des de l’externalització del servei comercial de TV-3 [pactada per CiU, PSC i el PP], perquè entenem que es fa per afavorir un grup mediàtic concret, fins a l’acord de CiU amb el PSC sobre BCN World, ja que entenem que és un mal acord», va afirmar, per sentenciar: «Constatem que el Govern català en ocasions gira l’esquena a la majoria fruit de l’acord pactat entre ERC i CiU. ERC se sent compromesa amb aquest acord i el que estem veient és que a vegades el Govern no se sent compromès i busca altres majories parlamentàries. Està en el seu dret, però nosaltres no tenim pressa per sumar-nos a mals acords».
«No sóc nacionalista»
Com ja va fer Mas fa unes setmanes en el mateix fòrum, Junqueras va argumentar la necessitat de la independència per motius pragmàtics i no identitaris. Una «eina», és la paraula que van usar davant els ciutadans convidats al Palau Macaya de l’Obra Social de La Caixa el president català i el que és al mateix temps el cap de l’oposició i el seu soci de Govern. «Jo no sóc nacionalista, sóc independentista. El meu objectiu en aquest àmbit és deixar de ser-ho», és la sentència amb què Junqueras va dibuixar el terreny de joc del seu discurs davant intervencions com les de Manuel López (administratiu comptable, 28 anys) i Carmen Gallego (catedràtica de Filosofia en un institut, 52 anys), en què es van fer patents algunes de les preocupacions dels que veuen amb recels el procés sobiranista: el risc de fallida de la convivència, la preocupació d’aquells que no volen trencar amb Espanya a causa dels vincles sentimentals, la sospita que el mantell sobiranista en realitat està ocultant els greus problemes socials derivats de la crisi a Catalunya.
Aprofitant els seus recursos com a docent –«sóc un professor d’universitat que fa de polític; la diferència entre l’ésser i el fer és substancial»–, Junqueras va mostrar el seu múscul pedagògic però també la fermesa de la seva postura. La consulta no és qüestió identitària sinó de «democràcia» («no hi ha cap article de la Constitució espanyola que prohibeixi celebrar un referèndum», va afirmar)i s’acabarà fent perquè «la immensa majoria dels ciutadans de Catalunya així ho volen». No hi ha risc de fractura perquè l’escenari d’un país dividit al 50-50 «és improbable, segons totes les enquestes» i perquè la catalana és una «societat madura», com a prova que hi ha més gent partidària de convocar el referèndum i «respectar el resultat, sigui quin sigui», que de la independència.
«Jo vull votar el 9-N, però el meu vot no serà a favor seu», va dir Robert Bermejo. «Jo vull que voti tothom, els del sí i els del no. Fins al 9-N estarem al mateix bàndol, els que volem votar», li va respondre Junqueras, a la qual cosa el Robert va replicar: «I el 10 de novembre també estarem d’acord, perquè surti el que surti ho acceptaré». ¿Quin resultat, amb quins percentatges s’interpretarà la victòria del referèndum?, se li va preguntar a Junqueras, i el president d’ERC no va tenir dubtes: «S’interpretarà com a tot arreu: qui guanya, guanya, i qui perd, perd», va afirmar, i va sentenciar: «No tinc dubtes que la immensa majoria dels ciutadans d’aquest país seran respectuosos amb el resultat». Igual de respectuosos, va recordar, que han estat els independentistes quan la seva postura era «minoritària a les institucions».
Els ciutadans li van demanar detalls del futur, de com serà aquesta república catalana a la qual Junqueras es va referir diverses vegades, però la independència que va dibuixar el president d’ERC no és un llibre que ja està escrit, sinó una cosa semblant a una fita al camí, el final d’un procés, l’últim dia d’aquesta vida («continuar a l’Estat espanyol també genera incerteses, com el dret de les dones a avortar, o la reforma laboral, o les polítiques fiscals que beneficien els rics...») i el primer dia de la resta de la nostra vida: «Som independentistes per garantir que decidim on van els nostres impostos. Perquè el problema és que no hi ha prou diners per cobrir totes les necessitats que tenim en sanitat, en educació, en polítiques socials. La manta pressupostària no ho cobreix tot. Però ¿qui retalla la manta? El que gestiona els impostos i se’ls queda, el Ministeri d’Hisenda. ¿Què volem? Una manta més llarga».
Cap a la independència, doncs, amb el cap i no (només) amb el cor. Del que es tracta és de tenir la capacitat d’allargar la manta. «Les llistes que encapçalo al meu poble estan plenes de gent de la penya del Madrid, de la penya del Barça, de l’associació d’amics del flamenc, de la colla sardanista... És normal, ningú em farà creure que estar a favor o no que Catalunya disposi de les millors eines possibles està relacionat amb l’estil musical o amb quin equip t’agrada».
Un poble del Baix Llobregat
Un recurs recurrent: el seu poble, Sant Vicenç dels Horts («una ciutat de 30.000 habitants al centre del Baix Llobregat, ciutat metropolitana, en què el 80% de la població té com a llengua familiar l’espanyola. I jo sóc el seu alcalde»), com a exemple per explicar la necessitat de la independència, gairebé com a microcosmos de la futura república catalana. David Domingo (enginyer industrial, desocupat i emprenedor en projecte de 39 anys) va demanar a Junqueras que detallés tres mesures prioritàries contra les desigualtats socials en la hipotètica república. «Molt similars a les de l’ajuntament de Sant Vicenç dels Horts: serveis socials, ocupació i educació». I sí, per posar-les en pràctica fa falta la independència, perquè el Ministeri d’Hisenda no retalli a capritx la maleïda manta curta, perquè els catalans puguin «gestionar els impostos i fer polítiques socials més ambicioses».
Arguments que no van convèncer María Celina López (arquitecta autònoma de 56 anys, nascuda a Buenos Aires i nacionalitzada espanyola). «No sé com pot recolzar ERC, com a partit d’esquerres, un partit de dretes», va dir María Celina en referència al sí d’Esquerra als últims pressupostos de la Generalitat. Per contestar-la Junqueras es va posar el vestit del soci del Govern i, sobretot, el de la responsabilitat. Va recordar, com sol fer Artur Mas, que aquests pressupostos dediquen un 71% de la despesa –«el percentatge més alt de la història»– a les polítiques socials i va defensar que un vot contrari als comptes hauria provocat la caiguda del Govern, eleccions anticipades i un escenari de majories parlamentàries «molt semblant a l’actual». És a dir, no hauria canviat res. En canvi, gairebé arrogant-se un paper d’oposició des de dins, Junqueras va defensar que ERC va recolzar els pressupostos perquè fossin «tan justos i eficaços com fos possible». «La nostra elecció –va afegir– era ajudar a administrar el pressupost o no. Vam escollir ajudar perquè sigui més just». Tot plegat, és clar, en el context que, «desgraciadament, el total del pressupost de la Generalitat no el decideixen ni el Govern, ni el Parlament, ni els ciutadans de Catalunya, sinó el Ministeri d’Hisenda». És a dir: que Catalunya no sigui independent és el que explica el que ERC fa. En aquest cas, votar a favor dels pressupostos de CiU.
Responsabilitat ciutadana
No es pot dir que aquesta explicació deixés satisfet el flanc més a l’esquerra dels ciutadans que van compartir la trobada amb Junqueras, però sí que és cert que en aquest tema i en altres com el de la desafecció política el president d’ERC se’n va saber sortir més o menys airós, més o menys indemne. Per aconseguir-ho va haver de jugar a fons al caràcter dual d’ERC, ara Govern, ara oposició, ara seny, ara rauxa, ara un partit de llarga tradició, ara un representant de la nova política en contrast amb els vells partits de sempre ancorats en els seus usos (i abusos) partidistes de sempre. És a dir, «els partits de l’establishment.
Notícies relacionadesA diferència del que sol ser habitual, Junqueras (recordin-ho: «un professor que fa de polític») no va caure en la temptació de fer una defensa corporativa dels polítics quan van sortir a la palestra els temes de la corrupció i de la imperiosa necessitat que hi hagi més democratització de la vida pública, fent-la més pròxima als ciutadans. Al contrari: va treure pit de la neteja feta al seu partit («ERC no té cap membre condemnat, ni cap acusat, ni cap imputat en casos de corrupció en exercici d’un càrrec públic») i de la forma de treballar de la formació («els diputats d’ERC són elegits en primàries de veritat a les seves comarques per part dels militants»). A la pregunta directa de Carmen Monge (funcionària administrativa interina de 31 anys), Junqueras es va mostrar partidari que hi hagi un canvi de la llei electoral amb llistes obertes, «una llei electoral que digui que els diputats de tots els partits polítics han de ser elegits per assemblees obertes a les seves comarques». «Ja veuràs com als altres partits no hi haurà ningú que hi voti a favor», va vaticinar Junqueras.
I va passar a l’atac: «Però, si em permeteu, hi ha un factor que té un punt de desesperant i d’inexplicable, que és que hi hagi partits que tenen centenars d’implicats en casos de corrupció i continuen guanyant eleccions». No va donar noms, no va fer falta, ja que el seu missatge era ben clar: la millor manera de controlar els representants és que els representats elevin el seu nivell d’exigència. Dit d’una altra manera: «El mecanisme més eficaç contra la corrupció és el vot dels ciutadans». I molts dels deu ciutadans presents van assentir: fer política és participar, però també exigir.