Mescla revitalitzant

100 anys del Bloody Mary, un còctel envoltat de llegenda

100 anys del Bloody Mary, un còctel envoltat de llegenda
  • La història més plausible del seu origen es remunta a 1921, quan el bàrman parisenc Fernand Petiot va barrejar vodka i suc de tomàquet per als clients del qual acabaria sent el Harry’s New York Bar

  • Moltes altres històries fan referència al seu naixement, a la seva evolució i fins i tot al nom, que podria estar inspirat tant en Maria I d’Anglaterra com en una cabaretera de Chicago

5
Es llegeix en minuts

Diuen que a Ernest Hemingway, magnífic escriptor i encara més magnífic bevedor, se li va acudir un dia ficar un bon raig de vodka al suc de tomàquet per camuflar que s’estava bevent una bona copa al matí i, de passada, evitar les reprimendes de la seva dona i el seu metge. I així va néixer el Bloody Mary. Un bonic relat sobre el naixement d’un dels còctels més famosos i reconeguts del món que, no obstant, és fals. De fet, al voltant d’aquesta mescla revitalitzadora i antiressaca flueixen múltiples històries, que es van transmetent de barra en barra i engrandeixen la seva llegenda. I això passa –suposadament– des de fa 100 anys.

Tot i que no existeixen proves concloents, hi ha consens en el sector a l’assenyalar que el seu origen es deu al bàrman parisenc Fernand Petiot, que un dia indeterminat de 1921 va pensar a barrejar al 50% suc de tomàquet amb vodka, i va aconseguir cert èxit entre la clientela més matinera del New York Bar de la capital francesa. «Aquest és, per mi, l’origen més creïble. De tota manera, un còctel és més que una beguda, és una experiència, i les històries que se n’expliquen formen part d’aquell romanticisme que envolta la cocteleria clàssica», explica Pau Braso, expert en destil·lats i cofundador de Drink Organic, un servei d’enviament de ‘packs’ per preparar còctels a casa amb productes orgànics i de qualitat.

El local originari, per cert, va acabar canviant en el mític Harry’s New York Bar, pel qual van deambular en la dècada dels anys 20 del segle passat ianquis de la talla del mateix Hemingway, Scott Fitzgerald, Gertrude Stein, Humphrey Bogart, Ava Gardner i molts altres que volien comprovar en persona que ‘París era una festa’. I segurament Petiot els va preparar més d’un Bloody Mary per reposar forces després d’una llarga nit. Sens dubte, el còctel i la literatura o el cine combinaven molt bé en aquella època d’excitació creativa, i això multiplicava al seu torn les històries, contes i llegendes.

L’evolució de la recepta

Després Petiot es va traslladar a Nova York per treballar a la cocteleria del St. Regis Hotel, on sembla que va evolucionar la seva barreja rudimentària per adaptar-la al gust més explosiu dels nord-americans, afegint-hi llimona, sal, pebre, Tabasco i salsa Worcestershire o Perrins. Un conegut còmic de Broadway, George Jessel, però, va reclamar també la idea com a seva explicant que un matí de ressaca a la ‘suite’ d’un hotel va començar a barrejar sense gaire criteri tot el que es va trobar al minibar. Després, va entrar a l’habitació la seva amiga Mary, que va vessar per accident el contingut del got. «‘Bloody, Mary’!», és a dir, «maleït siga, Mary» es va queixar ell, amb la qual cosa el còctel va quedar batejat per a la posteritat. Com diuen els italians, ‘se non è vero, è ben trovato’.

I és que l’origen del nom també s’ha convertit al llarg d’aquest segle de vida en objecte de múltiples històries, sense saber ben bé quina és la verídica. Pot ser la que explicava Jessel, o bé la que assegura que quan Fernand Petiot va donar a conèixer el còctel a París, un dels seus clients va comentar que li recordava (ves a saber per què) la seva nòvia de Chicago, que es deia Mary i treballava al cabaret Bucket of Blood (Cub de Sang).

També podria ser que, a causa del seu característic color vermellós, a l’hora de posar-li nom s’inspiressin en l’autèntica Bloody Mary: Maria I d’Anglaterra, que va regnar entre 1553 a 1558 i va acabar per guanyar-se el sobrenom de Maria la Sanguinària després de perseguir a sang i foc els protestants i anglicans per reinstaurar el catolicisme a les illes. Per cert, era filla de Caterina d’Aragó i Enric VIII i en la sèrie ‘Los Tudor’ s’explica bé la seva singular història familiar.

Revitalitzant i versàtil

Més enllà de totes les històries queda el còctel per si mateix. ¿Té prou pes per aguantar 100 anys més? «Crec que sí, perquè és un dels més revitalitzants que conec juny amb la Michelada mexicana. A més, és fàcil de preparar a casa sense tenir-ne gaires coneixements i és molt versàtil, així que cada ‘bartender’ li pot donar el seu propi toc d’autor», argumenta Pau Braso. Això sí, hi posa una condició indispensable: que el suc de tomàquet sigui de qualitat i, si pot ser, ecològic.

La manera clàssica de decorar-lo és amb una branca d’api, però el fundador de Drink Organic proposa una alternativa per obtenir una barreja més mediterrània. «Una branca de romaní amb les puntes cremades, per despertar tota una sèrie d’aromes que ens són més familiars», detalla. O bé donar-li una finalització de whisky fumat per portar-lo a un altre nivell.

En tot cas, una de les claus per a la supervivència de qualsevol còctel és que sigui acceptat per les noves generacions. I sembla ser que el Bloody Mary, com a barreja diürna per excel·lència junt amb la Mimosa, ha conquerit el públic més jove gràcies a l’explosió del fenomen ‘brunch’. També es va produir una revitalització de la seva popularitat –sobretot a les xarxes socials– després de l’estrena el 2013 de la pel·lícula ‘El Gran Gatsby’, adaptació de la novel·la que Scott Fitzgerald va publicar el 1925 i en la qual els personatges no paren de prendre còctels.

Notícies relacionades

Als Estats Units, a més, l’1 de gener se celebra el Dia del Bloody Mary, fent bona la creença que es tracta del millor i més glamurós remei contra la ressaca. Una altra història que pot resultar més o menys certa, però que sens dubte ajuda a continuar enfortint la seva llegenda ja centenària.

La mutació constant del Bloody Mary