L’Espanya infinita: sisè or en 16 anys, 12 medalles en 15 campionats

No podíem ni tan sols imaginar que aquella etiqueta de la «Generació d’Or» no faria referència als seus èxits –o no només–, sinó sobretot al seu llegat. Aquella generació ja no existeix, tot just Rudy Fernández, 37 anys esplèndids, subjecta la bandera del passat com a cordó umbilical amb el present que és i el futur que, ja no hi ha cap dubte, serà. La «Generació d’Or» va ser, en realitat, ara ho sabem, una inoculació d’irredemptisme en el sistema nerviós del bàsquet espanyol. Un cop extinta, la vacuna es manté.

Berlín va assistir ahir a la nit al següent capítol de l’Espanya infinita que amb una eficiència sorprenent, fins a fregar l’inexplicable, capitaneja Sergio Scariolo, aquest italià de Brescia convertit en llegenda de l’esport espanyol, fins i tot del seu acerb cultural. La seva gomina és el bíceps esquerre de Rafa Nadal, el coll de Fernando Alonso, la bota dreta d’Iker Casillas, les canelleres roses de Lydia Valentín, la gorra de Miguel Indurain... La seva gomina és patrimoni nacional.

Els números, tan mentiders de vegades, s’acumulen incontestables a les vitrines del bàsquet masculí espanyol. Des d’aquell despertar del 2006, l’or de les nostres vides, l’èxit s’ha precipitat sobre una selecció i un país amb complex de baixet. Són sis ors, tres plates i tres bronzes en 16 anys. O, dit d’una altra manera, 12 medalles en els 15 últims campionats. En aquest temps, només tres seleccions europees més han aconseguit triomfar: França, Rússia i Eslovènia, amb un Eurobasket cadascuna. Tots els ors olímpics d’aquesta dècada i mitja han marxat als EUA –inabastable aquest repte– i en els quatre Mundials disputats Espanya i els EUA llueixen un empat al caseller. Només d’escriure-ho ja impressiona.

Però tan important resulta el què com el com. Hi va haver un temps en què es va convertir en (mal) costum esperar amb naturalitat l’arribada del metall, com qui espera que la pluja es precipiti sota un cel gris marengo. El lideratge de Pau Gasol, envoltat de coronels com Juan Carlos Navarro, Marc Gasol, José Manuel Calderón, Rudy Fernández o Ricky Rubio, exercia de sòlida garantia. Però només l’últim d’ells es manté, ja amb una important motxilla física a sobre, i Espanya continua guanyant.

Els Hernangómez

Només que cal mirar la comparació amb l’equip que va caure en quarts de final contra els EUA als Jocs Olímpics de Tòquio, fa tot just un any. De llavors, només han repetit l’ara MVP Willy Hernangómez, Usman Garuba, Xabi López-Arostegui i el mateix Rudy. I els tres primers amb un rol notablement inferior al que han assumit en aquest Eurobasket.

Notícies relacionades

Chus Mateo, nou seleccionador espanyol de bàsquet

El Barça fitxa Youssoupha Fall, un gegant de 2,21 metres

El que en altres seleccions es veuria apesaradament, absents per diferents motius jugadors com Rubio, Marc Gasol, Llull, Sergio Rodríguez, Mirotic, Ibaka, Claver, Abalde o Alocén, per a Espanya és vitamina. Scariolo ha tornat a construir un equip (la paraula és important aquí, no pur sinònim de selecció) campió, sempre de menys a més en els tornejos, aclaparadora la seva riquesa tàctica ara que el talent individual no és el que va ser.

L’única extravagància que es va concedir l’italià va ser fitxar Lorenzo Brown, un individu de nacionalització habitual al bàsquet europeu a què Espanya encara no havia recorregut. Els resultats han esfondrat la polèmica i els prejudicis inicials. Com li ha passat a Alberto Díaz, recurs d’última hora per la lesió de Llull, o als germans Hernangómez, ja sense discussió els líders del futur que tots vam voler veure. I en vindran altres que els rellevaran per continuar prolongant aquesta Espanya infinita.