Scariolo: «Sentir el respecte del bàsquet és una gran sensació»

La Federació ha donat caràcter oficial a la seva renovació, estenent una relació molt fructífera per a les dues parts. Si estàs còmode en un lloc i penses que pots seguir estant-ho, no hi ha gaire a discutir, al marge dels resultats que, previsiblement, no siguin igual d’excel·lents que fins ara, en títols i medalles. Però això ho assumim. La família m’ha donat suport, i els Raptors també. Així que no era necessari gaire més.

Seguirà fins als Jocs Olímpics de París el 2024. Però difícilment podrà millorar el que s’ha aconseguit aquests anys, amb un títol mundial, dues medalles olímpiques i tres ors europeus, entre altres èxits.  ¿Què l’empeny a seguir? Al final, quan arribes a un punt de maduresa, el que et motiva és el dia a dia. Trobar-te a gust. Disfrutar amb el que fas, sentir-te bé en el panorama mundial de la teva professió, més que la recerca d’un títol. Però la passió i la il·lusió són màximes. M’agrada molt el bàsquet i les persones amb les quals treballo i, en tots els sentits, és més que suficient.

Més enllà de les motivacions, ha de tenir la confiança que aquesta selecció continuarà sent competitiva. Les esperances de mantenir-nos competitius sempre la tens, però cal posar-hi esforç. El desig és que seguim amb aquest procés de canvi generacional, que ja ha tingut una primera etapa i n’afrontarà una altra. Els que han estat en contacte amb la generació dels 80, que ja ha sortit d’escena, gent com Marc, Rudy, Llull, Claver... també enfilen el final de la seva trajectòria. Però aquesta identitat competitiva, que els dels 80 van traslladar als que els venien darrere, ha de seguir.  Ara hi haurà menys talent, d’això no hi ha cap dubte. Però hi ha unes característiques que ens han fet bons i especials, que és la que cal intentar protegir i alimentar.

 Si fem una mirada al que ha aconseguit, al seu palmarès, és enlluernador. ¿Se sent una persona amb sort? Sí, sens dubte. Des del punt de vista personal, he intentat donar tot el millor. Però òbviament el bàsquet m’ha donat moltíssim. Sobretot continua sent una font d’il·lusió, de sorpresa, d’interès, de ganes de conèixer i d’aprenentatge.

«L’esperança és que en la selecció continuem sent competitius, però cal posar-hi l'esforç i seguir amb el canvi regeneracional»  

De tot el que ha aconseguit en la seva carrera, ¿a què li dona més valor? Jo mesuro el pes dels resultats en funció de les dificultats per aconseguir-los. I, en aquest sentit, possiblement la resposta per a alguns seria sorprenent, coses que igual no han acabat amb un triomf. Però del que em sento més feliç és de sentir la passió pel joc i el respecte del món del bàsquet. És una gran sensació.

Comença a estendre’s la impressió que els jugadors de l’NBA no podran anar a Tòquio per la coincidència de calendari. ¿El preocupa?  Això suposaria un cop dur per a Espanya, que es veurà privada de figures com Ricky, Marc Gasol, Ibaka... Totes les seleccions estan una mica en estat d’alarma. Però és aviat per dir que la nostra pot veure’s més o menys perjudicada. Jo crec que aquestes consideracions només podran fer-se quan les dates i les decisions estiguin preses.

També està bastant en l’aire la presència de Pau Gasol en els Jocs de Tòquio. ¿S’imagina l’equip sense ell? Esperem que no. Però cal imaginar-ho, perquè és una de les possibilitats. De fet, durant tota la meva vida de seleccionador estic pensant en un pla A, B  i C. Preveure diferents escenaris va de la mà de la nostra feina. L’esperança és que el Pau hi pugui ser. Però cal contemplar que, lamentablement, no pugui ser així.

Amb el final de l’NBA, acaba de tornar dels Estats Units després de viure gairebé tres mesos tancat a la Bombolla d’Orlando. ¿Com ha sigut l’experiència? A nivell professional, fantàstica. No hi ha una situació millor per treballar, perquè tens tot a mà. No hi ha viatges, que és el gran llast de l’NBA i, de fet, els percentatges i la qualitat del joc han pujat. Ara una altra cosa és a nivell personal, anímic. La gent amb més força mental ho ha portat millor. Per a mi, el costat negatiu ha sigut la separació de la família. Amb la pandèmia creixent, sembla que és l’única manera de tirar endavant les competicions. Però és una fórmula cara, que no està a l’abast de tothom. ¿Ara és repetible? Crec que no quedarà més remei, tot i que no durant un període tan llarg.

Els Raptors defensaven el títol però es van quedar en el camí. ¿Què els va faltar? A mitja temporada, molts pronòstics no ens veien ni en els ‘play-off’, cosa que em semblava exagerat. Crec que vam fer una grandíssima temporada, i també una gran primera ronda. I vam perdre contra Boston en el setè partit, amb la sensació d’haver-ho donat tot. Teníem un equip limitat ofensivament, amb cert dèficit d’experiència en algun jugador i això és un bagatge que hem afegit. Sentim que tenim un marge de millora evident si podem reforçar-nos una mica a nivell de generar punts amb més facilitat.

La continuïtat a Toronto de Marc Gasol i Ibaka sembla complicada. Tant de bo segueixin amb nosaltres. Crec que hi ha possibilitats reals. Òbviament amb un encaix pressupostari dins del ‘salary cap’. ¿De que depèn que segueixin tots dos? Serà un tema de diners. La voluntat i l’estima cap als jugadors existeix en tots els estaments del club. A mi em sembla una parella molt equilibrada, amb molta versatilitat, i que és molt difícil de millorar.

«Ser ajudant als Raptors és un exercici fantàstic per a l’ego. És una experiència que recomanaria a qualsevol»

¿Ha disfrutat igual al seient del copilot? Es disfruta fins i tot més, perquè es pateix una mica menys i això et fa veure les coses amb més claredat i fins i tot disfrutar més en moments determinats. Potser en el moment de l’èxtasi del triomf és diferent. Però jo vaig disfrutar moltíssim l’anell. Si et sents jugador d’equip i saps de què va això, disfrutes molt.

Vostè és un entrenador de primera fila, campió del món i d’Europa ¿Com afecta el seu ego exercir d’ajudant? És un exercici fantàstic per continuar millorant en el control de l’ego i ser capaç de posar-lo al 100% al servei de l’equip. És una experiència que recomanaria a qualsevol»  Al marge que ens hagi anat bé, estic molt content amb el meu rol a l’equip, amb la meva responsabilitat. Però, com a persona, sens dubte, és una experiència excel·lent, perquè has de ser capaç de passar a un rol de proposta, en què una altra persona té l’última paraula. Això millora la teva capacitat de prendre decisions en funció del que és útil per a l’equip i no de l’orgull a voler demostrar que ets tu qui la pren i el geni de la situació.

«LeBron James està a l’altura de Kobe o Jordan, però amb més capacitat d’involucrar els seus companys. És un fenomen de la naturalesa»

Notícies relacionades

Viatjar a un lloc obscur

El Mundial de bàsquet: Alemanya s’instal·la al cim del món

¿No el tempta provar-se com a primer entrenador a l’NBA? Depèn. En una bona situació, sí. Hi ha situacions que no són bones per a un primer entrenador. Jo no em veig en una franquícia abocada a perdre 50 partits a l’any o més. Sé que no valdria per a això. A més, no crec que sigui una probabilitat real.  Crec que els trets, fins i tot sociològics, van per una altra banda. Crec que la Lliga intentarà donar oportunitats a entrenadors de raça negra, a alguna dona possiblement també. Probablement allargaré una mica la meva estada a l’NBA perquè hi estic content. Però el meu futur serà tornar a continuar disfrutant amb el bàsquet a Europa.

LeBron James acaba de sumar el seu quart anell. ¿El veu a l’altura de Kobe o Jordan? Quan veus cada dia com treballa i s’entrena en molts sentits, entens que és un fenomen de la naturalesa i en general de l’esport. Té una capacitat enorme per fer guanyar, que és el que caracteritza els grans líders. Jo el veig totalment a l’altura de Kobe o Jordan, amb una particularitat, que té una capacitat de fer gran els seus companys, fins i tot millors, perquè Bryant i Jordan eren grandíssims jugadors però amb menys capacitat d’involucrar els seus companys que LeBron