Laia Palau: mirada social del bàsquet

Passen els anys, però Laia Palau (Barcelona, fa 40 anys) continua entregant-se al bàsquet amb la mateixa passió, amb el mateix somriure, amb què va començar a estimar aquest esport al pati de l’escola. «Ara encara el disfruto més que abans. M’ho passo molt millor. Fins i tot crec que soc millor jugadora. Continuo sent molt exigent amb mi mateixa, però ja no sento l’angoixa de no saber on aniré o de pensar en tot el que vull guanyar. Des que em vaig treure de sobre aquestes ansietats, més feliç he sigut», reconeix la base catalana, protagonista d’un inacabable currículum, adornat per una infinitat de premis, en el qual brillen les 12 medalles aconseguides amb la selecció espanyola, amb la qual ha jugat més partits que ningú (294).

«És que cada dia aprenc coses noves. El bàsquet no s’acaba mai. És un esport viu. Passen moltes coses noves. Sempre existeix un espai per crear. Té una riquesa tàctica meravellosa. T’obliga a anar reinventant-te constantment. M’agrada molt i continuo passant-m’ho molt bé», accentua Palau, un dels grans pilars del vigent campió de la lliga femenina de bàsquet, un Spar Citylift Girona que aquest dimecres a la tarda, immers en els millors anys de la seva història, iniciarà la seva segona aventura en l’Eurolliga femenina visitant la pista del Fenerbahçe turc.

Amb humilitat

«No veurem què passa; serem allà. No sé què passarà, però la intenció és competir al màxim. Jo no vull tirar aquesta Eurolliga. No vull que arribi un moment del curs en el qual hàgim de triar això o allò. Vull disfrutar de l’Eurolliga. Disfrutar-la al màxim», afegeix la ‘3’ d’un Girona que, després d’haver derrotat de nou elPerfumerías Avenida en la Supercopa d’Espanya, afronta la temporada sent un clar candidat a alçar el que seria el seu tercer títol de Lliga i l’ambició de continuar posant en dubte l’hegemonia del quadro salmantí, el principal dominador del bàsquet nacional en els últims anys.

«Competirem de tu a tu, però per tradició, per història, Perfumerías ens treu molt d’avantatge. El que sí que espero que hagi canviat respecte a l’any passat és que aquest club s’hagi convençut a si mateix que podem guanyar. Sempre, això sí, amb humilitat. Serà una cosa oberta. I no només amb el Perfumerías, també amb el València i amb els equips bascos. Som un bon equip, un equip lluitador, que parla el mateix idioma, que toca la mateixa cançó dins de la pista, però no som el Dream Team. Les altres també juguen. Les coses s’han de treballar i madurar, sempre. Tot el que s’ha aconseguit és meravellós, però ja ha passat. Ara som en una altra pel·lícula», avisa Palau, a qui se li dibuixa un orgullós somriure a l’hora de parlar de la simbiosi, de la comunió, que hi ha entre el vestidor i el pavelló de Fontajau.

«La resposta de la gent és una de les coses que més m’han emocionat des que vaig arribar aquí. La gent està entregada, més enllà de les victòries o les derrotes. Saben que ens deixarem la pell a la pista. Ens senten molt a prop i en les relacions socials com més a prop ets d’una cosa més teva la sents. Construir una identitat resulta complicat, perquè sempre és un procés lent, però alhora bonic. De coses d’un dia, d’expressions ràpides, n’hi ha moltíssimes, però les sòlides, les que vas coent a poc a poc, tenen molt més valor. Perdre, ser un de segona fila, l’etern aspirant, uneix molt», afirma la base catalana abans de reivindicar l’extraordinari potencial socialitzador, tan freqüentment menyspreat, que atresoren els esports col·lectius, com el bàsquet.

«La meva manera de jugar és molt social. ‘Eh, passem-nos la pilota. Siguem sempre conscients del que estan fent les altres. A tota hora. Mirem-nos. Estiguem juntes. Estiguem en contacte. Siguem una cèl·lula viva. Un organisme que bategui. Un col·lectiu. Estem creant una cosa entre totes. Entre nosaltres. Per a nosaltres. Busquem la victòria, però fem-ho d’aquesta manera’. L’esport genera llaços. Una cau, però una altra l’aixeca. A mi això és el que més m’agrada del bàsquet. Saber que entre totes ho podem fer tot. Perquè al final quan guanyes alguna cosa és perquè ho has aconseguit entre totes».

«Quan Rafa Nadal guanya –prossegueix– sempre es tira a terra perquè juga ell sol. I ho celebra sol, perquè no té amb qui abraçar-se. Jo no podria. Jo no podria dedicar-me a un esport individual. Crec que el meu cap explotaria. Els records més bonics que tinc són les fotos de les abraçades, dels somriures, del típic cop de colze que s’emporta algú a la cara a l’entrar en el cercle. Merdes d’aquestes. Rialles. Moments. Crec que jugo al bàsquet per tot això», remarca, convençuda, Palau, un rara avis que troba la màxima bellesa d’aquest esport en una passada, que només mira del cèrcol cap a baix, com si anotant enlletgís un joc tan bonic, tan estètic, com el bàsquet, convençuda que al cedir la pilota a una companya són dos, i no una, les que ho passen bé.

Teixir vincles

Notícies relacionades

Viatjar a un lloc obscur

El Mundial de bàsquet: Alemanya s’instal·la al cim del món

En un bàsquetmés mil·limetrat, més egoista, contagiat d’un món en el qual tot és efímer, en el qual les coses no duren gens, que cada dia aposta més per l’un contra un, que cada any deixa menys lloc a la passió, al lliure albir, la base reivindica que «el bàsquet potser ha canviat molt, però l’abecé continuarà valent sempre». 

Inquieta, humanista, per naturalesa, reivindica també la necessitat de pensar per comprendre que es pot començar a canviar el món des de qualsevol lloc, fins i tot des del parquet del pavelló més pròxim. «El lleó no és conscient que hi ha més lleons. Però nosaltres, sí. Tenim un entorn, un planeta, que hem de cuidar. Jo intento posar en pràctica la meva manera de pensar aquí. Jo exerceixo aquí. Desconec moltes coses de la macropolítica. Però sé que és senzill, que és molt senzill, teixir vincles. I intentar fer les coses entre tots», sentencia Palau.