Anar al contingut

LA COPA DEL REI DE BÀSQUET

Llull condueix el Madrid al títol

El base, amb 10 dels seus 22 punts en els dos últims minuts, decideix contra el València en una esplèndida final (97-95)

Luis Mendiola

Llull condueix el Madrid al títol

Jose Ramon Gomez

Sergio Llull va aparèixer just a temps per portar el Madrid al títol de Copa contra el València (97-95), el quart consecutiu, demostració de l’època hegemònica que viuen els blancs, que acumulen vuit finals consecutives guanyades en competicions ACB.
     Amb 10 punts consecutius, dos triples i un robatori finalitzat amb una safata en els dos últims minuts a més de dos tirs lliures, el base menorquí va obrir una bretxa suficient per resoldre la final de Vitòria, una de les de nivell més elevat dels últims anys, lluitada des del principi fins al final, que els valencianistes també van fer gran amb la seva esplèndida actuació i en què van disposar de l’última possessió, a 9 dècimes del final, per forçar la pròrroga, que no van aconseguir aprofitar.
    La final, tensa, espectacular, va comptar també amb decisions arbitrals discutibles. Però es recordarà, essencialment per les fogonades de talent de Llull, una de les comptades estrelles a Europa, que es resisteix a l’embruix de la NBA, i que amb els seus 22 punts, les seves 4 assistències i els seus triples decisius, va enfosquir la resta de figures que es van deixar veure al partit. Va brillar especialment el seu company Anthony Randolph, exjugador de Bartzokas a Rússia, autor d’una actuació esplèndida (20 punts, 7 rebots, 27 de valoració) i també ho va fer Bojan Dubljevic al València (28 punts,5 rebots i 31 de valoració). Els focus, però, es van quedar amb Llull, reconegut com l’MVP de la final.
    Dues decisions arbitrals, que van beneficiar el Madrid en aquell tram decisiu, van afegir encara més polèmica a l’episodi que van viure els blancs als quarts de final davant el Morabanc Andorra. La primera, una falta comesa a Dubljevic pel madridista Taylor a 50 segons del final (95-91), que els col·legiats no van concedir com a antiesportiva malgrat les protestes de la banqueta valencianista. La segona un camp enrere a falta de 9 dècimes, que beneficiava els madridistes després que Sastre recuperés una pilota. Les queixes, en aquesta ocasió, van tenir el seu efecte. I els àrbitres van rectificar. Però l’escàs pas de temps restant no va ser suficient perquè Van Rossom pogués llançar a cistella.

MÀXIM EQUILIBRI / Va fer mèrits suficients també per aixecar el títol el València després d’una final en què va ser capaç de tornar un per un els cops infligits per un Reial Madrid amb un terrible poder ofensiu. Va amenaçar en diverses fases l’equip de Laso d’escapar-se abans del temps de la mà de Randolph i de Llull, que cada partit que passa té més incidència en el joc. Però l’equip de Pedro Martínez va tenir sempre una marxa més a la recambra per mantenir el pas al seu rival.
    Amb les seves accions a prop de la cistella i el seu letal llançament exterior, Randolph va aconseguir preservar la iniciativa per al Madrid, en alguns moments fins i tot amb marcadors molt còmodes (40-30, m. 15). Llull era el contrapès. Però el València també va trobar jugadors que van fer un pas endavant per mantenir-se en la lluita, com Dubljevic, San Emeterio o Rafa Martínez. I això va mantenir el partit sempre en una situació de taules, més enllà del descans (47-45).
    Amb molt més fons d’armari, el Madrid sempre va trobar algú que assumís la iniciativa. Carroll va tenir el seu moment. Igual que Ayón. També Doncic, tot i que el nen meravella (9 punts, 6 assistències) no va estar tan inspirat com en la resta del torneig. Però la presència de Randolph i Llull va ser constant. Al València van ser Dubljevic, San Emeterio i Sastre els que es van encarregar d’arrossegar els altres. Així es va arribar a la fase calenta, amb totes les coses per decidir (87-85), fins que va aparèixer Llull per a jugar-se-la, marcar diferències i apropiar-se el segon MVP de tota la seva carrera. 

0 Comentaris
cargando