La Barcelona metropolitana es marca duplicar l’habitatge planificat i densificar la segona corona

És la conclusió a la qual arriben els estudis que fonamenten el Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM), el gran full de ruta urbanística de la regió de Barcelona, ara pendent de la seva aprovació definitiva a càrrec de l ’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Si fins ara els plans urbanístics preveien la construcció de 106.200 noves vivendes principals en el perímetre dels 36 municipis de l’AMB, el PDUM passa a contemplar gairebé el doble, 207.500 llars, la quarta part dels quals (53.100) s’atribueixen a les poblacions del Vallès (Sant Cugat, Cerdanyola, Barberà o Badia entre elles). És l’estimació mitjana del pla de cara al 2050, que també mostra una mínima (157.000 vivendes) i una màxima (253.000 vivendes) en funció de diferents hipòtesis de creixement demogràfic.

«Si no donem resposta a poc a poc a poc a la necessitat social de la vivenda, es produirà una situació complicada a nivell de convivència», admet Antonio Balmón, vicepresident executiu de l’AMB i alcalde de Cornellà de Llobregat. El regidor introdueix la «sostenibilitat social» com a criteri a sumar a la sostenibilitat ambiental per impulsar vivenda, i apel·la que les ciutats puguin créixer «en vertical», tot i que assegura que encara no hi ha concreció sobre estratègies específiques de densificació. Tant ajuntaments com Generalitat estudien fins a quin punt poden forçar les costures dels plans urbanístics per no depassar densitats insostenibles, i per aconseguir-ho els alcaldes demanen flexibilitzar la burocràcia que obliga a dilatar els processos administratius.

El full de ruta del PDUM urgeix sobretot a incrementar la vivenda a la segona corona metropolitana de Barcelona. I posa Sabadell com a exemple més il·lustratiu: amb les vivendes previstes en el planejament actual (5.000), la cocapital vallesana no aconseguiria assumir la seva demanda demogràfica davant cap dels seus escenaris potencials d’aquí al 2050. Ni tan sols en el més baix, en el qual necessitaria el doble (10.600) de les llars projectades avui.

Un fenomen gairebé idèntic passa a Mataró i Terrassa: si mantinguessin el planejament vigent (amb 7.000 i 20.200 vivendes, respectivament), tan sols aconseguirien absorbir la seva necessitat de vivenda en la hipòtesi demogràfica més baixa, quedant sobrepassades en totes les altres. Al seu escenari mitjà, el PDUM pronostica que l’AMB guanyi 183.500 habitants en les pròximes dues dècades, que a la regió metropolitana – sumant Vallès, Garraf i Maresme – passarien a ser 425.000. L’escenari màxim és el doble: 418.400 nous veïns a l’AMB i 892.000 a la regió.

Accelerar la velocitat de construcció

«Hem de deixar clar que densificar no significa fer gratacels. Moltes vegades, fer edificis de quatre, cinc o sis plantes ja eleva substancialment la densitat», apunta l’urbanista Ramon Gras, responsable de nombrosos estudis sobre les possibilitats de construcció i densificació a l’àrea de Barcelona. A través d’unbessó digitalmetropolità – ara escalat a tot Catalunya – desenvolupat per la seva companyia Aretian, Gras calcula que a la regió metropolitana de Barcelona hi ha un dèficit de cara als pròxims 20 anys d’unes 475.000 vivendes, que s’haurien de repartir en unes 29.000 parcel·les que ja contemplen la construcció de vivenda nova.

La xifra de Gras quadra amb un dels escenaris de creixement de població màxims que contempla el PDUM, que remarca la necessitat de construir 457.000 vivendes entre el 2025 i el 2050 en aquesta mateixa regió metropolitana. La dada equival a la necessitat de construir una mica més de 18.200 vivendes a l’ any amb l’objectiu de donar resposta al greu problema d’accessibilitat de la vivenda que ja viuen Barcelona i la seva conurbació, cosa que suposa un augment considerable del ritme de construcció actual. En una àrea similar, les dades de l ’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) reflecteixen que el 2024 tan sols es van construir 8.557 vivendes, molt lluny de les xifres prèvies a l’esclat de la bombolla immobiliària— 30.654 vivendes el 2008».

Gras lamenta que, des de 1939 i amb excepcions, «el gruix de les intervencions urbanístiques que s’han fet a Catalunya han sigut de mala qualitat i sense estar pensades per al servei dels ciutadans». Per això, insisteix ara en una mirada catalana i metropolitana per apostar per la densificació, més enllà d’altres mesures com poden ser l’eliminació de pisos turístics: «És un problema estructural molt més greu». Una visió que comparteix la codirectora de la Càtedra Barcelona Estudis de Vivenda, Montserrat Pareja-Eastway, que entén la preocupació de les administracions de cara al creixement poblacional i els problemes d’accés a la vivenda, tenint en compte que «la falta d’oferta ja és important». «Cal incrementar-la. Si el dèficit augmenta, això implicarà més pressió sobre els preus», assenyala Pareja-Eastway.

Això sí, la també doctorada en economia aplicada per la Universitat Autònoma de Barcelona adverteix sobre els riscos de construir sense garantir serveis als futurs residents i dotar els pisos amb bones connexions de mobilitat i sectors econòmics. Una reflexió amb què es presenta Gras, que destaca que des d’Aretian han analitzat les capacitats de cada municipi, descartant ja les zones més desconnectades per evitar replicar males praxis de l’etapa del ‘boom’ immobiliari i aconseguir una «harmonització entre el desitjable pel municipi i el desitjable pel context».

És a dir, que la idea és que no aparegui un edifici gegant en una zona amb baixa densitat per compensar, sinó que la densificació sigui equilibrada amb el territori. El ‘bessó digital’ de Gras conclou que hi ha una vintena de municipis amb uns nivells de densitat tan elevats que, de fet, haurien de seguir el camí oposat i buscar fórmules per esponjar la seva superfície. És el cas d’urbs com Cornellà, Castelldefels o l’Hospitalet. Aquest últim municipi inclou al seu terme municipal els dos quilòmetres quadrats més densos de tot Europa. Una casuística que ressona a Salt (Gironès), on fonts municipals assenyalen la «gran densificació» que va provocar l’urbanisme de la dècada dels 60-70 al centre, «un dels barris més densos de Catalunya». «Els esforços a Salt se centren a esponjar i reconvertir actius immobiliaris en mans de grans tenidors en pisos per a la gent», agreguen des del consistori.

El repte de l’habitatge protegit

Si per si mateix el repte de dotar de prou oferta la regió de Barcelona és ja majúscul, encara cal sumar-hi altres element que complica més l’equació. D’una banda, el Govern aspira a aconseguir que el 15% de les vivendes principals de Catalunya comptin amb algun tipus de protecció o criteri social en la recerca de preus més raonables. A les àrees amb més tensió pels preus i les dificultats d’accés a la vivenda –que inclouen el 82% de la població catalana–, les dades de la Generalitat exposen que, el 2019, només hi havia un 7,35% d’aquestes vivendes, de les quals amb prou feines un 1,7% estaven destinades a lloguer social –l’objectiu és que aquest número creixi fins al 9%–. Xifres que amb prou feines s’han mogut des d’aleshores.

Notícies relacionades

Tretze discoteques de Barcelona estan nominades entre les millors del món del 2026: la llista completa de Catalunya

La passió pels avions, l’accident a Porto i les portes blindades per l’11S; la vida del comandant Ramon Vallès

Els mateixos estudis de la Generalitat exposen que entre 1987 i 2019 tan sols es van construir 135.000 vivendes protegides a tot Catalunya – el 3,5% del parc residencial català –. Aquest panorama implica que, més enllà que les administracions busquin fórmules perquè pisos ja construïdes passin a ser de domini públic o protegits, les edificacions projectades han de comptar amb proporcions de pisos a preus assequibles més elevats als de les últimes dècades. Experts consultats coincideixen a assenyalar la necessitat de planificar i generar un sistema d’ incentius i una política de finançament públic estable perquè aquests projectes surtin prou rendibles.

Montserrat Pareja-Eastway i altres veus d’aquest camp remarquen també que no tot passa per construir i que s’ha d’apostar per la rehabilitació de vivendes, tant com per allargar la vida útil del parc actual com per poder reintroduir al mercat pisos buits i pendents de remodelacions. Per la seva banda, Gras remarca que, més enllà de la producció de vivenda nova, Catalunya i la regió metropolitana han de tenir en l’horitzó projectes de regeneració urbana en zones on el parc de vivendes ja construït és de «mala qualitat» i remarca la necessitat de «demoler-lo i construir de nou». «El problema és molt gran», remarca l’urbanista.