300 noms després de les obres capitals de Gaudí a BCN

Quan Antoni Gaudí, perquè un dia va caure d’una bastida, va començar a patir aquesta paralitzant por que causa el vertigen, tot un contratemps perquè llavors ja estava immers en la construcció de la Sagrada Família, va ser Joan Rubió Bellver qui el va substituir quan calia enfilar-se als punts més alts de la basílica. Quan va morir, no obstant, va ser la seva mà dreta Domènech Sugranyes que va agafar les regnes de les obres i no Josep Maria Jujol, que era un altre candidat possible i que potser hauria conduït la continuació dels treballs amb accents, que ja és a dir.

Qui no es va sobreposar a la inesperada mort de Gaudí va ser Lluís Badia, que al costat del seu germà Josep, tots dos forjadors de ferro, van treballar en diverses obres de l’arquitecte de Reus. Congeniaven molt tots tres. Gaudí era fill d’un calderer, així que, tot i que fos de forma tangencial, coneixia les dificultats i els límits de donar forma, per exemple, als balcons de la Pedrera. Tanta era l’estima que tenia als germans Badia que, quan els veïns de la cantonada del passeig de Sant Joan amb la Diagonal es van queixar pel soroll que feien al seu taller, Gaudí els va aixecar un nou local el 278 del carrer de Nàpols, de formes, per descomptat, absolutament gaudinianes i que, quina llàstima, a principis dels anys 90 va ser totalment enderrocat.

Els Badia van edificar una estreta relació amb Gaudí gràcies (o per culpa, segons s’entengui) del mestre forjador Joan Oñós, que havia treballat ja a les obres de la Casa Vicens i el Palau Güell. Josep i Lluís Badia eren dos dels seus empleats. L’anècdota la va explicar al seu dia l’escultor Joan Matamala. Segons deia, quan Gaudí entrava per la porta del taller, Oñós, que rar, improvisava sempre qualsevol excusa per anar-se’n i deixava al càrrec dels germans bregar amb els encàrrecs, mai fàcils, de l’arquitecte.

¿A què ve aquestes quatre històries, que podrien ser desenes i centenars més? Que una de les herències més valuoses de la celebració de l’Any Gaudí i de la capitalitat mundial de l’arquitectura que aquest any ostenta Barcelona serà, dit amb el més gran dels respectes i com el més sincer dels complerts, el ‘joguete’ que ha creat el Col·legi dels Arquitectes de Catalunya (COAC). L’han batejat com a Constel·lació Gaudí i el defineixen els seus autors, Isabel Aparici i David Solà, com una eina interactiva, però això, segons es miri, és quedar curt. És a la pràctica (s’aconsella entrar a través de la pantalla d’un ordinador, no d’un telèfon) una màquina del temps que permet viatjar a qualsevol època de set edificis icònics de Gaudí a Barcelona per tal de donar fe dels noms, cognoms i trajectòries professionals de totes i cada una de les persones que han deixat la seva empremta professional a les set obres capitals de Gaudí a Barcelona: les cases Vicens, Milà, Batlló, al parc, al palau i a la cripta Güell i, evidentment, a la Sagrada Família.

Marbristes, vidriers...

Són arquitectes, escultors, ceramistes, pintors, ebenistes, marbristes, vidriers, restauradors, orfebres..., no solament dels anys en què Gaudí era al capdavant d’aquelles obres, sinó des d’abans i fins avui. Són uns 300 noms, responsables de la imatge internacional que projecta Barcelona per aquests set edificis.Són arquitectes, escultors, ceramistes, pintors, ebanistes, marbreistes, pintors, vidriers, restauradors, orfebres..., però no només dels anys en què Gaudí era al capdavant de cada una d’aquelles obres, sinó des d’abans fins i tot i fins a la més recent actualitat. Són en total, com a les Termòpiles, uns 300 noms, responsables tots ells en la part que els correspongui de la imatge internacional que projecta Barcelona per aquests set edificis en concret. Cadascuna de les obres està representada com la secció del tronc d’un arbre. Els anells interiors corresponen a les etapes més antigues i els exteriors, a les més recents. Els set edificis són una mena de set estels al voltant dels quals orbiten aquests 300 planetes. A cadascun d’aquests punts de la constel·lació s’obre una pestanya amb informació detallada sobre cada professional i en quines obres de Gaudí va treballar.Potser convinguin un parell de nocions de navegació abans d’endinsar-se en aquest oceà d’informació. Cada una de les obres està representada com la secció del tronc d’un arbre. Els anells interiors corresponen a les etapes més antigues. Els exteriors, a les més recents. Una vegada queda clar això, convé saber que, a la seva manera, els set edificis són una mena de set estrelles al voltant de les quals orbiten aquests 300 planetes citats. N’hi ha prou amb parar atenció a qualsevol d’aquests punts de la constel·lació perquè s’obri una pestanya amb informació detallada per saber de qui es tracta i perquè a través de línies que sobtadament es dibuixen en aquest univers es conegui d’entrada en quines obres de Gaudí va ser present tal o tal persona professional.

Notícies relacionades

Frenar el cablatge caòtic

El Suprem i el TSJC exigeixen tornar l’IAE cobrat durant la pandèmia

El que Aparici i Solà van portar a bon port va ser ordenar de manera fàcil i intuïtiva la informació disponible, sobretot als arxius del COAC, fotos, bibliografia, plans. Josep Maria Montaner va tenir l’honor el 9 de març de presentar en societat la Constel·lació Gaudí a la seu del col·legi professional dels arquitectes i no va dissimular la infinitat de sorpreses que li va oferir aquesta eina. Es va fixar en quatre dels pintors en qui més confiava Gaudí quan algun dels seus projectes requeria artistes d’aquest ram: Aleix Clapés, Iu Pasqual, Francesc Xavier Nogués i Teresa Lostau.

Com va explicar Montaner, la gran virtut d’aquesta eina és que convida a desdenyar la tesi que Gaudí era un geni solitari. Era més aviat la punta de l’iceberg d’una legió d’extraordinaris treballadors sense els quals no existirien aquestes obres.Tal com va explicar Montaner durant la presentació, la gran virtut d’aquesta herència que el COAC deixarà en herència com a llegat d’aquest 2026 de celebracions és que convida a desdenyar la tesi que Gaudí era un geni solitari. Era més aviat la punta de l’iceberg d’una legió d’extraordinaris treballadors sense els quals seria inimaginable l’existència d’aquestes set obres citades. Tampoc sense Gaudí s’hauria format aquesta constel·lació.