David Bondia: "Entre el 70% i el 80 % de les nostres recomanacions són implementades"

[Riu] Hem fet coses molt importants i les hem valorades. No és només fer resolucions; és fer seguiment. Som de les poques institucions que fem aquest seguiment. De totes les nostres recomanacions, entre el 70% i el 80% són implementades per l’Ajuntament de Barcelona. Nosaltres canviem un element: no treballem per temes sinó per l’afectació de drets. Ara hi ha tot un seguit de resolucions que passen per diversos assessors.

Vostè va crear una comissió de reparació per abusos sexuals.

Penso que és el més important que hem fet en la sindicatura. Era una comissió per a l’escola Barcelona, on treballava Albert Benaiges, i vam decidir no tancar la comissió. Va venir gent per altres abusos; la tenim oberta per a altres casos.

El seu mandat ha destacat principalment per les mediacions. La més coneguda potser ha sigut la de la Casa Orsola.

N’hi ha hagut moltes. Nosaltres partim de la idea que Barcelona té reptes i problemes, i busquem solucions. Abordar-ho tot com a conflicte pressuposa que al final hi hagi un guanyador i un perdedor, i volem abordar els problemes amb solucions. A la ronda de Sant Antoni, amb la llosa, vam fer propostes de dinamització mentre es decidia el projecte urbanístic. I es va dinamitzar l’espai amb jocs i altres elements. També vam intervenir en el cas de l’hotel Aristol, un alberg per a toxicòmans que va provocar queixes dels veïns perquè no sabien què s’hi faria exactament. Vam crear una comissió de seguiment i ha funcionat molt bé. Pel que fa a cementiris hem fet diverses mediacions: van buidar un nínxol i van tirar els ossos a una fossa comuna sense avisar la família. Per impagament. Però potser hi ha gent que no sap que s’ha de pagar. En aquest cas vam aconseguir que Cementiris de Barcelona contractés una antropòloga forense perquè busqués els ossos a la fossa comuna.

¿I els va trobar?

No sabem si els van trobar, perquè és confidencial, però la família va quedar molt agraïda. També vam mediar, en efecte, a la Casa Orsola, i a Vallcarca, on 30 persones ocupaven habitatge públic i el govern municipal i els Comuns van pactar que nosaltres busquéssim solucions residencials per a gent en situació de vulnerabilitat econòmica i social. Vam veure que a Vallcarca hi havia 28 persones en aquesta situació, 14 de les quals han acceptat pisos en diversos punts i la resta no, però crec que acabaran acceptant-los. Va ser una mediació decisiva. I també hem intervingut en el cas més recent, el de Sant Agustí.

Que no sabem com s’acabarà.

Esperem que s’acabi bé.

En aquest cas i en altres de futurs, ¿considera que l’Ajuntament ha de comprar l’edifici, com en el cas de la Casa Orsola?

És més complex que no pas això. El cas Orsola és una actuació puntual i imaginativa.

Pagant un sobrepreu.

Sí. I veient el conflicte social que s’havia creat, i veient també el de Sant Agustí, ja ens vam pronunciar el 2024, quan vam avisar l’Ajuntament que s’estaven fent rehabilitacions amb un esment d’obres, quan eren obres majors [que requereixen altres permisos]. Es van imposar sancions petites fins que la Generalitat s’ha posat les piles. ¿Què passarà amb Sant Agustí? La veritat és que no ho sé. He parlat amb la propietat i hi haurà reunions.

El problema de l’habitatge afecta gairebé totes les classes socials, tot i que de manera diferent. La classe mitjana no troba pisos per als fills, i els barcelonins que disposen de menys recursos es barallen per amuntegar-se en habitacions que costen 400 o 500 euros. ¿Quina solució hi veu?

Correspon a les administracions establir límits de lloguer i resoldre qüestions com aquesta. Nosaltres podem entrar en el parc públic, que ha crescut, però no ho ha fet al mateix ritme la gestió d’aquests habitatges: tenim moltes queixes. Fa falta més personal per a la gestió. D’altra banda, això dels allotjaments temporals d’urgència no es fa bé. Vam fer una actuació per resoldre-ho. Barcelona paga 4.000 euros mensuals per l’allotjament d’una família que potser ha sigut desnonada per no pagar un lloguer de 800 euros. I és un operador turístic qui porta l’allotjament. Vam instar l’Ajuntament a crear un fons metropolità per gestionar-ho. Tindria més sentit avançar diners perquè les famílies paguin el lloguer. Serien diners públics que van a parar a un privat, però també ho és l’operador turístic.

Una altra qüestió, potser la més greu a la ciutat, és el sensellarisme. Hi ha 5.000 persones sense llar a Barcelona, 3.000 de les quals passin la nit al carrer.

De les 10 propostes de millora del nostre informe anual, la primera és sobre el sensellarisme. L’Ajuntament ha augmentat els recursos que destina a aquesta qüestió, residencials i econòmics, però cada cop hi ha més gent al carrer. Hi ha por de fer-ho bé per l’efecte crida, però nosaltres parlem de l’efecte mirall: fem-ho bé per poder-ho replicar en altres llocs. La nostra idea és un projecte pilot que es diu Pla Zero Carrer, que tenim gairebé afinat, que hem presentat als grups i a l’alcalde, en el qual intervé l’Administració, les entitats socials –Arrels, ECAS, Hàbitat 3– i el sector econòmic –Fundació La Caixa, Pimec–, perquè hem d’anar tots alineats. La nostra proposta és fer un projecte pilot en un barri de Barcelona i en un altre d’una localitat de l’Àrea Metropolitana. Una altra qüestió: molta de la gent que viu al carrer podria optar a la renda garantida. Són 700 euros al mes. Tres persones que visquin soles al carrer podrien sumar tres rendes i amb aquests 2.100 euros buscar un habitatge. No és tant augmentar la inversió com redistribuir-la. I un element més: tenim un mapatge de pisos buits a Catalunya. Molts pobles perden població.

Notícies relacionades

Un foc al port aixeca una gran columna de fum

Sant Adrià i Badalona pacten que arribi Inditex i moure l’Alcampo

¿I les persones sense llar podrien anar-se’n de Barcelona a aquestes localitats?

S’hi podrien desenvolupar projectes de vida, temes ocupacionals. Volem executar el nostre projecte pilot en 18 mesos.