Joaquim Nadal: "L’acord amb Barcelona garanteix la continuïtat del monestir de Pedralbes"

Va tenir un paper clau, com a mediador de l’acord entre l’Ajuntament de Barcelona i la comunitat de les clarisses, per garantir la preservació patrimonial del monestir de Pedralbes, que es va tancar el 2022.

La comunitat de les clarisses sabia que jo havia fet alguna gestió en relació amb alguna fundació i algun altre monestir, i em van demanar que les ajudés en la redefinició de la seva relació amb l’Ajuntament. Vaig ser una peça més de l’engranatge. Elles temien el que després va acabar passant, que la comunitat s’aniria reduint i que acabaria perdent prou nombre de membres per poder mantenir-se al mateix monestir. Volien deixar resolt que quedava garantit el patrimoni, la continuïtat històrica del monument, el culte a l’Església i l’opció que si les últimes monges se n’anaven a una altra comunitat, com va passar quan les tres que quedaven se’n van anar a la de Vilobí d’Onyar, quedés oberta la possibilitat de reprendre la vida monàstica, que les monges hi poguessin tornar quan es donessin les condicions.

¿I això va quedar garantit?

Exactament, per la fórmula acordada amb l’Ajuntament de Barcelona: constituir un fons especial dins de la Fundació Barcelona Cultura. Hi ha un patronat que integren membres de l’Ajuntament i representants de les clarisses, entre els quals algunes monges i persones laiques que elles van elegir. Una, Juanjo de Gispert, advocat del bisbat; una altra, Juan José López Burniol, i una altra, jo. El fons especial es reuneix de manera periòdica i va establir que el conjunt del patrimoni quedava a la seva disposició, dins de Barcelona Cultura. A canvi, l’Ajuntament es va comprometre a assegurar l’aliment de la comunitat i la seva continuïtat, i a mantenir un pla de reforma i restauració del monestir, a més de garantir la continuïtat de l’arxiu i el museu de Pedralbes. Per cert, no vull deixar de citar la gran tasca que fa la directora del museu, Anna Castellano.

L’acord es va tancar el 2022 per a 75 anys prorrogables pel mateix període. I ara, al març, es commemorarà el 700è aniversari del monestir.

És un acord cultural i econòmic que reforça l’esperit fundacional de Pedralbes, quan la reina Elisenda de Montcada va establir que el Consell de Cent seria un dels protectors del monestir que ella va fundar per retirar-s’hi quan envidués del seu marit, el rei Jaume II.

¿El monestir de Pedralbes és un bon exemple de la pervivència del patrimoni religiós en una societat que cada vegada és menys religiosa? ¿Es van inspirar en algun exemple?

Ens vam inspirar, sobretot, en el fet que ja hi havia un pacte entre el consistori i les clarisses. Es tractava d’ampliar-lo, donar-hi continuïtat i preveure l’eventualitat que les monges haguessin de deixar el monestir. La comunitat va trobar la fórmula d’anar a Vilobí d’Onyar, que és la garantia de la continuïtat de la vida comunitària. Crec que les monges s’han integrat bé allà.

¿Creu vostè que val la pena intentar que hi torni a haver monges a Pedralbes?

Sí, sense cap dubte. Sempre que se’n mantingui el fil fundacional: mateixa comunitat i mateixa sintonia amb el vincle que la reina va establir amb la ciutat de Barcelona. En conec alguns intents que no han funcionat. L’arrelament és fonamental.

¿Quin valor històric, cultural, arquitectònic té Pedralbes?

És un monument descomunal, una de les millors mostres de l’arquitectura gòtica de principis del segle XIV. Té una unitat constructiva exemplar. Un claustre d’unes proporcions descomunals. És molt notable la celeritat amb què es va produir la compra dels terrenys per part de Jaume II, el gener de 1326, les obres van començar tres mesos després, i la decisió de la reina de dotar el monestir amb prou renda per construir-lo. El maig de 1327, 12 monges s’instal·len allà. El monestir estava acabat, les obres van seguir com a mínim 30 o 40 anys més, però en un any el monestir va ser habitable. El rei va morir el novembre de 1327 i la reina es va traslladar a Pedralbes, on va fer habilitar unes dependències i va anar definint la seva empremta profunda al monestir, que té el seu màxim símbol en la seva pròpia tomba, una imatge de dues cares: pel costat de l’església, es presenta Elisenda de Montcada amb tota la seva esplendor de reina, i pel costat del claustre, que es corresponia amb la vida de clausura, apareix com a monja, com a persona no revestida de la condició de reina.

¿És prou conegut a la ciutat?

El conjunt monàstic no és prou conegut. Si la gent sabés quin racó de pau és la plaça del monestir, al seu exterior, on hi ha tres o quatre cases i les cases de l’antic conventet. Sents el murmuri de la Ronda de Dalt a dos minuts però hi ets com si fossis a la plaça de Poblet o de Santes Creus. I una vegada que entres al claustre, per als que hi hem anat moltes vegades n’hi ha prou de deixar-nos anar, passejar i contemplar les columnes, els capitells, les bases de la gran columnata.

Notícies relacionades

Barcelona batalla al Suprem la seva norma de consultes populars

Els Ciutat de Barcelona reivindiquen cultura i ciència

¿Quan va començar a visitar vostè el monestir?

D’estudiant a Barcelona, vaig estar més fora que dins, fent visites que em transportaven a l’ambient de la Girona medieval.