Adeu a la penúltima elefanta del zoo

Ha mort la Susi, el penúltim elefant que trepitjarà les terres de Barcelona. Era una femella. De fet, si alguna cosa caracteritza la història d’aquesta espècie a la ciutat és que ha sigut gairebé sempre un matriarcat. Fins i tot l’Avi (1873-1914), exemplar sempre citat, també era una elefanta. En realitat, es deia Baby, però l’anglès era una llengua massa estranya llavors en aquesta ciutat i el nom es va pronunciar tantes vegades malament que el pobre animal va patir aquest transvestisme lingüístic. Des de llavors, han viscut al zoo local la Perla, la Júlia, la Noia, l’Alícia, la Guba, la Baldufa, la Kika... Cada una amb una història particular. La primera d’aquesta parcial llista de set exemplars, per exemple, va arribar com a refugiada d’Alemanya quan Hitler començava a perdre la guerra. L’última va morir dos dies després d’una visita de Franco. Però si alguna cosa encarna la Susi és que per la seva trajectòria, nascuda en llibertat fa uns 55 anys, s’ha convertit en una bandera dels grups animalistes en la lluita per clausurar els zoològics, una meta que parcialment han conquerit. Amb la defunció, el títol de l’última elefanta de Barcelona recau ara en la Bully. Seu serà, quan correspongui, el punt final.

Sobre la causa de la mort no hi ha gaire a explicar. Era molt vella. Amb més de mig segle de vida, la Susi havia superat amb escreix la longevitat habitual d’aquesta espècie en llibertat. La setmana passada, sense anar gaire lluny, va morir el Kenya Craig, un elefant que era tot un símbol nacional i, també, tota una sorpresa, ja que els responsables del parc nacional d’Amboseli no donaven crèdit al fet que hagués arribat als 54 anys.

Però aquesta és una altra història. La de la Susi va ser l’anvers de la moneda. Capturada el 1973, els primers vuit anys de vida a Espanya, en un parc temàtic de Benidorm, van ser d’una tristesa exasperant. Era l’única d’espècie. No podia estar més sola. Va anar a Barcelona el 2002 amb el desig que fes amistat amb l’Alícia, una elefanta que també havia recalat al zoo després de passar per un parc d’exhibició, i l’agradable notícia és que van congeniar la mar de bé. El zoo començava a escriure els seus primers paràgrafs científics sobre la gestió adequada de proboscidis en captivitat.

Tot es va girar, però, el 2008. Fruit d’aquestes insensateses que de vegades mostren els humans, l’Alícia es va ennuegar fatalment amb unes joguines. Va caldre practicar-li l’eutanàsia. Segons la versió dels grups animalistes, va ser adormida amb dards i, cosa que és pitjor, per traslladar després el cadàver va fer falta primer trossejar-la. Potser van exagerar. Si no és així, el que és segur és que la Susi va veure aquest final tan bestial.

Va morir l’Alícia, però va néixer una causa, la de la Susi. El zoo va treballar perquè no estigués sola i, sobretot, es va entossudir a anar més enllà en la correcta cura d’aquesta mena d’animals en absència de llibertat. La Susi aviat va començar a socialitzar de nou i amb congèneres de la seva espècie que arribaven amb una motxilla de traumes notable. Va arribar amb ferides físiques i psíquiques la Yoyo, que havia passat part de la vida en un circ i després per Rioleón Safari (Tarragona). I va arribar la Bully, encara amb més traumes, ja que quan va deixar la terrible disciplina d’un circ mundial i li van buscar una llar a València va patir el rebuig del grup. Barcelona era gairebé la seva última oportunitat i, tal com pot acreditar el zoo, el trio d’elefantes va trobar, si no un santuari, sí com a mínim una llar geriàtrica de cures excel·lents.

Notícies relacionades

Bufet lliure de segona mà

El nou Triangle s’endarrereix i la propietat planteja canvis

L’impacte de la televisió

Això no va ser obstacle perquè el 2021 el nom de Susi tornés als titulars. TV3 va emetre un programa de gran impacte a les xarxes socials, Susi, una elefanta a l’habitació. Era un tret directe a la línia de flotació del zoo en un moment que es discutia molt a fons la possibilitat fins i tot de desmantellar la part de la seva col·lecció, començant pels dofins, i reduir-la bàsicament a espècies autòctones. Es van recollir firmes per traslladar les tres elefantes a un recinte de moltes més dimensions al sud de França. La campanya no va ser més enllà d’això, de recollir firmes. La Yoyo va morir l’any passat, també amb més de mig segle de vida. La Susi, aquest gener, amb una edat que a les cases d’apostes s’hauria pagat per anar a menjar de luxe. Ara només queda la Bully i, si no canvia molt la dinàmica del planeta, serà l’última elefanta de Barcelona.