Una exposició ressuscita el ‘miracle’ de Jujol a Santa Maria del Pi

Acaba de tornar l’inclassificable Josep Maria Jujol (¿surrealista, modernista, expressionista, geni incomprès avant la lettre del art povera?) a la basílica de Santa Maria del Pi, on a cavall dels anys 30 i 40 va obrar aquest geni de l’arquitectura poc menys que un miracle. Si alguna cosa impressiona des de l’interior d’aquesta església tan representativa del gòtic català és la seva rosassa, sobretot amb el sol d’última hora de la tarda i, el que ja és el clímax insuperable, durant els solsticis d’estiu i hivern.

Aquella rosassa va morir el 20 de juliol del 1936 i va ser fidelment ressuscitada per Jujol entre 1940 i 1942 gràcies a una de les seves grans passions, el dibuix i l’aquarel·la. Tot això i molt més es narra ara i fins a finals de febrer en una exposició instal·lada a la sagristia nova de Santa Maria del Pi.

Josep Maria Jujol, que a més d’arquitecte va ser professor, convidava els seus alumnes que renunciessin a exercir aquest ofici si no sabien dibuixar. També creia que si no tenien una bona base de llatí, millor que es busquessin una altra carrera, però aquesta és una altra qüestió. Al marge de les seves excentricitats, que eren moltes, el que causava admiració en les seves classes era la seva excel·lent mà amb el llapis i el pinzell. Més que corregir els treballs de dibuix dels estudiants, els millorava. Molts d’ells van tenir la feliç idea de conservar-los.

Improvisació

Avui, aquells exàmens són petites joies. Com ho són els programes de mà del Palau de la Música, les cartes de menús de restaurant o qualsevol quartilla que arribava a les mans de Jujol, que no podia deixar de fer gargots, en el millor sentit de la paraula. A Santa Maria de Pi s’exhibeix una selecció d’aquelles improvisacions, amb caricatures, per exemple, dels seus contemporanis més famosos.

La qüestió és que pocs anys abans de la Guerra Civil, en aquesta faceta com a professor de futurs arquitectes, es va endur alguns dels seus estudiants a Santa Maria del Pi. El repte era fer una aquarel·la a gran mida, tres per tres metres, de la rosassa, capturar amb gran detall la seva filigrana cromàtica, una cosa que, des dels bancs dels feligresos a la nau central, s’intueix, però no s’aprecia en tota la seva magnitud. L’obsessió de Jujol per les combinacions cromàtiques és àmpliament coneguda. Antoni Gaudí l’admirava per això. I per això va delegar en ell les parts més acolorides d’algunes de les seves grans obres.

La restauració de la rosassa

Com Jujol i els estudiants es van enfilar fins a la rosassa no està del tot clar. Llavors, l’orgue estava just sota la gran vidriera. Ho van fer. Per parts. Com un gran puzle. Però el 20 de juliol del 1936, en la resposta popular al cop d’Estat, les flames van devorar la tribuna, els bancs, l’altar, la porta principal del temple i l’orgue. En aquell infern, el plom dels vitralls es va fondre i la rosassa va saltar pels aires. La fotografia que Adolf Mas, el gran retratista dels arquitectes modernistes, va fer d’aquella catàstrofe no deixa mai a ningú indiferent.

La sort (dins de la gran desgràcia) va ser que Jujol atresorava la còpia de la rosassa. Aquests tipus de casualitats mai deixen de sorprendre. Quan a Utebo (Saragossa), es va esfondrar parcialment el campanar de Nuestra Señora de la Asunción, els responsables de la restauració van visitar el Poble Espanyol de Barcelona, ja que un dels seus edificis és una fidedigna còpia d’aquella església. Amb la rosassa de Santa Maria del Pi va passar més o menys el mateix, però, arribat el moment de la reconstrucció, Jujol, potser el més devot dels arquitectes d’aquell temps, va introduir algunes modificacions que l’exposició detalla.

La mostra ha sigut comissariada per la directora de la Càtedra Jujol, Isabel Zaragoza i pels professors d’arquitectura Xavi Llobet, Eva Jiménez i Jesús Esquinas, que s’han submergit en els fons personals de Jujol donats pel seu fill a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Gràcies a ells ha sigut possible cartografiar amb una precisió sense precedents la Barcelona de Jujol (va viure durant un temps, per exemple, a Bailèn 22, adreça postal recordada perquè va omplir titulars de la secció de mala vida a la premsa) i endinsar-se en algunes de les seves obres, en especial en aquelles que, per aquesta tradició tan local d’aquesta ciutat, de cada cert temps mudar de pell com les serps, han desaparegut.

Entre les peces que s’exhibeixen a l’expo destaca la manera que Jujol va crear una de les botigues més memorables del carrer Ferran del primer terç del segle XX, Casa Mañach, una d’aquelles ocasions en què els planetes es van alinear i que Barcelona no va saber elevar la categoria de fenomen astronòmic digne de ser conservat.

L’industrial Mañach

Pere Mañach era fill d’una acabalada família d’industrials de la manyeria, però per sobre d’això era un entusiasta de l’art llavors emergent. Va ser mecenes del trasllat de l’Ateneu Barcelonès al carrer de la Canuda, antiquari a París i primer marxant de Pablo Picasso. De fet, fins i tot va compartir pis amb el malagueny a la capital francesa. Quan va heretar el negoci familiar, va decidir convertir la botiga del 57 del carrer de Ferran en un establiment sense parió, i per això va contractar Gaudí i Jujol, que es diu ràpid.

Del resultat d’aquella col·laboració en queden unes quantes fotografies i, a l’expo, els esbossos que segurament va mostrar Jujol a Mañach perquè s’anés fent una idea del resultat. En una ocasió, Daniel Giralt Miracle va escriure que Gaudí va permetre de molt bon grat que les seves obres es jujolitzaran, al parc Güell i a la Casa Milà, per exemple. Casa Mañach, a la seva manera, era l’obra de gaudí més jujolitzada.

Notícies relacionades

La línia de metro que va trencar motllos

L’interès per ser taxista a BCN arriba al nivell màxim en 10 anys

Amb el temps, com una partida de Risk, Gaudí ha acabat conquerint gairebé tot el relat ‘arquitectonicoturístic’ de la ciutat. Si ha eclipsat Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch, que no haurà fet amb el pobre Jujol, que mai va rebre un encàrrec de les grans fortunes de la burgesia. Però en el seu temps, no es va posar en dubte la seva genialitat i, en especial, la seva singularitat. També en aquest detall es fixa l’expo La Barcelona de Jujol.

És una mostra de modestes dimensions, però en què cal prestar atenció a la lletra petita. Entre el material que atresorava el fill de Jujol i que gestiona la càtedra de l’UPC hi ha retalls de premsa cridaners, com una glossa al Diari de Barcelona: "És un aristòcrata rústic, amb tota l’elegància ingènita dels pròcers i amb tota la ingenuïtat dels homes del camp. La seva distinció i la seva finesa no se subjecten als cànons corrents de la distinció mundana, i per això desconcerta i sorprèn i deixa moltes vegades suspens el judici. És un espontani formidable, un ingenu irremesible, un sincer inamoldable, originalíssim, insular, o millor singular, d’una personalitat recalcitrant contra qualsevol influència, d’una fecunditat portentosa, de tròpic i de selva verge...". Així veien Jujol el 1921.