L’antiga xocolateria Fargas s’obre a nous públics

Qui entra avui a Fargas hi troba un local més recollit que el mític xamfrà, però reconeixible: fusta fosca, vitrina antiga, bombons ben alineats i una olor de xocolata calenta que s’imposa al soroll del centre. Des que es va traslladar el 2016, ocupa un espai ressituat dins del Palau Castell de Pons, al mateix carrer del Pi, fruit de la venda i remodelació de l’immoble. Per sort, conserva la fusteria restaurada, el mobiliari centenari i l’emblemàtic molí de pedra que encara treballa de nit. "El local no és el mateix, però el llegat sí", afirma Puigdollers.

Aquests dies, les lleixes s’omplen de torrons elaborats a l’obrador, bombons de tota mena i capses embolicades amb cintes. Ella es cuida dels proveïdors, l’obrador, el producte i la part més estètica: decideix mides, colors i formats perquè cada lot tingui coherència visual i narrativa. "Intentem que un lot de Nadal no sigui només una suma de productes, sinó un conjunt que expliqui què és Fargas", explica.

El molí de pedra s’activa sobretot a l’hivern per produir la xocolata a la pedra de recepta pròpia, que es ven tant per desfer com per menjar en tauleta. Funciona tota la nit perquè el cacau arribi a la textura adequada. En els últims anys, l’equip el mostra a les xarxes socials com una manera de reivindicar el valor històric que té per a la ciutat i de connectar amb un públic més jove. La plantilla fixa és reduïda: quatre persones durant l’any, que per Nadal es reforcen fins a set a la botiga i tres a l’obrador. A la gestió diària s’hi afegeixen Rullán, responsable de la part financera i de personal, i Puigdollers, que s’encarreguen de l’estratègia i les decisions clau sense cobrar sou, mentre mantenen la seva feina externa.

"Paguem molt més de lloguer que de plantilla, i el preu del cacau no deixa de pujar", admet ell, que situa la facturació anual entre 320.000 i 350.000 euros. Per a ella, "Barcelona és irreconeixible i es perden molts comerços emblemàtics", així que mantenir viu Fargas és conservar part del llegat històric i tradicional de la ciutat.

Es podria dir que a Fargas tot ha quedat sempre en família. La primera referència documentada apareix al Diari de Barcelona del 12 de maig de 1827, amb un mestre xocolater a la plaça de Cucurulla. És Cristòfol Alsina Vendrell, anomenat el marquès de la xocolata, que instal·la un molí de pedra mogut per cavalls per elaborar xocolata a la pedra. El 1887 la botiga passa a les mans de Josep Fargas i després al seu fill Carles Fargas Bonell, que renova el local amb marbres, vitrines i portes de vidre tallat que encara avui marquen l’estètica. Després, la gestió recau en Maria Fargas Bosch, neboda de la seva dona.

Després de la seva mort el 1985, la xocolateria passa a tres empleats de confiança de la família que mantenen la producció artesanal. No n’hi ha cap que tingui descendència directa i, en plena pandèmia, el negoci acaba en mans de la branca familiar de Maria Àngels Allué, de la qual forma part Puigdollers, que acabarà assumint la direcció juntament amb Rullán. "Per a mi, Fargas és tradició i família; no he menjat mai cap mona que no sigui d’aquí, ni un torró que no sigui nostre", assenyala.

L’emprenedora evoca una cua immensa per comprar torrons i mones molt especials, com un tramvia blau o una torre Eiffel. Però Nadal és, amb diferència, l’època més forta de l’any. El pes de les mones i els ous ha disminuït, en part per la pèrdua de padrins i la competència dels supermercats.

Preu del cacau o la mantega

Notícies relacionades

L’habitatge es dispara com la primera inquietud dels barcelonins

Collboni guanyaria les eleccions, però l’oposició repunta

El context no ajuda. El preu del cacau, la mantega, la fruita seca i les capses –que procuren comprar a proveïdors locals en lloc d’importar-les d’Àsia– puja sense que sigui possible preveure’n els costos a una setmana vista i, per mida, Fargas no pot fer grans compres per assegurar-se estoc barat. Alhora, molts clients comparen el preu d’una tauleta artesana amb el d’una xocolata industrial.

Davant d’això, l’estratègia consisteix a obrir-se a nous públics sense renunciar al segell propi. Treballen per atraure joves amb gustos d’avui –bombons amb pistatxo, cafè o la xocolata Dubai– i busquen sinergies amb restaurants de barri i hotels boutique que valorin la qualitat. En paral·lel, aposta per la digitalització, l’activació de xarxes i una comunicació constant que recordi que la botiga continua viva. El repte: resistir almenys fins a celebrar els 200 anys el 2027.