Del cine de terror a la "‘xoni’ ideal"

El cartell de la Mercè 2025 pot dir-se ja oficialment que ha fet història. Entra en el club selecte de metàfores visuals de la festa major de Barcelona que han desencadenat polèmiques, debats, crítiques i mems satírics. La proposta creativa del cineasta Lluís Danés representa una mena de carro de circ amb artistes bohemis i té doble versió: imatge estàtica i vídeo. Estan encapçalats per una protagonista coronada i d’aspecte una mica passat, que podria interpretar-se com la patrona de la ciutat, la verge de la Mercè.

La representació ha indignat l’Arquebisbat de Barcelona, que creu que utilitza de manera "irreverent" diferents formes religioses amb la intenció de "ridiculitzar" la imatge de la verge. Aviat s’han afegit a les crítiques el PP i Vox, que consideren que el govern municipal ataca el sentiment religiós. Retreuen, a més, que la missa a la basílica de la patrona continua exclosa del llistat del programa d’actes oficial.

El cert és que les crítiques ja són gairebé consubstancials als cartells de la Mercè, com també passa cada Nadal amb el pessebre de la plaça de Sant Jaume. Un repàs dels 46 dissenys de les festes majors des de la recuperació de la democràcia (1979-2025) dona fe de la capacitat dels artistes seleccionats per desfermar passions.

El cartell immediatament predecessor, el del 2024, també va portar molta polèmica. Res diví, aquesta vegada. La proposta de la productora de videoclips CANADA era una breu història d’una mare molt atabalada i sola que mirava de calmar sense èxit el seu nadó, que deixava de plorar gràcies als colors i sons d’una cercavila. La llum vermellosa del cartell, el nen espantat i els reflexos ambigus recordaven a molts internautes l’estètica d’una pel·lícula de terror, així que les paròdies aviat van omplir les xarxes socials. També van ploure crítiques a CANADA perquè al cartell no apareixia cap referència catalana.

L’encert de Malika Favre

Els dels anys 2023 i 2022 no van suscitar tants xocs d’opinions, però van haver de carregar amb l’altíssim llistó que va deixar l’al·legoria de la Mercè 2021 de Malika Favre, el cartell recent que més consens ha generat. Era balsàmic, a més, perquè tancava l’etapa pandèmica, que va quedar plasmada el 2020 en una protagonista dibuixada per Reskate amb mascareta i una llagosta. I és que s’atribueix a la patrona haver deslliurat Barcelona d’una plaga d’aquest insecte el 1867. La imatge de 2018 va córrer com la pólvora per les xarxes socials per la semblança raonable entre la dona protagonista i la llavors alcaldessa Ada Colau, amb les consegüents acusacions d’egocentrisme i electoralisme.

El cartell de Mariscal per a la Mercè 2017 va tenir encara més broma, tot i que no estrictament el dibuix, que tenia aires de Petra olímpica, sinó una facècia de l’autor, que la va definir com "una xoni ideal". Tampoc va ajudar que, juntament amb el llavors tinent d’alcalde Jaume Collboni, l’anomenés col·loquialment "Merche" en la presentació i que el mateix programa d’actes digués que "per la cara que fa podria viure perfectament a Nou Barris".

La caricatura de les noies d’extraradi va fer enfadar entitats juvenils com els casals de joves, que van promoure la festa alternativa La Mertxe a Fort Pienc, amb el consegüent cartell de rèplica. Per acabar-ho d’adobar, la Merche va dividir el govern de Bcomú-PSC: "No és el meu cartell. Reprodueix un estereotip de dona que no representa Barcelona, i no està de cap manera alineat amb les polítiques de gènere que està fent aquest Ajuntament", va arribar a dir llavors la regidora de Feminismes, Laura Pérez.

Potser el precedent més directe de la polèmica d’aquest estiu és l’obra de Nazario per a la Mercè 1999, que utilitzava una cal·ligrafia d’estil àrab sota una gran lluna minvant. L’arquebisbe Ricard Maria Carles va retreure que "els instruments publicitaris" de la celebració haurien d’al·ludir "molt clarament a les seves arrels inequívocament cristianes", a la qual cosa l’autor va respondre titllant-lo de skinhead del clergat". Diferent va ser la polèmica de l’any 2001, quan es va acusar Antonio Miralda de plagiar la lletra i gust del dependent del colmado Lafuente del carrer Ferran, amb un popular aparador amb rètols de productes en oferta.

Els abstractes

Notícies relacionades

El pes industrial del Vallès equival al de la província de Biscaia

Un pla urgent lluitarà contra la "degradació" del barri de Sant Antoni

Finalment hi ha l’extens capítol de cartells abstractes, amb una clara hegemonia durant els anys 2000. Malgrat ser creacions d’artistes de gran prestigi internacional, per a bona part dels barcelonins eren buits o simplement massa difícils d’interpretar. Alguns exemples són els de Sean Scully (2015), Ignasi Aballí (2014), Jaume Plensa (2012) o Vicente Rojo (2006).

Menció a part per als de Claret Serrahima (2010) i Pere Torrent, Peret (2008), les primeres propostes del qual van ser censurades per decisió municipal. Eren una figa oberta i una dona despullada. El rècord de l’abstracte, no obstant, és per a Perejaume, que el 2004 va posar sobre un pedestal la inscripció "Hem de fer-nos, els artistes, pagesos? Un turista plantat és un pagès? Pot tornar a pagès aquell que ha estat turista?" Tres preguntes que no tenen res a veure amb la festa major, però que la ciutat podria fer-se encara avui i continuar sense entendre-les ni saber què respondre.