Lligar els caps solts

Barcelona va dedicar diverses dècades a discutir agrament tramvia sí, tramvia no. Al principi semblava un disbarat, ¿per què tornar a un mitjà de transport que havia sigut retirat per obsolet? Però els arguments tècnics per a la seva recuperació eren contundents. No és que fos un mitjà de transport ineficaç o car, és que molestava els cotxes quan aquests van començar la seva fulgurant invasió als anys 60. A partir del boom automobilístic, la ciutat va passar a dissenyar-se pensant prioritàriament en el cotxe, no en la mobilitat i molt menys en el vianant. Recordem una vegada més que el cotxe només realitza el 20% dels desplaçaments a Barcelona.

Un argument crucial per ressuscitar el tramvia era permetre la connexió ràpida i directa dels municipis del Besòs i del Llobregat amb el centre de la ciutat. És un assumpte crucial, ja que si la gent d’aquestes zones no disposa d’una opció de transport públic eficient, es veu obligada a agafar el cotxe. Amb el consegüent perjudici per a ell i per a tots els barcelonins. Contaminació, pèrdua de temps i congestió. El resultat ha sigut satisfactori. Però quan veus en un mapa d’on surten les línies TramBaix i TramBesòs i on et deixen, et quedes descol·locat. El sentit comú obliga, a aquestes alçades de la pel·lícula, a la connexió immediata per la Diagonal dels dos ramals. Fins i tot els antitramvia haurien de convenir que, ja que hem arribat fins aquí, és convenient la connexió. Finalment un acord majoritari impulsat pels Comuns, amb el suport de PSC, ERC i la CUP, va decidir apostar per això, i el primer tram des de Glòries a Verdaguer ja està en marxa i celebrat.

Notícies relacionades

Així serà el Circolo Popolare, el nou gran restaurant de Big Mamma a punt d’obrir al passeig de Gràcia de Barcelona

La Sagrada Família ja és l’església més alta del món

La notícia ara de la divisió en dues fases del tram que falta, de tot just 2,2 quilòmetres, és en principi una galleda d’aigua freda. Però no és un drama i obeeix també a una lògica pressupostària i d’estratègia de disseny. La part de la Diagonal que ara mateix fa pena, amb ridícules voreres de tot just tres metres per a la principal avinguda de la ciutat, ha de ser la prioritat. I des de passeig de Gràcia fins a Francesc Macià n’hi ha prou amb un redisseny de carrils per aconseguir-ho. En qualsevol cas, les dues parts necessiten prèviament una nova canalització de drenatge. El problema és que si l’obra de connexió total estava programada en tres anys i mig, al fraccionar-la es converteixi en set anys d’obres. I augmentant el pressupost més que proporcionalment. Si es va celebrar en el seu dia que la reforma de la Rambla s’accelerés, també aquí s’hauria de prioritzar la rapidesa, per a una obra que millorarà la mobilitat de la ciutat de manera clara. I que eliminada la catenària s’assembla molt a un autobús elèctric articulat.

Els ciutadans només podem apel·lar que els polítics, per una vegada, abandonin la seva retòrica d’amenaces creuades. Que es comprometin a votar favorablement a qüestions que, com aquesta, són estratègicament urgents, valgui la contradicció. Que es barallin per altres assumptes, d’acord. Però, sisplau, que lliguin ja els caps solts que aquí s’han deixat.