Cerdà omple el Palau de la Música

Amb una cantata a la qual van posar veu l’Orfeó Gracienc i el baríton Guillem Batllori, el Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports va celebrar, dijous a la nit al Palau de la Música, la festivitat del seu patró, que no podia ser cap altre que Santo Domingo de la Calzada, però aquest any la cita era especial: primer, perquè aquest col·legi professional compleix mig segle de vida, i segon, i més important, perquè l’obra que van decidir posar en escena va ser una majúscula reivindicació d’Ildefons Cerdà, no com un geni vuitcentista que cal estudiar només als llibres d’història, sinó com un Jules Verne de l’urbanisme o, més encara i a desgrat seu, una mena de George Orwell avant la lettre.

El Palau es va omplir perquè els enginyers, segons explica el degà del Col·legi, Pere Calvet, no només són molt aferrats al seu ofici, sinó que molts d’ells tenen, a més, una passió musical poc coneguda fora dels seus despatxos professionals. La idea de posar una partitura a l’obra de Cerdà ve de lluny, una idea que van tenir fa anys Albert Serratosa i Josep Espinet. Una òpera, com la que es va dedicar al seu dia a Gaudí, els semblava potser una meta massa ambiciosa. Al final, l’elegit per posar música al text d’Esteve Miralles va ser Albert Guinovart, autor d’exitosos musicals, que també era una opció, però descartada, i cara, sens dubte, així que aquesta vegada va oferir al Palau una cantata que va complir a la perfecció amb els dos principals objectius plantejats: remarcar una vegada per totes que Cerdà era enginyer i no arquitecte (va començar-ne els estudis però no els va acabar) i, més important encara, posar altaveu a les seves idees. El seu llegat més important, l’Eixample, tot i que mutilat i modificat, és internacionalment conegut, però el seu pensament, d’una modernitat que avui faria caure de cul a més d’un, es passa injustament per alt.

El director escènic de l’obra, Armand Villén, va ser l’encarregat d’interpretar el paper de Cerdà entre cada una de les peces musicals en què l’Orfeó Gracienc, dirigit per Pablo Larraz, recitava fragments de Teoria General de la Urbanització, el llibre en què el pare de l’Eixample va deixar per escrit les seves idees. Quan callaven els instruments i les veus, Villén es posava en la pell de Cerdà, que en vida va ser un home molt permeable als corrents del socialisme utòpic.

Notícies relacionades

La tanca modernista de Montjuïc saquejada s’exhibirà en un museu

El Clínic preveu estrenar el campus entre BCN, l’Hospitalet i Esplugues el 2035

Va ser testimoni de la caiguda de les muralles de l’antiga Barcelona, un acte que en realitat va tenir molt poc de polític. Va ser una reivindicació social. La ciutat de les muralles havia arribat a unes cotes d’insalubritat insuportables amb 900 habitants per hectàrea, una barbaritat. Quan va presentar el seu projecte de l’Eixample, aquell enginyer era tant o més idealista del que molts anys després va ser George Orwell quan va venir a Espanya a combatre el feixisme. Va imaginar una nova Barcelona on les diferents classes socials compartissin els mateixos carrers i on totes les famílies tinguessin a la seva disposició una vivenda digna i a un preu baix.

El paral·lelisme amb Orwell no és una atzagaiada. Cerdà, com molts dels seus contemporanis, es va veure molt influït per l’obra més cèlebre d’Étienne Cabet, Viaje por Icaria, en la qual un expedicionari descobreix una ciutat perfecta, completament igualitària, on ni tan sols els diners tenen valor. És un llibre de 1840. El 1887, mort ja Cerdà, Edward Bellamy va publicar als EUA El año 2000, una obra que tan bon punt va sortir de la impremta es va convertir en la novel·la més llegida des de La cabana de l’oncle Tom. Es va convertir en una mena de bíblia laica sobre el camí que havia de seguir la humanitat de cara al futur. Va ser molt influent en els anys posteriors. En Orwell, per exemple, ho va ser tant que, quan va arribar el moment de la decepció, es va retractar de la seva perduda innocència a través de 1984, aquella distopia que com més passa el temps més real sembla. Amb aquest context en ment a la platea del Palau de la Música, cada vegada que Villén es dirigia al públic –"l’especulació és el monopoli més injustificable i repugnant, visca la lliure elecció de vivenda"...– era una invitació a rellegir l’actual Eixample, cada vegada més en mans de fons d’inversió, com un "1984 urbanístic". Va ser, com a mínim, curiós.