El carrer de les galeries de Barcelona

Va ser una etapa, la dels adeus o mudances de Dau al Set, Taché, Senda, Joan Prats i Gaspar, que va merèixer no pocs titulars en la premsa, com si allò fos camí de ser una extinció, així que en justa correspondència cal ressenyar ara que Consell de Cent continua sent el carrer de les galeries, i amb renovada energia des de la seva reurbanització com a bulevard de passeig, i la Sala Dalmau, amb aquest aparador tan deliciosament parisenc, té molt a veure amb això.

Quaranta-cinc anys és, d’entrada, un aniversari poc rodó. Com diria Jorge Luis Borges, una mica estrany per als devots del sistema decimal. La Sala Dalmau va néixer el 1979 als baixos de la Casa Lleó Morera, el final d’una dècada en la qual aquella cantonada i una mica tot el conjunt de l’Illa de la Discòrdia era observat amb indiferència en aquesta ciutat. L’ha inaugurat Francesc Draper, mà a mà amb la seva filla Mariana, avui encara al capdavant de la galeria, però va decidir no batejar la sala amb el seu cognom, sinó que, amb permís, va manllevar el d’un dels històrics marxants de Barcelona, Josep Dalmau, un galerista que va ser el pas indispensable perquè aquesta ciutat fos fa més de 100 anys la distinció internacional en el món de l’art, amb la primera exposició col·lectiva del nounat cubisme, la presentació en societat de Joan Miró i Salvador Dalí i la consolidació de Juan Gris, entre altres fites. Pas mal.

Però si per alguna cosa despunta la Dalmau renascuda el 1979 és per la profunda admiració per Joaquim Torres García (1874-1949), així que la decisió de bufar 45 espelmes aquest any i no esperar als 50 té molt a veure amb el fet que aquest 2024 és el 150è aniversari del naixement del pintor uruguaià, un referent i predicador del constructivisme pictòric en el que va ser el seu Taller de Montevideo.

Per commemorar la data, Mariana Draper està immersa preparant una emocionant exposició que s’inaugurarà el pròxim 17 de setembre i en què fins a finals d’octubre es mostraran a les sales de la galeria obres de Torres García que s’atresoren en col·leccions particulars de Barcelona i que al seu dia van ser comprades allà. Serà com un feliç retrobament d’obres avui disperses que servirà per reivindicar aquest pintor i la seva influència, però, també i sobretot, per posar èmfasi en el paper que les galeries d’art de Barcelona han exercit com a fars dels moviments culturals abans que aquests facin el salt als museus.

Draper reconeix que per a la Sala Dalmau i abans per a les Galeries Dalmau (que va tenir fins a tres adreces postals a la ciutat, cap a Consell de Cent) Torres García és una passió molt particular, per com va intentar irradiar entre els seus seguidors, que no per res l’anomenaven el Maestro. Però remarca Draper que, com correspon, les galeries practiquen una sana infidelitat, són promíscues, sempre disposades a iniciar una relació amb altres creadors, tot i que sempre dins d’un mateix corrent, amb coherència, i, si es pot, reivindicar noms que mereixerien ser més coneguts, com J. Fin, nebot de Picasso, perquè al cap i a la fi aquesta és la tasca d’aquest tipus de botigues a la ciutat, proposar fora dels marges de la comoditat dels gustos vigents. Mai està de més recordar que quan la primera Dalmau va organitzar la primera exposició de Miró a Barcelona, no només no va vendre ni un quadre, sinó que la mofa entre els crítics d’art va ser sonora i, amb el temps, un bumerang que se’ls va tornar en contra.

Serà el setembre quan la galeria celebri formalment els seus 45 anys, l’ocasió per recordar alguns dels seus més cèlebres moments, com aquell 1996 en què la botiga va ressuscitar, en el marc d’un homenatge a Manuel Ángeles Ortiz els pictòrics decorats de Un retablo para Maese Pedro, un teatret inspirat en l’obra de marionetes de Manuel de Falla que allà, en el 349 de Consell de Cent, va ser tota una festa.

Vitalitat excepcional

Notícies relacionades

La sequera manté en suspens la tramitació del Pol Biomèdic

Els comerços del Llobregat Centre perdonen 1,3 milions de deute

Però fins aleshores el que abans mereix ser destacat és que després d’un any de dures obres, el tram central d’aquest carrer, ara renascut com a bulevard, continua sent el de les galeries, amb la Gothsland, la Mayoral, la Fernando Pinós, la Joan Gaspar, l’Eude, la Jordi Barnadas, la 3 Punts i, per descomptat, amb aquest portal i aquesta tipografia tan especial, la Sala Dalmau.

Draper recorda que les obres de reurbanització van ser un desfici, però reconeix immediatament que la vitalitat del carrer ara és excepcional. Més enllà de la nova arquitectura de Consell de Cent, hi ha una lletra normativa en el projecte que no hauria de ser passada per alt, com el fet que, almenys en aquesta ocasió, un pla d’usos previ ha evitat la catàstrofe comercial ocorreguda en altres punts de la ciutat amb gran popularitat, com Enric Granados i la Sagrada Família. La restauració, amb les terrasses que això comporta, no pot créixer més enllà del que ja hi havia abans de la reformulació del carrer i això, al cap i a la fi, propicia que en un mateix passeig per Consell de Cent es pugui anar de la xurreria de la cantonada de Villarroel a la merceria de la de Girona i, pel camí, contemplar una mixtura comercial molt de la Barcelona d’abans, amb aquest plus que hi aporten les galeries d’art.