Col·leccionisme nostàlgic

L’afició a les joguines retro consolida un altre ‘triangle friki’ a Barcelona

L’afició a les joguines retro consolida un altre ‘triangle friki’ a Barcelona

RICARD CUGAT

5
Es llegeix en minuts
Jordi Ribalaygue
Jordi Ribalaygue

Periodista

Especialista en Barcelona i àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Un Renault 5 taronja reposa sobre la taula, calladament armat amb un arsenal evocador, igual que les altres miniatures de cotxes que curullen la botiga del Chechu Sanz als Encants Nous. És el cau que alberga a Barcelona les joguines que s’han escapat de la foguera implacable del final de la infància. Supervivents al pas del temps, fan oposicions per convertir-se en peces de col·leccionista, exposades a les lleixes atapeïdes de sis locals ocults a les vetustes galeries d’una illa al límit de l’Eixample amb Sant Martí. Aquí oficia un digne temple del fenomen fan, que assisteix qui es resisteix a rendir la infantesa. No tanca a l’agost, perquè durant les vacances es continua peregrinant de dins i de fora de la ciutat, també de l’estranger, per retre culte a l’enyorança. 

Uns models feliçment atrotinats per hores de furiós passatemps s’aparquen a les prestatgeries d’Irdol, el comerç del Chechu. També s’apilen carretades de maquetes intactes. Tots esperen a l’aguait per llançar-se sobre qualsevol pit fràgil al ressort de la memòria. Es produeix amb l’R5, rèplica del que va començar a circular el 1972, de fatxenda color butà: qui matusserament aquí escriu l’invoca el record dels primers estius, quan tocava desafiar les estretes dimensions de l’habitacle per encaixar la família de camí al poble. 

Al Chechu li passa amb el Renault 6: guarda a casa prop d’un centenar de versions a petita escala del model, el mateix que el seu pare conduïa. «Vaig començar tard a ser col·leccionista, amb 30 anys –explica–. Les meves joguines estaven desaparegudes en combat. ¿Si venem nostàlgia? Totalment. Es tracta de recuperar el que vas tenir, el que vas perdre o el que t’hagués agradat tenir i no vas aconseguir».

«És una espècie de viatge al passat», interpreta el Xavi Escudero, el pioner de les botigues de joguines retro dels Encants Nous. Va arribar el 2015 i va obrir la porta de Tannhäuser, tal com es diu la seva botiga, d’evidents ressonàncies ‘bladerunnerianes’. No és l’únic emblema identificable de la ciència-ficció: a l’aparador hi brillen figuretes d’època del ‘Planeta dels simis’, de ‘Dune’ (la de Lynch, no la de Villeneuve), de la sèrie ‘UFO’, de Gerry Anderson... Per haver-hi, hi ha fins i tot un joc soviètic de trenets, amb la caixa trufada de caràcters ciríl·lics.   

Enyorança amb trenta anys

Perquè no es perdin com «lágrimas en la lluvia», Escudero ha rescatat quantitats ingents de ‘madelmans’, de ‘nancys’ i ‘airgam boys’, com uns d’uniformats a l’estil del Barça ‘preDream Team’ –no costa reconèixer els èmuls de Schuster i Migueli–, alineats dins d’un estoig embolicat encara amb el precinte original. «Està tal com va sortir de la fàbrica, sense jugar. Va venir d’una casa on vivien dos germans. Els hi compraven tot per duplicat i només van obrir una caixa», precisa el Xavi.

No tot el gènere és només memòria sentimental per als que ronden els 50 anys. «Les joguines dels 70 han anat de mal borràs. Es venen, però no tant», puntualitza Escudero. A les galeries es palpa que l’enyorança del passat pessiga ja també els nascuts en els 80: predominen els articles de les ‘Tortugues Ninja’, ‘Màsters de l’Univers’, ‘Bola de Drac, ‘Transformers’... «Això és generacional: arriba un moment en què es vol recobrar la infància perduda», constata Escudero.

«Ara la mitjana està entre els 30 i poc i els 40: volen el que hi havia quan eren joves... Bé, més joves», somriu el Llibert Zubero, al capdavant de Retrotoys. Toca sobretot marxandatge de pel·lícules i sèries, el mateix que va començar a adquirir com a aficionat: blísters cotitzats amb personatges de ‘Star Wars’ dels anys 80, figures antigues i actuals de Marvel, ‘X-Men’, ‘Alien’, ‘Star Trek’... També dedica una sala a videojocs de principis dels 90. «Està en tendència», assenyala el Llibert: unes molles de la magdalena de Proust s’escampen sobre el televisor Elbe Sharp on Alex Kidd continua clavant patacades.  

Afició creixent

Els Encants Nous s’assorteixen, sobretot, de particulars. Les joguines provenen de pisos que es buiden després d’una mort, de matrimonis que es desfan de les pertinences que els fills van abandonar al créixer, de col·leccionistes obligats a sacrificar les seves possessions per desembarassar l’habitació que ocuparà un fill que està de camí... «Venen clients de Madrid, Andalusia, Saragossa, Anglaterra, França, Estats Units... Tot i que hi ha gent que s’ha acostumat a comprar per internet. Això ens perjudica», tem Zubero. 

«Noto que ara ens n’ofereixen més. També ha augmentat la gent que es dedica a vendre», destaca l’Ana María Criado, que regenta Caçadors Funko Pop. El nom és simptomàtic del que exhibeixen, tot i que no són monotemàtics: acumulen també ‘Caçafantasmes’ i ‘gi-joes’ dels vuitanta, kits complets d’antics ‘playmobils’, ninotets de PVC de totes les sèries imaginables de fa 30 anys... A més, pesquen àlbums de cromos i, ull, fabriquen i pinten figures en 3D: donen fe ET, Robocop i Johnny 5, el robot de ‘Curtcircuit’, junts en la vitrina.

Notícies relacionades

«Toca molt la fibra. Hi ha joves que es comencen a interessar pel ‘vintage’, introduïts pels seus pares», observa l’Oriol García. «És un col·leccionisme a l’alça», s’adona el Yus Queralt, que despatxa rere el taulell d’Arquetoys. Confia que les noves generacions continuïn amb el ‘hobby’. «Hi ha demanda de Pokémon i altres tipus de línies, tot i que no sé si es col·leccionaran tantes coses físiques com videojocs», dubta. 

Tot i que no tan notori com el del passeig Sant Joan, els joguinaires han articulat una altra classe de ‘triangle friki’. Se sostenen donant-se un cop de mà els uns als altres, sigui amb la promoció o els clients. Tots es van agafar a l’afició per sortir d’un conflicte, fos l’atur, una feina precària o un negoci que un se’n va anar en orris. «No trobava feina i vaig veure una possibilitat de viure a partir del col·leccionisme, que és purament sentimental», expressa Queralt. L’inspira la il·lusió de qui es retroba amb el seu particular greal, capaç de ressuscitar el passat: «Potser és per una peça que costa cinc euros. M’omple més això que una venda de 300 euros. Dona energia per continuar».