Els ‘descosits’ de Montjuïc: 5 punts inaccessibles i oblidats

Funicular del 1929: ruïnes i escombraries

Comencem el recorregut visitant les restes de l’antic funicular que es va inaugurar el 1929 amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona. Només queden sis anys per al centenari. Un esdeveniment que va portar el redescobriment de Montjuïc, amb la inauguració d’espais que encara perduren, com la Font Màgica, el Teatre Grec i el Palau Nacional, que ara allotja el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). No va tenir la mateixa sort el funicular, que es va posar en funcionament a finals de 1928 i va fer el seu últim servei al finalitzar l’esdeveniment. 

Gairebé 100 anys després, les seves restes continuen en el dia d’avui a la muntanya en un estat lamentable. Entre l’arbrat i al costat d’un camí que passa pel monument a Frederic Mistral, pot apreciar-se la rampa que, durant tan poc temps, va traslladar els viatgers fins al MNAC. Si ens hi acostem, l’escena deixa una vista poc agradable per la gran quantitat d’escombraries que l’envolten: condons, moltíssims condons (ja que Montjuïc és també zona ‘cruising’); llaunes de cervesa, cartrons de vi, ampolles de vidre, burilles... Fins i tot un coixí i una caixa buida de Sildenafilo, un medicament per a la disfunció erèctil. 

Dues amigues de Lleida que han vingut a passar uns dies de vacances observen les vistes des d’un balcó de l’avinguda dels Montanyans, just en el punt on desembocava l’antic funicular, i des d’on també se’n poden apreciar les restes. «La merda sí que la veig, però no tenia ni idea que existien aquestes ruïnes», afirma una d’elles. 

Una altra parella que s’asseu prop de les ruïnes, al passeig Jean Forestier, comenta que cap dels dos tenia ni idea de l’existència d’aquestes restes, i això que un d’ells va treballar durant «molts anys» el Teatre Lliure, just al costat. També asseguren que mai s’han mogut per Montjuïc més enllà de la zona del MNAC i que desplaçar-se per aquesta muntanya els sembla «una mica un embolic», tot i que «tota la vida ha sigut així». 

Fonts de l’Ajuntament de Barcelona asseguren a aquest diari que «està prevista» la neteja d’aquesta zona «amb la nova contracta de Serveis de Neteja», i que hi ha una proposta per fer un Pla Director del Patrimoni del 29 en què «s’estudiarà la viabilitat de la recuperació de la memòria històrica d’elements com aquest».

Pantà de la Foixarda: promesa del 2019

Caminant cinc minuts des de les restes del funicular, arribem a veure des de dalt el pantà de la Foixarda. Tot i que, si ningú ho adverteix, un gairebé no s’adona de la seva existència. És una llacuna intermitent –no sempre té aigua– i tampoc s’hi pot accedir. A la part de dalt hi ha col·locades unes tanques de seguretat per impedir el pas.

El 2019, l’Ajuntament de Barcelona va cedir la seva gestió per als següents quatre anys a les entitats Paisatges Vius i Hàbitats, perquè s’encarreguessin de cuidar i recuperar la biodiversitat de l’embassament, i aconseguir que estigués sempre ple d’aigua neta. En el dia d’avui, n’hi ha prou amb passejar per la zona per veure que res d’allò va arribar a fer-se realitat.

Guillem Mas, director de Paisatges Vius, explica en una entrevista amb aquest diari que mai van arribar a firmar cap conveni i que el consistori no va fer la part que li tocava perquè el projecte comencés. «Anava tot molt lent. L’ajuntament havia de fer unes obres perquè poguéssim entrar a la zona amb seguretat, perquè és al costat d’una pedrera on hi ha perill de despreniments», explica. 

«L’objectiu era revaloritzar el lloc i convertir-lo en un espai natural per a la biodiversitat al mig de la ciutat. Garantir que arribés aigua neta per a amfibis i que des de fora els visitants poguessin observar la fauna i també fer visites organitzades. Tècnicament, fer-ho és possible. L’estudi està fet, l’ajuntament sap que es pot fer», assegura.

A més de les obres municipals que mai es van portar a terme, Mas afegeix que els veïns tampoc l’hi van posar fàcil en el seu moment: «Calia resoldre un tema de gestió d’arbratge, i una associació de veïns ens va dir que, si es tallava un arbre, s’armaria una de grossa. El problema és que aquí hi havia massa actors, massa burocràcia, i al final els vam informar que ja no ens interessava formar part del projecte», argumenta.

Des de l’Ajuntament de Barcelona reconeixen que aquest espai està tancat des del gener del 2020, ja que durant el temporal ‘Gloria’ es van produir despreniments i no es pot accedir a la zona per motius de seguretat. Gairebé tres anys després, el consistori explica que «s’està definint en aquest moment el projecte executiu» per arreglar l’espai.

Escales ‘del Joker’: mirador poc atractiu

Si anem en direcció al Poble-sec, al costat del camp de futbol de la Satalia, ens trobarem amb el següent lloc ‘mal resolt’ de Montjuïc. Alguns l’anomenen ‘les escales del Joker’, i es refereixen a aquelles que condueixen fins al Mirador Blasco Garay –tot i que, més que un mirador, són unes «bones vistes» al final de nombrosos esglaons–, però són pocs els que s’aturen a observar-les una vegada arriben al cim.

Ana Menéndez i Laia Colet, portaveus de l’Associació de Veïns de la Satalia, han explicat a aquest diari que, a l’estiu, aquestes escales són un punt on «es propicien els atracaments» a turistes. Així mateix, assenyalen la falta de manteniment de la zona: les plantes que hi ha als dos costats necessiten «una poda més sovint», i la neteja als voltants «deixa molt a desitjar», afirmen.

Així mateix, asseguren que fa temps que l’Associació demana un bus de barri per millorar l’accessibilitat de la zona de la Satalia: «Veiem que el bus a demanda està tenint molt bona acceptació en barris com el nostre, així que l’hem demanat. Creiem que és una cosa important». Una petició que se suma a la de construir una altra estació de funicular intermèdia entre el passeig Miramar i el Paral·lel, per donar cobertura a la part alta del Poble-sec. «Milloraria la connectivitat amb el metro per a la gent gran i persones amb problemes de mobilitat», remarca Menéndez.

Far de Montjuïc: inaccessible

Canviem d’ubicació i ens traslladem a l’altra costat de la muntanya, la que mira al mar. Aquí trobem el far de Montjuïc, al qual no es pot accedir perquè el camí que hi porta està tallat. Aquest far té la seva data d’origen l’any 1906, quan es va construir per substituir tant el far del Llobregat com l’antic far de Barcelona.

Llavors, el far de Monjuïc constava d’un llum de petroli sobre una estructura provisional, que el 1922 va ser substituïda pel far actual, amb el disseny de l’enginyer Josep Cabestany. En el dia d’avui, el far continua funcionant, però ho fa de manera automàtica i no hi viu cap faroner.

L’Ajuntament de Barcelona assevera que tant el camí com el far són responsabilitat de l’Autoritat Portuària, i que està tancat «per motius de seguretat», «perquè per davant hi passa una via de tren de mercaderies del port». També assegura que recuperar aquest espai per a l’ús ciutadà «dependrà» del Projecte Peu de Montjuïc del Pla Litoral, i dels acords de connectivitat entre l’Ajuntament i el Port de Barcelona.

Coves del Morrot: història tapiada

Notícies relacionades

Verificació del full de ruta per «reconquerir» Montjuïc: els projectes executats i el que està per fer

El repte d’incloure el castell de Montjuïc en l’imaginari barceloní

Al mateix pendent de la muntanya, a prop del far, podem veure el cinquè i últim espai «oblidat» d’aquest recorregut per Montjuïc: les coves del Morrot. Durant la Guerra Civil algunes es van utilitzar com a magatzems o polvorins, i després es van convertir en sostre precari durant el ‘boom’ barraquista a la muntanya. De fet, en la dècada dels 50 van arribar a viure a Montjuïc fins a 30.000 persones en un total de 6.090 infrahabitatges censats, entre barraques, botigues i coves.

Actualment, les coves estan tapiades «per motius de seguretat», segons l’ajuntament. A més, confirma que, en el dia d’avui, tampoc hi ha cap projecte per fer visitable ni museïtzar aquest espai.