Barcelona desnaturalitza les seves superilles mentre altres països aplaudeixen i copien el projecte

Per sortir de dubtes parlem amb l’arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Matilla, i amb l’exdirector de l’Agència d’Ecologia Urbana i actual director de la Fundació Ecologia Urbana i Territorial, Salvador Rueda. D'entrada cal dir que tots dos es professen el màxim respecte i que, en el fons, persegueixen el mateix objectiu de fer front als problemes que la ciutat ja té a sobre: contaminació, congestió, habitabilitat, sinistralitat, convivència, accessibilitat i inclusió. Difereixen, però, en la via per arribar a aquesta meta. Tot i que, curiosament, tots dos utilitzen el concepte ‘superilla’, desenvolupat i teoritzat per Rueda en la seva etapa en l’agència municipal.

Qüestió de dignitat

Hi ha un tema potser menys important que no es pot obviar: la paternitat de l’invent. A l’exdirector d’Ecologia Urbana li dol sobre manera que el consistori hagi empastifat, segons el seu criteri, l’essència d’aquesta proposta d’ordenació urbanística «que sí que respon als desafiaments que Barcelona encara té en els pròxims anys i dècades». Davant d’aquesta situació, el molesta –«fins i tot per una qüestió de dignitat», afegeix– que es continuï utilitzant el concepte de superilles. Perquè segons el seu punt de vista, el que es fa amb els eixos verds «és una simple conversió en zona de vianants de carrers, com s’ha fet tota la vida a tot arreu», i això és una cosa que no suposa un veritable punt d’inflexió cap aquest obligat canvi de model de ciutat. És a dir, que estan passant coses, però no les pot anomenar superilla.

Rueda, que acaba de ser a Lima i Bogotà, «ciutats on de veritat es faran superilles», reflexiona amb dades a la mà. I n’hi ha un que per a ell és definitiu. Les superilles (la previsió era crear-ne unes 500 a tota la ciutat per un valor total de 300 milions d’euros en 10 anys) actuaven sobre més de 2.000 carrers, mentre que el pla d’eixos verds, englobat sota el nom de Superilla Barcelona (marca comercial que s’utilitza, no ens enganyem, per brandir molts dels projectes que presenta el consistori), en modifica un centenar. La seva proposta només requeria reduir el trànsit un màxim del 15%, un percentatge que ja es va aconseguir, per exemple, durant la crisi de la dècada passada per la davallada de la mobilitat associada a la ranca activitat econòmica. «Quan actuen sobre una claveguera també diuen que és Superilla Barcelona, és pur màrqueting», afirma aquest veterà expert.

Prova del cotó fluix

Segons Rueda, l’escenari d’eixos verds només redueix del 85% al 80% el viari destinat a la circulació rodada (912 quilòmetres de longitud), cosa que requeriria disminuir el volum de trànsit un 7%. Amb les superilles, en canvi, amb entre un 10% i un 15% menys de cotxes, s’alliberaria gairebé un 75% d’espai avui ocupat pels automòbils (quedarien uns 355 quilòmetres de xarxa bàsica). En resum, segons assenyala en conversa amb aquest diari, els eixos verds «són conversions en zona de vianants com les que s’han fet tota la vida, però ni són superilles ni resolen els problemes de la ciutat». És a dir, que no n’hi ha prou ni tenen res d’extraordinari i únic. Admet, en qualsevol cas, que el consistori està sent «valent» i assegura que tota aquesta situació li sap greu.

Des dels antípodes, Matilla considera que són conceptes germans perquè «són maneres diferents de dibuixar el mateix projecte». Explica que l’actual equip municipal va optar per «adaptar l’estratègia i anar més enllà d’àmbits concrets». «Transformar a través d’eixos verds permet gestionar la mobilitat i arribar al mateix objectiu; a partir d’unitats petites era difícil aconseguir aquest canvi», concreta l’arquitecte en cap. Sobre Rueda indica que l’ajuntament «està fent possible el que ell va teoritzar», i que en qualsevol cas, el canvi de model «permet que el ritme d’execució sigui més elevat». «Si la ciutat vol avançar de manera àgil és necessari actuar sobre carrers sencers. La idea de Barcelona no és transformar petites unitats una rere l’altra, sinó millorar tota la ciutat».

Embrutar el concepte

Tal és el convenciment que el consistori està seguint el camí de Salvador Rueda, que la mateixa tinenta d’alcalde d’Urbanisme, Janet Sanz ha comparat els canvis urbanístics vinculats als Jocs del 92 al «pla de superilles de Barcelona». És a dir, es continua utilitzant i recorrent a la marca malgrat haver-la desnaturalitzat. «No poden embrutar el concepte, que parlin d’eixos verds i es deixin de tonteries», recepta l’exdirector d’Ecologia Urbana, que està convençut que la superilla del Poblenou ho va canviar tot.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Va passar el setembre del 2016, era la primera experiència sobre la malla de Cerdà i va generar una onada de crítiques que encara ressona a Sant Martí. «Allò va ser una tempesta perfecta –recorda Rueda–. Tota l’oposició va atacar el projecte, però en el fons, el que no volien era que els comuns es quedessin la patent de pacificar la ciutat. És a dir, hi estaven d’acord, però no volien que ho fes Colau». És just admetre que les coses van sortir molt millor a Sant Antoni, projecte que l’ajuntament sempre posa com a exemple d’èxit en el llarg camí cap a la ciutat a escala humana.

La part bona d’aquest debat és que les dues parts coincideixen que els canvis són urgents, és a dir, que la crisi climàtica exigeix un urbanisme que ajudi a descarbonitzar les ciutats. Metròpolis de tot el planeta aplaudeixen i intenten copiar el model de la capital catalana. Sense tenir en compte, perquè al cartell amb lletres de neó s’hi pot llegir Superilla Barcelona, que ningú és profeta a la seva terra.