Arqueologia comercial

El modernisme de la Filatèlia Monge i la xocolateria Fargas, malmesos per a res

El modernisme de la Filatèlia Monge i la xocolateria Fargas, malmesos per a res

Elisenda Pons

El 2015, l’especulació immobiliària va obligar a la mudança dels dos establiments juntament amb el seu patrimoni, i la cantonada que formaven pas de distingida a anodina

4
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

L’estranya relació que manté Barcelona amb el seu patrimoni, carregar-se’l per després plorar per ell, és una cosa que ve de lluny. Vegin si no: «L’esperit d’especulació tot ho envaeix. A l’impuls del picot innovador desapareixen tradició, autoritat, glòries passades i venerables records antics. Barcelona exuberant de població i comprimida al seu recinte, més que cap altra ciutat, trobés posseïda d’aquest fatal vertigen, fins al punt que en pocs anys ha mudat enterament de faç, perdent sense compensació preuats monuments, florons exquisits de la seva corona comtal». La forma de l’escrit delata temps pretèrits però el fons és atemporal en una ciutat amb gran volença en desfer-se del que sigui en favor de l’especulació immobiliària. El text del polifacètic escriptor i historiador, alhora que advocat, Josep Puiggarí, data del 1857 i respon al lament per la desaparició de la casa Gralla, un dels primers, millors i gairebé únics exemples de renaixement a Barcelona. 

N’hi ha prou amb substituir «preuats monuments» per «preuats establiments» per actualitzar el plor. El dit, un contínuum. Abans per palaus i convents de factura singular, enguany pels històrics comerços amb pedigrí esborrats del paisatge des que el 2015 va finalitzar la moratòria de la llei d’arrendaments urbans i Barcelona es va vendre l’ànima al diable del lucre fàcil de les rendes. I de passada, va convertir els seus carrers en un cementiri de làpides que recorden que on ara hi ha una botiga de ‘souvenirs’, roba ‘low-cost’ o qualsevol franquícia de menjar ràpid o cafè ‘cuqui’, no fa tant hi havia una botiga única, amb personalitat i històrica. I en molts casos, centenària.

La pèrdua de la casa Gralla

La casa Gralla ocupava el que avui ocupa el carrer del Duc –eufemisme imposat el 1980 per substituir el nom veritable de la via, Duc de la Victòria, en honor a Baldomero Espartero, el general que al·ludia a la necessitat de bombardejar Barcelona cada 50 anys–, i l’esmentada via es va obrir, per descomptat, per vertebrar la promoció immobiliària entre els carrers de Portaferrissa i Canuda. Hi va haver queixes ciutadanes, tantes que es va estudiar l’opció de mantenir la façana, una filigrana, com a entrada d’un gran passatge basar a l’estil parisenc, però a la propietat –Josep Martí Fàbregas, el mateix que dona nom al palauet del carrer de Portaferrissa que en temps prepandèmics allotjava el cinquantí mercat ambulant d’El Camell i un bar amb un fantàstic jardí romàntic– no ho va acceptar perquè en volia més, més benefici s’entén.

Hi va haver intents per conservar-la i aixecar-la en altres espais, la història de les pedres és accidentada, però el final es redueix que el pati claustre, amb les seves arcades i columnes, va acabar en un polígon de l’Hospitalet, a la seu de Prosegur, i el frontispici, possiblement, a l’escullera del port. Quan la construcció renaixentista existia mirava cara a cara una altra gran peça arquitectònica, el palau de Miquel Mai (1480 -1546). L’ambaixador davant el papa Climent VII i conseller de Carles V va morir sense descendència i la casa va acabar en mans de la família Pinós, que va decidir deixar passar els segles i la pols per al 1803 fer-la caure per ruïnosa. ¿L’argument? Era més rendible cobrar perpètuament el cens emfitèutic i els lluïsmes de les cases que es podien edificar que embutxacar-se la renda de la finca.

Cantonada desafortunada

A hores d’ara del text el lector, segurament es pregunta quina relació hi ha entre tanta gran casa monumental desapareguda i els establiments emblemàtics liquidats de la ciutat. N’hi ha. No només perquè l’afany especulatiu va acabar amb uns o està acabant amb els altres, sinó perquè on abans s’aixecava la casa de Miquel Mai ara llueix el palau Castell de Pons, els baixos del qual van allotjar fins al 2014 i 2015 dues botigues centenàries, la Filatèlia Monge i la xocolateria Fargas, amb patrimoni modernista i vuitcentista, que si bé no han tancat, sí que s’han hagut de mudar amb el patrimoni a una altra part per obra i gràcia d’uns lloguers impossibles de pagar. El resultat va ser un intent de rescat dels elements catalogats tan desafortunat com el de la casa Gralla i una cantonada, la de la plaça de Cucurulla amb el carrer del Pi, l’aspecte actual dels quals és molt més vulgar i anodí del qual lluïa el 2013.

Notícies relacionades

La immobiliària Casacuberta Villamill va comprar l’edifici neoclàssic a l’orde de Sant Joan de Déu amb la intenció de remodelar-lo i instal·lar unes galeries comercials. La normativa es va adaptar perquè així fos i així es va fer. La filigrana modernista de la porta de la Filatèlia Monge –que ja existia quan el local era la llenceria Jaumà, el 1904– molestava, així que es va traslladar i va adaptar una porteria del carrer del Pi. Va passar el mateix amb la decoració de la Fargas, els propietaris de la bomboneria més antiga de Barcelona, amb data del 1826, se’l van emportar per recol·locar-lo en un nou local. I l’espai dels històrics locals el va ocupar una marca italiana de roba ‘low cost’ i dubtós gust estètic per l’interiorisme ja tancada.

La cantonada, abans bonica i amb presència lluu ara buida i tancada. El bo és que ha desaparegut la vulgaritat del rètol de plàstic que anunciava la botiga ‘low cost’ i que al seu dia va substituir la fusta modernista. Com va deixar escrit Puiggarí el 1857. «Ja que servilment seguim els estrangers, ¿per què no imitar el seu zel en la conservació de monuments? Perquè som més escèptics i ignorants».