El granger urbà més vell del món

«El granger urbà més vell del món», fa anys que li van penjar l’etiqueta. «Segurament», assenteix ell, sense escarafalls. «Soc també l’ecologista més vell d’Espanya». Carulla tira d’un currículum eco que faria empal·lidir Greta Thunberg. «L’any 59 –recorda– vam començar la lluita des de la Unesco per veure si podíem ajudar a salvar la pobra Terra». Continua traient les males herbes demanant-los perdó. 

Sempre ha dit que l’horticultura és la gimnàstica perfecta. «Home, és la més completa de totes –assenteix–. Ara t’estires aquí, t’estires allà, t’ajups...». El seu fitnes agrícola s’expandeix per 260 metres quadrats, entre dues terrasses i el terrat. 70 tones de terra en total, amb capa de tela asfàltica i sistemes de drenatge per mantenir a ratlla arrels i humitats. «Ho vam fer per etapes –esbufega–. Els quatre (ell, la seva dona i els seus dos fills) treballàvem 16 hores diàries». 50 anys després, Joan Carulla s’ha convertit en l’agromessies dels terrats. És la inspiració de tots els agricultors urbans. Apareix en documentals i llibres amb moral ecologista. L’associació Replantem li acaba d’entregar un premi honorífic per «la contribució de tota una vida». 

«Ara, si això està bé és gràcies a ell», el Joan assenyala el seu fill Toni. «Quan les cames li funcionaven més –assegura el fill–, feia vida a l’hort». Fa quatre anys –el Joan en tenia 95– estava netejant el cobert de baix i va fer «un mal gest», explica. El van haver d’operar. «Em va quedar malament la cama», arrufa les celles mentre es fa copets a la cuixa dreta. Això no li impedeix pujar escales i ensenyar cada collita sense una ganyota de dolor.   

99 anys. 2 fills, 4 nets, 9 besnets. Mai ha anat al gimnàs. Mai ha fet vacances. «M’avorreixo», riu. La carn, confessa, no la sap ni tallar. Es va fer vegetarià «per força», assegura. «Quan tenia 13 anys va venir la guerra i van començar a escassejar els productes –se li entelen els ulls–. Hi havia morts per tot arreu». 

És impossible asseure’s a xerrar amb ell menys d’hora i mitja. Interrompre’l s’hauria de considerar un atemptat històric. Tan aviat et parla de quan va venir la República com recorda bombardejos de la Guerra Civil. «Gairebé un any amagats dels avions». 

Memòries centenàries

Sol explicar que va néixer «en una habitació més gelada que l’estable de Jesucrist». Va ser a Juneda (Lleida), pels volts de 1923. És fill, net, besnet de pagesos. Ha passat penúries. Moltes. «Ja ho veurà en les meves memòries», esbufega. Les està escrivint el periodista Carlos Fresneda, avança. ¿Què hi descobrirem? «Què li he de dir –riu–, si li he enviat 180 folis.» ¿En resum?  «Si hi ha voluntat –promet–, es pot sortir de tot». 

Ell va sortir de la guerra, va sortir de Juneda, va sortir de les penúries. Va acabar obrint una botiga d’ultramarins a Barcelona: una de les primeres que va funcionar com a supermercat. «Les cues donaven la volta al local», recorda el Toni. El pare rescata d’una llibreria un dels butlletins del gremi d’alimentació que va fer durant 45 anys. Va ser president. «De la federació catalana –afegeix amb orgull– i de la federació nacional». 

D’aquest terrat han sortit gotims de raïm de 2,70 quilos i patates de 950 grams, saca pit Joan. «Pot agafar-ne tants com vulgui –el pagès assenyala un arbre ple de nespres–. Ja veurà que en són, de dolços, i tenen poc pinyol». No s’equivoca, no. Te’n menges cinc d’una tacada. 

«Devem molt a les plantes, les hem d’estimar», afirma el Joan, amb devoció. «Els vegetals són els nostres pares. Perquè sense els vegetals no hi hauria animals al món. A través de la fotosíntesi converteixen la llum i la calor del sol en matèria. Molta gent no és que no ho sàpiga, sinó que ho oblida».

Tot el que els sobra ho regalen als veïns. ¿Que si l’hort ajuda a la cistella de la compra? «Un estalvi, no –respon el Toni–, però fa una il·lusió que no té preu. «El goig de rebre les vibracions positives de les plantes –afegeix el seu pare–. Hi ha una espècie de comunió. Això ho dic per intuïció, no ho he llegit, però he escrit molt. Això dona pau. ¿Hi ha algú que no es trobi bé al mig del bosc?».

«Jo moltes coses les dic per intuïció –es justifica el pagès–. A partir del que llegeixo, afegeixo una mica d’intuïció i faig mini invents». I assenyala uns dipòsits casolans amagats entre la vegetació. «Miri, aquí recollim aigua de pluja per regar-ho gairebé tot». En total acumulen uns 9.000 litres. Aquí no es llença res. Fins i tot les factures desapareixen en el compostatge. Que no se n’assabentin els del PP.

Ara el Joan s’atura davant un hibiscus florit: «Cada flor neix al matí i a la nit ja ha mort, però mentrestant ens alegra», sospira. «Nosaltres vivim un somni també. Almenys que sigui un somni alegre –somriu–. Que estimem els altres». 

Notícies relacionades

¿La Força t’acompanya? Celebra l’aniversari de ‘Star wars’ amb aquest test

Surfejar per la ciència

Diu que ara pateix pels seus besnets. «Excés de carícies, excés de joguines. Ja no els estimula res –esbufega–. Si tinc una mica d’inventiva és perquè des de jovenet em feia les joguines jo». 

¿El secret de la seva longevitat? El Joan s’encongeix d’espatlles. «Pensa en coses agradables –aconsella–. No pensis en els que mereixen odi. Aquest ha sigut un dels meus principis».