Laietana: després de les obres, el iot seguia allà

L’obertura de Barcelona al mar gairebé va ser el quart eslògan dels Jocs Olímpics de Barcelona. ‘Citius, altius, fortius..., apertio mare’. Va ser parcialment cert, tret del Port de Barcelona, un espai gegant convertit des d’aleshores en una mena d’illa de la Tortuga de l’urbanisme, un espai que porta la condició d’autònom fins a les últimes conseqüències (ara un hotel amb forma de vela, ara un Hermitage...) i que a les primeres de canvi va permetre, només en un avançament dels temps venidors, la construcció d’un cub blanc i gegant per al que havia de ser el primer cine Imax de la ciutat, una paret de 27 metres d’alçada que literalment tapava el mar. Això va ser objecte, per cert, d’una controvèrsia política que va morir abans de fer-se realitat.

Durant aquests anys atracaven encara al costat del moll dels antics tinglados desenes de petites embarcacions, la majoria d’esbarjo. Per allà es podia passejar i fins i tot treure el nas per veure com entre les xalupes, les llanxes i alguna embarcació pneumàtica fins i tot hi havia peixos capaços de desafiar la contaminació per si queien algunes molles del berenar dels nens que passejaven amb els seus pares. És veritat que no tothom s’hi podia permetre un amarratge, era un espai sobretot de classes mitjanes cap amunt, però si es té en compte que el barri més pròxim era el dels carrerons més humils de la Barceloneta, la Ribera, el Raval i el Gòtic, encara es podia afirmar llavors que Barcelona era misèria amb vista al mar. Ja no.

Una de les herències del breu pas de la dreta catalana per l’alcaldia de Barcelona és la tramitació final d’aquest projecte que va proposar convertir aquest espai de marineria popular en un moll per als grans iots del món, cronològicament, a més, en un moment en què la bretxa de la distribució de la riquesa de la ciutat començava a convertir-se en un abisme amb la gradual pauperització de les classes mitjanes de la ciutat. Misèria amb vista als superiots, que és, per cert, com els defineix l’empresa gestora d’aquest recinte amb un estricte dret d’admissió.

Abans de la guerra d’Ucraïna, els ‘veïns’ d’aquesta marina de luxe eren, per exemple, ‘Solaris’, l’embarcació d’esbarjo de Roman Abramóvitx, un caprici de més de 500 milions d’euros i 140 metres d’eslora. L’embarcació de la fotografia, com dèiem, és el ‘Lady Moura’, la curiosa manera amb què el multimilionari saudita Nasser al-Rashid compleix l’alcorànic precepte de «caminar per la Terra humilment» (serà que al mar té dispensa), però que més que per l’eslora, 100 metres, i el preu, és coneguda per ser el iot de les lletres d’or, sobrenom que va adquirir quan el 2002 uns murris es van colar en uns tallers i se les van emportar totes menys una ‘a’. No són massisses, aquesta és una qüestió que s’ha d’aclarir, són de níquel banyades en el metall preciós, però només per la seva mida sembla que ja mereixen el qualificatiu de botí en cas de robatori.

La qüestió, però, no és aquesta. La qüestió és que la Via Laietana està en obres per fer-ne un carrer caminable, menys hostil, més conforme amb les urgències mediambientals i, vet aquí el que no ha esbombat l’ajuntament, un mirador privilegiat sobre els temps que corren, de pornografia del luxe, com va dir Borges, aquesta vulgaritat.

Una abraçada

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Postdata, per si volen. Els anys preolímpics van ser de gran entusiasme. Llavors, el paisatge divisable des de la Via Laietana va ser objecte d’un canvi radical. Van caure bona part dels antics tinglados portuaris, dels quals només se’n van conservar un parell com icones del passat arquitectònic d’aquest lloc, i d’aquesta manera la façana de ponent de la Barceloneta era perfectament visible, per exemple, des de la plaça d’Antonio Maura, punt central de la Via Laietana. Llavors qualsevol acció de canvi era observada amb lupa, com la construcció de l’esmentat sarcòfag de l’Imax, però en honor a la veritat, l’oposició ciutadana als errors va ser cada vegada més apagada, com si Barcelona fos (perdonin el salt geogràfic fins als antípodes i fins a la comparació) la fauna de Nova Zelanda. Aquest és un país d’aus estranyes, perquè moltes no volen.  Al seu llibre ‘Mañana no estarán: en busca de las más variopintas especies de animales al borde de la extinción’, el bogíssim escriptor Douglas Adams li presta una carinyosa atenció al kakapo, una varietat de lloro gras i ximplet que no només no vola, sinó, el que és pitjor, que ha oblidat que no sap volar, així que quan es veu amenaçat és capaç de saltar de la branca d’un arbre, moure les ales i caure a terra com un totxo. ¿Ens oblidem que ens hem oblidat de protestar?

«A un li entren ganes de fer-li una abraçada i dir-li que no es preocupi, que tot anirà bé, tot i que el més probable és que no sigui així», escriu Adams. Quan s’acabin les obres i el iot segueixi allà, agrairé aquesta abraçada. Paraula de kakapo.