La festa de la restauració de Barcelona atrau de nou polítics i famosos

Molts dels presents havien de mirar enrere fins al 2019 per recordar l’última ocasió en què van coincidir amb tants rostres coneguts, sense mascareta (beguda o canapè en mà), sense distància profilàctica i ara amb un somriure esperançat en què el pitjor hagi quedat enrere. El pregó de Santa Eulàlia, que els restauradors homenatgen des de fa uns anys com a copatrona de Barcelona amb un festeig d’hivern (aquest any retardat), ha ressuscitat aquest dimecres amb dosis d’emotivitat, eufòria i xafarderia desenfrenada, com corresponia a una gran trobada social que fusionava polítics, empresaris de Barcelona i molts rostres populars del cine, el teatre i la televisió catalans. La brillant pregonera, Julieta Serrano, va arrencar aplaudiments i fins i tot alguna llàgrima al rememorar la seva vida des de l’escenari del Born Centre Cultural, i amb missatge inclòs de Pedro Almodóvar.

L’èxit de convocatòria era previsible tenint en compte que l’organitzador del muntatge anual, el Gremi de Restauració de Barcelona, no ha viscut un dia de descans des de l’inici de la pandèmia. Sigui per reivindicar ajudes, per recolzar la brutal crisi que va sacsejar al sector, o per acompanyar la resurrecció. Així que representants de l’hostaleria i del comerç han acudit a fer pinya i prendre’s un respir, en el que ha sigut a més un cara a cara amb una alineació de polítics que incloïa totes les administracions. L’alcaldessa Colau ha estat baixa d’ultimísima hora, mentre que el republicà Ernest Maragall ja va declinar fa temps. Però els altres presidents de grups municipals han estat afilant dents amb aires de precampanya municipal, barrejats amb exregidors, exalcaldes com Xavier Trias o expresidents com José Montilla.

Ciutat rellançada

Sobre l’estrada, el president dels restauradors, Pere Chías, no ha perdut ocasió d’alertar sobre els efectes de la crisi inflacionista, quan el sector encara no ha començat a tornar els crèdits ICO, tot i que creuant els dits per haver deixat enrere «el malson de la pandèmia». En un ambient d’eufòria per l’elecció de Barcelona com a seu la Copa Amèrica, el primer tinent d’alcalde, Jaume Collboni, també ha aprofitat el seu minut d’or per llançar un missatge gens subliminar: «Barcelona és Barcelona quan ens aliem i sumem». Un optimisme que també ha destil·lat el vicepresident Jordi Puigneró, convençut que malgrat l’horror de la guerra d’Ucraïna el panorama local millora i encarrila els Jocs Olímpics d’hivern.

Però les veritables protagonistes eren dues dones veteranes, artistes a preu fet: Serrano com a pregonera, i Pilarín Bayés com a il·lustradora de la invitació a la celebració, on Santa Eulàlia i la Mercè, copatrones de Barcelona, s’alien per reactivar la ciutat. La segona acaba de publicar el seu llibre número 1.000 i continua hiperactiva. I la primera, amb 89 anys, ha fet ostentació de memòria i cor per glossar la seva infància barcelonina al Poble Sec, quan Nou de la Rambla era Conde del Asalto i la vida s’intuia feliç fins que la van torçar la guerra i una postguerra en la qual «sent tan petita» tenia «consciència de pertànyer el bàndol perdedor gravada a foc».

L’actriu ha desgranat records de la «Barcelona grisa» perquè «convé recordar que no sempre hem sigut la ciutat d’èxit que a tots ens agrada». Ha relatat el dia que en un cine va voler semblar-se a Shirley Temple, quan va pujar a escena amb Núria Espert per triomfar amb ‘Las criadas’ i com Almodóvar va trucar a la seva porta, en un càlid monòleg que hauria arrasat si algú hagués tingut l’encert de fitxar-la com a pregonera de la Mercè.

Notícies relacionades

La restitució del Tramvia Blau viu l’enèsim retard

El pla municipal destaca acabar la Via Laietana i la Rambla

Un vídeo ha repassat la seva filmografia, sense que faltés el mític personatge a ‘Mujeres al borde de un ataque de nervios’ que li va permetre viatjar a Hollywood i retratar-se al costat de l’estrella de Temple. Com a rematada, el mateix Pedro Almodóvar lamentava amb un missatge no poder ser allà: «Soc fanàtic teu», li deixava anar, recordant tants anys de complicitat, des de la boja ‘Pepi, Luci, Bom i otras chicas del montón’ de 1979, fins al retrobament molt després amb ‘Dolor y gloria’ que li va valer un Goya.

Establerta a Madrid però sempre «amb un peu a Barcelona», resumeix la pandèmia com «una presó per als grans», i agraeix a Santa Eulàlia aquesta fugaç tornada a casa en gran, envoltada de la professió i on ha fet emmudir fins i tot els grupets polítics.