La Pantera Rosa es converteix en una gran tela per a l’orgull del barri de la Marina

La María, el Juan i el Tom són tres dels onze grans retrats en blanc i negre de veïns de la barriada de la Vinya, al barceloní barri de la Marina que des d’aquesta setmana ocupen la singular torre cilíndrica del famós edifici conegut pel seu color com la Pantera Rosa, a la cantonada entre Alts Forns i Mare de Déu del Port, a un pas del passeig de la Zona Franca. «A l’arribar al barri vaig tenir clar que el lloc havia de ser aquest; aquí és on passa tot», assenyala l’autor del mural, fruit d’un procés comunitari impulsat per l’actiu Casal de Barri de la Vinya per reivindicar la diversitat i l’orgull del barri.

«Vaig veure aquest tòtem i vaig pensar: ‘jo vull aquesta paret; aquest tronc’», explica l’artista, que treballa a través de retrats que converteix en icones. Era a França, amb una altra exposició, quan va rebre un correu d’una treballadora del casal en què el convidava a conèixer el barri i retratar-lo. Vázquez va acceptar encantat la invitació i de seguida va veure que sí, que volia treballar allà i, és més, desenvolupar un projecte personal. «He volgut rescatar les històries de tothom, de com van arribar a conviure junts en una sola tribu; perquè al final això és tot un tòtem, tots són un mateix tronc», insisteix el gadità, que porta 18 anys establert a Barcelona. 

«Jo vaig veure aquest senyor aquí, al carrer [a Juan, ‘el canari’] –diu assenyalant una de les grans fotografies– i vaig començar a parlar-hi, explicar-li qui soc i què faig i a partir d’aquí vam entaular una conversa». De les entrevistes amb els retratats –els ha entrevistat amb calma a tots– han sorgit moltes i grans històries. «Hem rescatat com va arribar la comunitat gitana de Can Tunis al barri. Una part de la memòria de Barcelona. I tenim totes aquestes històries en viu. Jo m’he assegut a casa de la María de los Caracoles a escoltar-la, i m’he assegut aquí, al carrer, a xerrar amb el Juan. I tot això ho tenim gravat. Tenim moltíssim material. Tinc el tio José, ‘el francès’ –va viure un temps a França i d’aquí el sobrenom–, gravat allà dins, els dos asseguts sobre una caixa de cervesa, parlant, i a mi dient-li ‘canta’m alguna cosa’ i ell cantant; que aquest home canta flamenc molt bé», explica emocionat amb les mans encara tacades de cola.

Vázquez és un enamorat de Fellini i Pasolini, i es nota. «Jo faig la meva posada en escena i ells es tornen actors, també, actors de la vida. Hem disfrutat molt tots durant tot el procés. Sempre agrada que algú et miri, que et dediqui atenció», prossegueix. A més, que et miri amb la passió amb què Vázquez els mira, sense jutjar-los, sense buscar el morbo, al contrari, convertint-los en icones de la ciutat. 

Més enllà de l’efímer

A ulls del fotògraf, al final, el més important no és tant l’obra, que al cap i a la fi és efímera, sinó tot el que ha mogut i mourà». Les històries que s’han rescatat i les noves històries que generarà; el bàlsam que això serà. «Persones que abans no es parlaven i ara es parlen. El procés ha servit per acostar la gent. El mural amb el temps desapareixerà, no deixa de ser paper i cola, però quedarà una altra cosa. Veïns que es miraven malament i de sobte es miren d’una altra manera perquè són companys de mural», diu.

Notícies relacionades

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Balmes encara la reforma entre la plaça de Molina i General Mitre

A més de la seva innegable bellesa, el mural –que ha sigut possible, en part, gràcies a l’existència del pla de barris– té molt d’aposta per la convivència i reivindicació del respecte a la gent gran. «Els vells són a baix perquè són els que suporten el pes, les arrels, i després els més joves són a dalt», continua dient Vázquez, que considera que les obres «tampoc s’han d’explicar tant, que cadascú les ha d’interpretar a la seva manera».

Exemple de convivència

Sobre aquesta convivència, el reconegut muralista remarca el bonic vincle que s’ha establert amb els veïns que surten al mural i «amb els que no surten»: «A la paret no hi caben tots, però hi són tots». Perquè de sobte una senyora surt de l’edifici i els porta taronges, contenta i emocionadíssima, perquè nota que en forma part, perquè sortirà en el vídeo. Unes imatges que van poder gravar també gràcies a la implicació en l’ambiciós projecte de la regidoria de Memòria Democràtica.