Quan les crisis de neteja a Barcelona les solucionava Mary Santpere

Des d’aquella campanya municipal tan salada les coses han canviat molt. Les escombraries es portaven a l’abocador del Garraf o a la incineradora del Besòs, els contenidors encara no s’havien desplegat i llavors ‘reciclar’ era una paraula tan poc utilitzada com vegà o ‘influencer’. L’octubre de 1980, durant la presentació de la campanya municipal ‘operació neteja’, a què es va afegir Santpere a la seva estimada Rambla (la seva altra passió era el Paral·lel), l’alcalde Serra va dir el següent: «Tenint mitjans tècnics, el que farà que Barcelona estigui neta serà el nivell de consciència cívica dels ciutadans». Més li valia, perquè la ciutat no estava per orgues, és a dir, que les arques municipals passaven per moments crítics.

Tres mesos d’escombrada

Apel·lar al veí ha sigut una constant en aquestes quatre dècades. Ja llavors, com passa ara, flotava el sentiment que la ciutat tenia, per dir-ho amb suavitat, un aspecte molt millorable. En aquest cas, perquè arrossegava una deixadesa endèmica en matèria de neteja, quant a personal i quant a maquinària. Aquella primera escombrada va durar només tres mesos, amb un govern en què hi havia Pasqual Maragall, Mercè Sala, Josep Miquel Abad o Enric Truñó, i sense cap regidoria que portés el sobrenom de ‘neteja’ o ‘medi ambient’ però sí un comissionat encarregat de l’assumpte.

Es van netejar els carrers, però també es van plantar arbres, es van retirar més de 700 vehicles abandonats de la via pública, es van desratitzar 264 solars i 65 escoles, es van reparar 913 senyals de circulació i es va multar més de 2.000 persones per actituds incíviques vinculades a cura de la ciutat. Avui se sol dir i ja es practicava el 1981: la brutícia és una percepció que transcendeix l’aspecte de terra i que també afecta la cura de la vegetació i el manteniment del mobiliari urbà. Un conjunt d’elements que, ja en temps de Maragall, es van començar a definir com a «paisatge urbà», en què també tenia un paper molt rellevant l’espai públic vertical, això és, les façanes dels edificis.

Serra, com Reagan

Però abans de passar a l’alcalde olímpic, una última anècdota sobre Serra que vindrà bé per donar alternatives als que, en un debat en calent, utilitzen Ronald Reagan quan es parla de resoldre vagues d’un servei públic. L’agost de 1981, el president dels EUA va haver de fer front a una aturada de controladors aeris. Es va posar com en les seves pel·lícules de texans i els va donar un termini de 48 hores perquè tornessin a dirigir els avions. No van complir i va fer fora 11.000 treballadors sense parpellejar. Set mesos abans, a aquest costat de l’Atlàntic, el febrer de 1981, una vaga de treballadors de la neteja va convertir Barcelona en un petit Saigon d’escombraries. Serra, en vista que el conflicte laboral no avançava i que la pudor dels carrers tombava d’esquena, es va apropiar dels camions i de les màquines de recollida de residus que eren propietat de les empreses concessionàries i va posar a recollir merda el personal d’obres públiques i de parcs i jardins. A diferència de Reagan, no obstant, no va fer fora ningú. Quin sopar que mai es van donar per comentar aquells moments, malgrat que van coincidir a Washington el 1984, quan Serra ja era ministre de Defensa.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Si Serra va tenir la seva ‘operació neteja’ amb Mary Santpere, Maragall va impulsar la seva ‘Barcelona, posa’t guapa’ juntament amb Cobi i Petra. Era l’11 de desembre de 1985, i aquella campanya sumava la millora de façanes i la reforma d’edificis, de manera que la ciutat fos presentable per fora i també per dins. Els primers immobles en cobrir-se van ser una finca de la plaça del Pi i l’Hotel Ritz. Els van seguir la Pedrera i la casa Garriga Nogués (obra d’Enric Sagnier). En les lones, des del moment en què Juan Antonio Samaranch li va donar els Jocs a la capital catalana (17 d’octubre de 1986), van començar a aparèixer les mascotes del 92, i més endavant s’hi va unir la dona pinzellada pel dissenyador Enric Satué, amb uns ulls que eren balcons i la boca, la gamba de Mariscal situada en el desaprofitat Moll de la Fusta. Fins al 92 s’havien fet 5.181 actuacions en el patrimoni (esglésies, fonts, monuments..., tot, amb finançament públic i també privat) i rehabilitat 4.571 façanes. En el tancament de la campanya, Maragall va tancar així el seu discurs: «La millor força que hi ha, la més important, la imbatible, és la complicitat. Quan en una ciutat hi ha complicitat, totes les coses són possibles, i Barcelona ho ha demostrat i ho continuarà fent».

A mitjans dels 80, la plantilla de neteja la formaven 2.300 persones, gairebé la meitat que ara. Es començaven a instal·lar pipicans i els contenidors (n’hi havia poc més de 8.000 i avui en són prop de 26.000) anaven guanyant terreny. ‘Barcelona, més que mai’, afirmava la publicitat. D’allà es va passar, el 1996, al ‘Barcelona Neta’ i des d’aleshores poc o res es recorda, perquè s’ha perdut aquesta voluntat de treball en equip, de les campanyes de neteja, més enllà del fet conegut que és la partida econòmica més important de l’ajuntament. La neteja continua sent, i en els últims anys de manera creixent, una de les preocupacions principals dels ciutadans. Potser falta un cop d’efecte... ¿Qui seria la Mary Santpere ideal per al 2022?