Així serà el temple de les rajoles de Barcelona

«La Vilella», anuncia amb lletres vintage l’entrada d’aquest edifici del Poble Sec. Passeig de l’Exposició, 95. 500 metres quadrats que supuren història. Abans era una fàbrica de sifons. Ara treus el cap amb dissimulació d’espia de sèrie B i acabes fabricant un mosaic hidràulic. 

És «el temple de la rajola», així l’han batejat. Fa honor al seu nom, fins i tot a mig fer. Encara és un potencial museu i no s’inaugurarà fins a primavera, però ja rep una vintena de curiosos cada dia. Si hi ha el Joel et dirà que passis, que no et quedis a la porta, dona, i et farà un tour polsós amb la mateixa diligència com si fos al Louvre.  

The Tile Hunter (‘el caçador de rajoles’), es va batejar a Instagram (@i_rescue_tiles). Nom real: Joel Cánovas. 38 anys. Va pel món amb una motxilla que aguanta 35 quilos. Fa gairebé vuit anys que rescata rajoles centenàries dels carrers. Un Robin Hood del terra. Cada dia es passeja 30 o 40 quilòmetres en bici. Mig Catalunya deu tenir ja el seu número de telèfon. Una xarxa d’espies que ni Putin. «És un projecte –diu– que s’ha fet a base d’això: de gent». 

Es va estrenar a la premsa en aquesta mateixa secció el 2017. Llavors tenia 6.000 rajoles. Ja va per les 50.000. Fins i tot ha sortit al ‘The Guardian’. Ironies de col·leccionista: casa seva no té terra de rajola. ¿Que per què continua rastrejant sacs de runa? És una addicció, afirma. «No m’he diagnosticat –riu, però hi ha patologia segur». I una voluntat nivell Rafa Nadal. 

El Joel somriu amb intensitat de final Disney. «Són moltes hores, és molta passió, molt sacrifici. Molts anys». Només fa sis mesos que va aparèixer el soci amb qui ha pogut materialitzar aquest museu únic. «Només tu ho entendràs –el Joel li va enviar un correu de 4 pàgines. Això és un deliri. No sé com guanyarem diners». L’Enric li va respondre per WhatsApp: «A mort». ¿Que com resumeix el soci el projecte? «Dos il·luminats que s’han trobat per amor a les rajoles». 

Si dius «modernista» tres vegades davant d’un mirall, se t’hauria d’aparèixer Enric Rebordosa, delGrup Confiteria. «Arqueòleg de bars», l’anomenen. És al darrere de La Confiteria, Paradiso, Dr Stravinsky, Bar Muy Buenas i un llarg etcètera de locals emblemàtics, a més de l’editorial Flâneur. Faria falta una altra crònica només per explicar què està fent ara. Dimecres obre La Xarcu de plaça Molina i, a finals de mes, el Cafè del Centre. «Jo faig les coses per passió –justifica–. El Joel també. Ens tirem a la piscina sense tenir ni idea de com es rendibilitzarà, només per la bellesa de l’assumpte». S’encongeix d’espatlles. «Això és patrimoni i el tenim als nostres peus».  

«¿Què esteu fent aquí?». Els transeünts es paren en sec davant la hipnòtica paret al costat de la porta de la fàbrica: hi ha 160 models per veure d’una ullada. «És com un ham», fa broma el Joel. La prestatgeria encara serà més gran, promet. Com una biblioteca d’‘El nom de la rosa’. «Aquí no hi ha res: només 160 models dels 3.500 que tenim».  

«Hola, bona tarda». El Joel saluda la Lisa, una italiana que ha vingut expressament a fer el ‘tour’. «Aquesta sala us l’heu d’imaginar totalment buida de rajoles». El col·leccionista comença a detallar el futur museu amb nitidesa de guia. Rajoles a les parets, vitrines, potser una premsa hidràulica al mig, allà una barra de bar, «hola, bona tarda». S’acaba de parar una parella a la porta.  

Museu amb bar i tallers

«La idea és que puguis venir a fer una copa –continua el Joel– i alhora fer una rajola, visitar l’exposició, passar-te per la botiga. Farem tallers de mil coses: restauració, fabricació...». Avui mateix s’apuntaran a la llista tant la parella com la italiana. El museu encara polsós ja té fins i tot telèfon. «El nou telèfon de l’esperança de la rajola», riu el Joel: 676070614.

Creues la sala i et trobes l’Alicia Cifuentes davant d’una premsa hidràulica. És inevitable acabar amb les mans plenes de ciment. Fa 10 anys que fabrica rajoles. Tarda un minut i quart a fer-ne una. 15 minuts els tarda una neòfita que l’encerta menys que el jurat del Benidorm Fest.

Tries el motllo, la trepa, en diuen aquí. Hi tires rajos de pintura, hi empolvores ciment i arena, l’anivelles. Més ciment, anivelles una altra vegada, ho muntes tot bé i a la premsa. Però, ¿quant pesa això? Uns moviments de palanca i a desemmotllar com si fos una truita. ¿Què atreu tant? «Quan ja està col·locat –respon l’Alicia–. Dius: ‘¡Caram!’. Veus que quedarà per molt temps». 100 anys. «O més».  

Mineria urbana

Encara queda una altra sala d’exposició on s’exhibiran les Giocondes de les rajoles, una botiga, souvenirs –el Joel assenyala sacs amb peces trencades–, la sala de neteja amb mosaics a remull. I aquesta saleta per als de la universitat. La UPC s’ha afegit al projecte. 

Notícies relacionades

La ruta de la felicitat de Barcelona

Gimnàs per a ganduls a Barcelona

«Aquí tenim una mina: mineria urbana», afirma Montserrat Bosch. Avui també s’ha passat pel futur museu la subdirectora de Política Científica, Responsabilitat Social i Promoció de l’Escola Politècnica Superior d’Edificació de Barcelona (EPSEB), de la UPC. Encara s’ha de concretar com hi col·laborarà la universitat. La idea –avança– és que els estudiants que estiguin interessats en el tema puguin catalogar rajoles in situ per als treballs finals de carrera, per exemple. En definitiva: «Posar-ho en relleu. A partir de la investigació, de la museística i de la catalogació.»

«Aviat n’entraran cinc palets més», anuncia el Joel, entre muntanyes de rajoles. Quedaran 80 palets, calcula com a mínim. «Aquí no has vist ni el 35% del que tenim». Acaba el tour polsós tornant a la paret hipnotitzant. «A mi m’agradaria fer-me un tatuatge», diu la italiana, que rebusca entre els models. «No em diguis això –respon ell–. Tinc un amic que els tatua». I una senyora treu el cap per la porta. «¿Què esteu fent aquí?».