Ciutats en transformació

Barcelona i Madrid, nou episodi d’una rivalitat històrica

La capital catalana passa una crisi d’amor propi en un moment que el seu etern rival viu temps d’efervescència

La política global no hi ajuda, però tampoc l’esgotament d’un model de ciutat que demana una renovació

Barcelona i Madrid, nou episodi d’una rivalitat històrica

Ferran Nadeu

10
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, política municipal, educació, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Els nous hàbits compliquen molt el periodístic art d’empipar la gent. Perquè si abans llegien el diari, ara porten auriculars davant una pantalla i la interrupció és una mica més abrupta, més desagraïda. Una jove aixeca el cap i encaixa bé un parell de preguntes. Ocupa un seient del cotxe 4 d’un Avlo que va de Barcelona a Madrid. És divendres, són les sis de la tarda i al seu costat seu la seva germana. «Passarem el cap de setmana per veure museus i divertir-nos». Com si hi anessin perquè els toqui una mica l’aire. Viatgen enmig d’un nou capítol de l’eterna pugna entre les dues ciutats, si és mai ha tingut cap sentit aquest enfrontament. Els emprenedors eren a Catalunya i els diners a la capital de l’Estat. Ara flota el karma d’una Barcelona decadent i un Madrid brillant, d’una Barcelona que és la ‘Nada’ de Carmen Laforet i un Madrid que és el barco de ‘Vacaciones en el mar’. I tot i que la cosa és plena de matisos, tòpics, realitats que no s’expliquen, exageracions i campanyes, sembla que està passant com amb la covid: la imatge, les sensacions, l’optimisme i també el pessimisme, la marca; tot es contagia. Per bé i per mal. Després hi ha les dades, les xifres. Però això, per racional que resulti, no genera ni il·lusió, ni polèmiques ni estats d’opinió.

‘Cuando te da por Madrid te da muy fuerte’, diu una enorme publicitat col·locada a l’estació d’Atocha. La primera comparació, la d’aquesta terminal (o si ho prefereixen, la de Delicias, a Saragossa) amb la de Sants, ja seria sagnant. Ens l’estalviem. San Miguel, un formidable mercat d’estructura metàl·lica de principis del segle XX reconvertit ara en llotja gastronòmica (el que s’ha intentat evitar sempre a la Boqueria), té els passadissos plens de comensals. Cues a tot arreu, somriures i brindis, disseny, gent guapa. Turistes i madrilenys tot just sortits de l’oficina s’ajunten en taules amb xistorres, empanades, sushi, cervesa i ostres. Es parla anglès, italià, francès. I diferents tipus de castellà. En un VIPS de la glorieta de Quevedo hi ha un cartell que resumeix la imatge que destil·la la ciutat: «Molt obert». Per al neòfit, tot és formidable.

El mercat de la Paz combina les botigues d’alimentació amb el tast de tota mena. Ambientàs. I unes cues tremendes per aconseguir una taula o un centímetre de barra a la prestigiosa Casa Dani, on, diuen, es menja una de les millors truites de patates del planeta. Espera el seu torn una parella de Sant Cugat. «Amics que van venir per Nadal i la Puríssima ens van dir que havíem de venir, que Madrid està espectacular. Ahir vam fer museus, avui toca menjar. La veritat és que aquí es respira un altre ambient». De tornada al tren, unes altres quatre persones consultades, dos que viatgen de manera recurrent a Madrid per feina i un matrimoni amb un parell de dies sense els nens, coincideixen amb la idea que l’altiplà està un pas per davant. ¿Però és just fer una radiografia d’una ciutat amb una visita de només 24 hores? ¿N’hi ha prou de veure el Retiro com si això fos una festa major constant per arribar a una conclusió? Per descomptat que no. Aquí juguen moltes altres variables, tot i que sí que hi ha un pòsit que sembla confirmar-se: Barcelona no s’agrada tant com abans mentre Madrid s’assaboreix més que mai. Poden traslladar això últim al futbol, que alguna cosa hi tindrà a veure.

Les raons es poden buscar en la immediatesa. En la pandèmia, en les polítiques de l’ajuntament. En el procés, si ho prefereixen. Però les causes també són molt més profundes i longeves, fruit d’un cert esgotament a què no ha seguit un renaixement que Madrid sembla que sí que treballa sota el paraigua de ciutat ‘business friendly’ i amiga del turisme internacional en temps de covid. Tal com els explicava EL PERIÓDICO fa uns dies, n’hi ha prou d’analitzar el Baròmetre municipal per adonar-se’n que el desencant s’està cuinant des de fa molt temps, amb valoracions als líders que any rere any han sigut inferiors i amb la confiança en el govern de torn en caiguda lliure. Amb preocupacions ciutadanes, com la inseguretat i la falta de neteja al carrer, que sempre han estat presents i que també exerceixen de frontissa del desgast moral, sense una resposta definitiva que les alleugi.

És com si la ciutat hagués estirat fins a l’extenuació l’estela olímpica, amb el turisme que va venir després, i s’hagués quedat sense aire, sense full de ruta. O com sol dir-se, sense un model de ciutat que enamori. Podria ajudar el fet que els quatre exalcaldes de Barcelona –Narcís Serra, Joan Clos, Jordi Hereu i Xavier Trias– van coincidir a afirmar el 2016 en un acte al Palau Macaya: el pacte és l’única sortida, i la col·laboració publicoprivada, també. On és la societat civil, abans coneguda com a burgesia, és una altra qüestió a tenir en compte en el desenvolupament contemporani de la capital catalana. Per contra, companyies com Microsoft i Google sí que s’han acostat amb projectes propis a la ciutat de Gaudí i Cerdà.

L’eterna espera d’infraestructures

Però hi ha més coses que metrallen la línia de flotació de la ‘barcelonitat’, com el disparat preu de la vivenda i la dissort de no poder viure al teu barri; la contínua desaparició de comerços emblemàtics i de tota la vida; la frustració que genera l’eterna espera d’infraestructures com la línia 9 del metoe, l’estació de la Sagrera o les millores a Rodalies, o el debat estètic generat arran de l’urbanisme tàctic i les terrasses dels bars, que han ajudat ben poc a alimentar l’orgull local malgrat la bona intenció d’ajudar a la restauració i cedir més espai als vianants. La imatge, i d’això Madrid sí que en sap treure partit, també és important. Sense oblidar els forasters. Mentre que al 2019 la capital catalana tenia un 88% de pernoctacions internacionals en hotels i un 12% de nacionals, el repartiment a la capital de l’Estat era del 63% d’estrangers i un 37% de residents a Espanya. Per qui els agradi culpar el procés, el 2011, quan tot comença a canviar, Barcelona tenia un 18,7% de nits foranes, i el 2009 eren el 25%. Es podria concloure també, i a banda de la política, que la ciutat ha optat per treballar més i millor el mercat mundial, ja que al 2019 va batre el seu rècord de pernoctacions amb gairebé 20 milions.

Després hi ha les dades socioeconòmiques. I més enllà del que cada govern local escombri cap a casa, com el fet que Barcelona capti el 72% del volum d’inversions en oficines de tot Espanya, es poden utilitzar informes imparcials, com l’elaborat per la Xarxa Espanyola per al Desenvolupament Sostenible, amb seu a la Universitat Autònoma de Madrid, que cada dos anys analitza el grau de compliment dels 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS) que les Nacions Unides s’han marcat de cara al 2030. En l’estudi fet el 2020, aquest organisme va analitzar la vida a 100 ciutats, Madrid i Barcelona incloses. Així està la cosa. Els indicadors de pobresa són millors a la capital catalana, amb una taxa menor de població infantil sense recursos i més valor en la inversió per combatre la desigualtat. Barcelona també guanya en qualitat educativa, amb el triple de valor en el punt que fa referència a la despesa pública.

Malament en contaminació

Hi ha una mica menys de suïcidis a Madrid, la seva mortalitat prematura també és lleugerament inferior i goleja pel que fa a aigua neta (beneït Canal de Isabel II) i sanejament. També la ciutat capitanejada per José Luis Martínez-Almeida gasta més per habitant en matèria d’investigació, desenvolupament i innovació. Quant a contaminació, les dues estan molt malament (ara millor, gràcies a la pandèmia) i comparteixen també, a la part baixa de la taula, un índex molt pobre d’accés a la vivenda. En vida submarina no hi ha sorpresa, goleja Barcelona. De la mateixa manera que Madrid li passa la mà per la cara a la capital catalana en la taxa de criminalitat (gairebé un 40% menys) i d’homicidis i assassinats (la meitat). En resum, la cosa queda bastant repartida, i posats a comparar, hi ha altres urbs espanyoles que els donen mil voltes a les dues.

El Sergio, barceloní, és directiu d’alt rang d’una gran empresa amb seu a Madrid. Porta més de 20 anys fora de Catalunya (ha viscut també a Mèxic, els Estats Units, Anglaterra i el Brasil), però té clar que és a casa on vol jubilar-se, a la seva ciutat, «infinitament més bonica però molt menys cuidada». En els últims anys ha notat una creixent distracció de Barcelona, una «endogàmia perillosa davant un Madrid més cosmopolita i empresarialment més projectat a l’exterior». Al marge del moment, comparteix el Sergio, hi ha trets que són propis i originals de cada ciutat: «Madrid és més disfrutona, més alegre, però amb relacions més superficials». Sobre la pandèmia, admet que a la capital de l’Estat ha calat la idea que la covid és una mica igual. «La gent, sigui d’esquerres o dretes, s’ha convençut que es viu millor sense preocupar-se».

Lamenta les oportunitats perdudes per Barcelona perquè està convençut que és «una ciutat que ho té tot per ser un imant en temps de teletreball, amb bellesa natural, infraestructures, clima, oferta cultural». En canvi, deplora, «preval el que és propi abans de facilitar que vingui gent de fora, i això passa en un moment que Madrid està més oberta que mai». «Fa molta pena veure una Barcelona vinguda a menys, però és el producte del que han volgut els barcelonins en l’última dècada», resumeix el Sergio, convençut que el debat ja no és en dues direccions, perquè Madrid amb prou feines parla de Barcelona.

Notícies relacionades

L’Emilio, d’origen asturià, va estudiar un màster a Barcelona a principis de segle i després va muntar una empresa que va tenir seu a la capital catalana durant gairebé 20 anys. El 2018 no va poder més i es va emportar la firma i els treballadors a Madrid, deixant aquí una petita delegació. Ell sí que apunta a la política com a culpable de l’«aïllament econòmic». «Els diners viatgen sense miraments, i molt capital que tenia per objectiu Barcelona s’ha traslladat a Madrid. Hi ha molta hostilitat, i no em refereixo només a l’independentisme, també a decisions polítiques que l’han convertit en una ciutat ajupida i pagesa». El govern municipal no és amic del capitalisme, aquí no descobrim res nou. L’Emilio continua pensant que Barcelona és «un transatlàntic capaç de fer el que vulgui i amb unes condicions privilegiades, però només quan s’ha obert de veritat a l’exterior li han anat bé les coses». «Però no pot jugar gaire temps més perquè l’entusiasme de la gent no és a costa de tot», acaba dient.

Queda clar que l’estat d’ànim viatja a diferents velocitats a Madrid i Barcelona. Tornant cap a casa, també amb un Avlo, un jove d’Horta-Guinardó que llegeix un llibre sobre emprenedoria empresarial i que ha passat uns dies buscant finançament per a un pla que té entre mans, assegura que la ciutat està «adormida i enfada». «I ja no és només la covid que ens ha fotut a tots, és alguna cosa més que no et sé explicar». El contagi de les sensacions, l’altra pandèmia. O com deia Anna Gener en un article publicat en aquest diari el setembre del 2020: «En la meva antiga vida hi havia menys preocupació, menys por i molta més bellesa».

Temes:

Madrid