Història i enyorança de l’irreverent ‘skateboard’

Però això és un ‘Barcelonejant’ i s’imposa la relació de l’esdeveniment amb la ciutat, «la capital mundial del monopatí, com Hawaii ho és del surf», assenyala Sören. És així, en bona mesura, gràcies a l’urbanisme de places dures de l’època de Pasqual Maragall –amb Oriol Bohigas, entre d’altres, als comandaments del disseny–, que va omplir la via pública de salts, calaixos, peralts i terres perfectes per als nanos de les taules. Fa molts anys que vam desbancar San Francisco com a meca de l’‘skate’. Va succeir gràcies a la configuració dels carrers, però també pel clima i, sobretot, una cosa que ha anat de menys a més, «per la permissivitat». S’hi està bé, l’escenari és ideal i la policia no és tan estricta com en altres llocs.

Silenciós número 1

Que s’hagi perdut aquest punt bergant genera sentiments contradictoris. Perquè d’una banda s’ha esvaït el romanticisme de saber que estàs fent una cosa prohibida, però, de l’altra, sempre segons el relat d’aquest veterà patinador, «sap greu que Barcelona no tregui partit del fet de ser el lloc on volen anar tots els ‘skaters’ del planeta». «¿És conscient l’ajuntament que n’hauríem de presumir? ¿Per què no l’hi refreguem a la cara, a la resta de ciutats?». Madrid, per exemple, no té aquest do. Preguntes de Sören que segurament obligarien –no serà aquest el lloc– a obrir l’espinós i polititzat debat sobre quin tipus de turisme volem per a la capital catalana.

El primer que passa pel cap quan es parla de ‘skateboarding’ i Barcelona és la plaça del Macba, nom popular de la plaça dels Àngels, al Raval, que els semblarà molt moderna (el seu aspecte actual data de 1995) però els seus orígens es remunten al segle XVI. La imatge actual és la de desenes de joves asseguts en els seus diferents nivells. Prenent alguna cosa o xerrant. I moltes altres desenes, amb el seu monopatí, arrodonint tots els sortints de l’entorn amb els eixos o amb la taula.

El Macba ho té tot: una de parada del Bicing, a prop del transport públic, al barri més canalla però no gaire lluny de l’Eixample, amb uns lavabos públics a la cantonada, al costat d’un edifici monumental que dona grandesa als seus vídeos. Però com totes les dives, aquest ‘spot’ (així es denominen els punts per patinar) genera opinions oposades. Lloc de pelegrinatge per a molts, però també símbol de la globalització ‘skater’, de la massificació innecessària. Manzoni, que va fer 50 anys l’any passat, està en aquest segon grup. Li sembla «el Lloret i el Benidorm de l’‘skateboarding’ a Barcelona».

Resulta curiós, i és segurament un cas digne d’estudi, observar com el denominat model Barcelona urbanístic, el principal objectiu del qual era arreglar zones marginades a través de la monumentalització i l’esponjament de l’espai públic, va acabar convertint bona part de la ciutat en un ‘skate park’ de primer ordre, a més de transformar els barris en aparadors que amb el pas dels anys serien safata de plata d’un concepte, de sobres abordat per aquest diari, que era desconegut fins fa un parell de lustres: la gentrificació. Quant al primer, l’ús no previst del disseny urbà, va ser tal la moda patinadora que el 2013 els famosos XGames es van celebrar a l’anella olímpica de Montjuïc. Havien de tornar el 2014 i el 2015, però els organitzadors, la cadena ESPN, va cancel·lar l’aventura europea.

Turisme sobre rodes

Molts turistes, sobretot asiàtics, venen només per contemplar i tocar la Sagrada Família dels deixebles de Gaudí. D’altres recorren (o recorrien...) milers de quilòmetres per assistir a un partit del Barça. Doncs resulta que també són legió els que pugen a un avió o a un tren amb una motxilla d’assalt i un monopatí. I un parell d’amics, per descomptat, perquè això és, també, una gran família. I roden fins al Macba, el parc de les Tres Xemeneies del Paral·lel, la bufona plaça de la Universitat, els ‘skate parks’ de la Mar Bella, Nou Barris i la Zona Franca o l’interminable Fòrum. També la premiada (ni més ni menys que un FAD el 1984) plaça dels Països Catalans, però està tan atrotinada (la seva reforma requereix una carambola entre Adif i l’ajuntament) que ja amb prou feines té encant ni tan sols per destrossar-la.

Notícies relacionades

BCN s’obre que la Guàrdia Urbana usi pistoles elèctriques des de l’estiu

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

I és una llàstima, perquè tal com recorda Sören, tot va començar a Sants i va ser aquest barri el que va mantenir vives les brases del ‘skateboarding’ durant els anys de tremenda davallada, a finals dels 90. Van quedar vençuts el Turó Park (mítica era la botiga Skate Only de les galeries Via Wagner, la segona a obrir a la ciutat després de Free Sports) i l’avinguda de Gaudí, els primers ‘spots’ de Barcelona. Llavors el lema era ‘skateboarding is not a crime’ (l’‘skate’ no és un crim), però vist que ara és una pràctica gairebé tan acceptada com llençar les escombraries o aixecar el braç per demanar un taxi, el comissari de l’exposició fa broma amb la voluntat de recuperar aquesta essència delinqüencial. «Hauria de ser ‘skate is a crime’». Sören, en definitiva, troba a faltar ser el que avui és un grafiter.

‘Fusta i rodes’

El que no té res a veure amb la criminalitat –tornem a l’origen del text– és l’exposició ‘Fusta i rodes’ que es pot visitar a Casa Seat (plaça del Cinc d’Oros) fins a finals de febrer. Ofereix un recorregut cronològic a través de la història de l’‘skateboarding’ i derivades: roba, cine, música, adhesius i màquines recreatives. Tot, tret de la síndrome de Diògenes ‘vintage’ de Sören, que ha corregut per rastres de tot el planeta però també ha aconseguit perles molt a prop de casa. Com la taula Nates Kaupas que un amic va veure en un balcó de la Barceloneta. «Estava allà oblidada, entre un munt de trastos». La van aconseguir i és de les que guarda amb més carinyo, per això no s’ha atrevit a portar-la a Casa Seat. En cas de no haver-la recuperat, hauria acabat en un contenidor. «Els enemics número 1 de l’‘skateboarding’ són els pares que ho tiren tot a les escombraries», diu fent broma. No hi ha la Natas Kaupas de la Barceloneta, però sí un repàs històric d’una desobediència que ja no ho és tant.