Malika, la dona cega que passa les hores davant una fleca del Raval

La Malika somriu agraïda per la companyia i calor que li brinda la Fátima, que sent impotència de no poder fer res més per la seva veïna. «A més de tot el que té, l’altre dia li van robar el passaport i els pocs diners que tenia estalviats de l’habitació de la pensió. És una vergonya que permetin que aquesta dona visqui així. No pot passar cap altre hivern tot el dia plantada al carrer, malalta i amb el fred que farà, per poder pagar dia a dia una pensió que tampoc està en condicions», assenyala enfadada la Patty, una altra de les veïnes que es preocupen per la Malika, membre de Raval Ravel, xarxa veïnal que interpel·la el districte de Ciutat Vella. Demanen que hi posi «coratge i imaginació» per oferir-li una solució a la dona malgrat el mur que suposa la seva irregularitat administrativa. «L’únic que li donen és l’opció d’agafar arròs i alguns aliments aquí, a la parròquia, però no li serveixen de res perquè a la pensió no pot cuinar», denuncia la Fátima traduint la Malika mentre li escalfa carinyosa les mans en un banc a la Rambla del Raval, molt a prop del lloc on passa els dies.

«És molt important que li ofereixin un allotjament en condicions aquí al barri, on té la seva única xarxa. Si l’envien fora, lluny d’aquí, sense conèixer l’idioma i sense veure-s’hi, acabaran amb ella», afirma la Patty, que denuncia també la diferència de tracte que reben les dones àrabs de l’assemblea quan van a serveis socials si van soles o a l’oficina de vivenda, sense dominar l’idioma, a si van acompanyades per una persona blanca. «La Malika tenia una treballadora social i, no sabem per què, l’hi van treure. Ara torna a tenir-la perquè vam pressionar des de Raval Rebel, però en ve una que no sap àrab una vegada a la setmana a veure-la un moment aquí, a la fleca, i això no la treu de res», prossegueix la jove activista, que exigeix, com a mínim, una treballadora social que sàpiga àrab perquè puguin entendre’s. «Avui mateix [per aquell dilluns] té una visita a l’Hospital del Mar per fer-se una prova a l’estómac i no hi ha ningú que pugui acompanyar-la. ¿Com hi anirà?», critiquen les veïnes de la Malika, empadronada a Barcelona sense domicili fix.

Abans d’acabar a la pensió, la Malika vivia rellogant una habitació, però la dona que li rellogava el llit va començar a posar més persones al pis, li va apujar el preu i la situació es va tornar insostenible. Va ser llavors quan va entrar a la pensió, per la qual paga 20 euros la nit, també gràcies a la mediació de Raval Rebel, que va impedir que li apugessin el preu de la nit a una quantitat encara més inassumible.

«Un peix fora de l’aigua»

Com la Patty, la Fátima insisteix en la necessitat que l’allotjament que li ofereixin a la Malika sigui al barri. «Ella fora d’aquí és com un peix fora de l’aigua», remarca la dona, que també té clar que apressa que l’administració ajudi la Malika al més aviat possible, atesa l’extrema vulnerabilitat que suposa per a una dona sola que ni s’hi veu ni parla l’idioma local, estar tot el dia exposada al carrer.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Més enllà de la duresa de passar el dia a la intempèrie, les nits a la pensió tampoc són gaire millors. «No s’hi pot descansar. Hi ha molta gent, molt soroll, mals hàbits, bronques, està molt brut...», relata la dona, malalta, que també té dificultats per accedir a la medicació. «La treballadora social de l’hospital va intentar contactar amb la treballadora social de l’ajuntament per arreglar el tema de la medicació, però no la va localitzar», lamenta.

Els moviments socials pel dret a la vivenda –i al barri– fa molt temps que denuncien les males condicions de vida de les famílies obligades a viure en pensions per la falta de pisos públics a la ciutat. Situació que és encara més extrema en els casos, com el de la Malika, en què han de pagar-la elles mateixes per falta d’ajudes.