HI HAVIA UNA VEGADA AL BARRI... (72).

La Capella Sixtina de la Bonanova

Rere la singular façana color maó de la capella en el 130 del carrer de Ganduxer, el centre cívic Pere Pruna. L’edifici original, de Sagnier, va cremar durant la guerra. Les Mares Reparadores el van reconstruir després de la guerra i van encarregar els seus impressionants frescos al famós pintor Pere Pruna, els murals del qual van aconseguir salvar l’edifici, finalment municipalitzat, del picot

La Capella Sixtina de la Bonanova

Zowy Voeten

4
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en moviments socials i veïnals

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Que el lloc rebi el seu nom no és casual. Un homenatge més que merescut. No només perquè va ser la seva obra –i en concret la reivindicació d’aquesta per part dels veïns– la que va permetre que l’edifici segueixi dret i no es convertís en un bloc d’edificis més, com els de la resta dels terrenys del carrer, sinó perquè Pere Pruna va dedicar literalment dos anys de la seva vida a pintar aquests impressionants murals, arribant a instal·lar durant aquell temps el seu taller a l’interior del mateix temple. Una església avui dessacralitzada a la qual els seus feligresos no acudeixen a missa, sinó, carregant estoretes per fer ioga o meditació després d’estendre-les sobre el parquet del que al seu dia va ser el cor d’aquesta singular capella. Un taller de relaxació com en qualsevol altre centre cívic de la ciutat, que és el que avui és, tot i que, en el seu cas, una miqueta més a prop del cel amb magnificència dels seus sostres.

El que a primera vista, des del carrer, és una església granada en el 130 del carrer de Ganduxer, és des de fa més de 20 anys el centre cívic Pere Pruna, equipament que podria ser –i és– un centre cívic més de la xarxa de la ciutat, amb la seva programació regular de tallers, concerts i exposicions, però compta amb una particular història gairebé de pel·lícula. És literalment, un centre cívic dins d’una capella. Una capella, a més, amb uns característics murals d’un blau intens firmats pel cèlebre pintor de l’època, amic íntim de Picasso, amb el qual va coincidir a París. La Capella Sixtina de la Bonanova.

Les Reparadores de Ganduxer

Les Reparadores de GanduxerEntre les usuàries més veteranes encara es refereixen a l’espai com les Reparadores, nom de la congregació que ocupava l’espai abans de convertir-lo en un equipament públic aconfessional, malgrat el seu aspecte i passat. «Encara hi ha dones que ens expliquen que es van casar i les van batejar aquí. Tenim fins i tot com a usuària la neta de l’artista que va fer les vidrieres juntament amb Pere Pruna, sempre que passa per aquí ens ho recorda», assenyala Inma Casas, directora del centre cívic, especialitzat en música clàssica per la característica i celestial acústica de la capella, perfecte per a aquest tipus de concerts però bastant desaconsellable per a d’altres. Programen aquests dies, del 14 d’octubre al 25 de novembre, el cicle de Música de Cambra, que inclou des d’un «viatge musical pel barroc a través del clavicèmbal» (el 12 de novembre a les vuit de la tarda) fins a un curs a distància sobre els grans compositors de la música de cambra.

Sobre l’original de Sagnier

L’edifici va ser salvat per les pintures de Pruna, sobra dir que originals, tot i que l’edifici no és l’original, d’Enric Sagnier i Vilavecchia (Barcelona, 1858-1931) cèlebre i prolífic arquitecte, pare de construccions com el temple del Tibidabo o el Palau de la Justícia, sinó una reconstrucció. El 1936, la capella va ser cremada durant la Guerra Civil. Una vegada acabada la guerra, les Mares Reparadores van tornar a una església enderrocada i, juntament amb el mecenes Ferran Rubió i Tudurí (1900-1994) van encarregar la reconstrucció de la capella i les pintures i tota la decoració interior a Pruna, a qui Rubió i Tudurí coneixia de la seva etapa a París.

El Pere Pruna és un lloc de contrastos per moltes coses. Fins al dia 29 d’octubre exposa l’exposició itinerant ‘Different shades of blue’, inclosa en el circuit ‘Temporals’ de l’ICUB, que mostra la duresa de les polítiques migratòries i el tracte inhumà rebut a les fronteres per les persones que intenten migrar.  

Més de 20 anys d’història

Més de 20 anys d’històriaDesprés de catalogar les pintures i salvar l’edifici del picot després de l’alerta veïnal, aquest va ser adquirit pel consistori per convertir-lo primer, el 2000, en un espai cultural –«els 204 metres quadrats de la capella la converteixen en el centre expositiu més gran del districte», reivindica la seva directora– i, en el 2013, amb la creació de la xarxa de centres cívics de Barcelona, en un centre cívic més de la ciutat on, a més de la música clàssica –la seva gran aposta–, estan especialitzats en història de l’art.

És dimecres a primera hora del matí i la immensa sala està ocupada per un grup d’alumnes d’una escola pròxima. El curs passat, amb el pacte municipal per a equipaments municipals a les escoles per reobrir amb la màxima seguretat durant la pandèmia els van cedir l’espai per realitzar una classe d’educació física. Va funcionar tan bé que aquest curs han repetit. Malgrat la majestuositat de l’espai, això és un centre cívic i està per a això, per estar al servei de les necessitats del barri.

Notícies relacionades

«Tot i que la sala principal és molt gran som un centre cívic petit. Només tenim dues sales que a més estan obertes i connectades i no podem utilitzar-les alhora», conclou la directora de l’esplèndid espai.

La gran obra de l’amic íntim de Picasso