Colau segueix ferma en la seva croada de transformar Barcelona

Respon amb la rapidesa i la seguretat devastadores dels millors estudiants. Sense titubejos i una allau de dades –llueix memòria d’opositor a notari– sobre la transformació de la ciutat on va néixer fa 47 anys i de la qual n’és l’alcaldessa en els últims sis, complint el que és el seu somni polític. Qui va ser una bel·ligerant activista com a cara visible de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca no aspira a travessar la plaça de Sant Jaume, ni a agafar l’AVE camí de Madrid per ser ministra. Ni encara que l’hi demani Yolanda Díaz.

Diu Ada Colau Ballano que es deu en cos i ànima a Barcelona. Si se li va atribuir en els seus inicis a l’alcaldia que no tenia un model de ciutat, avui sembla passar el contrari, tot i que només sigui per les critiques (moltes i dures) que desperta en els seus detractors. Perquè continua entossudida en la seva croada de fer el que ella considera una ciutat més humana en aquests dies d’emergència climàtica. I així defensa amb acalorament la seva idea de les superilles –amb la de Sant Antoni com el nou edèn barceloní-, igual que el seu objectiu de treure molts cotxes dels carrers de la capital catalana i de ser referència en les transformacions urbanes i les polítiques socials de les grans ciutats.

Les llàgrimes de Gràcia

Notícies relacionades

Més traçat del metro sense nous combois

El consistori sondeja un acord sobre l’escalinata

Colau està en forma –vegeu la seva incansable oposició a l’ampliació de l’aeroport– i no sembla acusar el desgast de sis anys a l’alcaldia, malgrat que de tant en tant s’emporti algun cop inesperat. Com aquelles llàgrimes que se li van escapar quan va ser esbroncada el dia del pregó de les últimes festes de Gràcia. Xiulada, i al seu barri. 

Encara no vol anunciar-ho, i gairebé fa l’efecte que es mossega la llengua, però si volen apostar, facin-ho a favor que es presentarà a un tercer mandat. Perquè Ada Colau Ballano es mou com una locomotora que encara no ha arribat a destinació: el repte d’una transformació de Barcelona que ella s’atreveix a definir com el pla Cerdà del segle XXl.