barcelonejant

La Barcelona encadellada

El carrer de Rauric, avui una mosca morta del Gòtic, els anys 80 va ser un carrer digne de Babilònia, una història que Nazario, com un Heròdot del vici, relata al seu últim llibre

Barcelona  Exposicion de Nazario Liceo  Liceu

Barcelona Exposicion de Nazario Liceo Liceu

7
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

El títol d’aquesta crònica pot confondre els amants del bricolatge. El decent seria aconsellar als clients habituals de Leroy Merlin que deixin de llegir en aquest punt, perquè no va de fusteria, però seria una llàstima, perquè llavors es perdrien un relat, per dir-ho suaument, el contrari, molt indecent. La Biblioteca Secreta, aquesta col·lecció de bibliografia canalla que l’agitador cultural David Castillo pilota per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, acaba de treure de la impremta un nou llibre de Nazario Luque, cosa que ja seria per si sola una notícia, perquè a les primeres incursions literàries del pare d’‘Anarcoma’ Barcelona els va donar l’esquena i se les van editar a Madrid. Millor girar full sobre això. L’interessant és el contingut, un retrat en alta definició i amb fotos que fan caure de cul de quan el carrer de Rauric, avui una mosca morta en el Gòtic, va ser la Babilònia mateixa. Se li ha de donar les gràcies a Nazario, a Castillo i a qui faci falta per evitar que una amnèsia eterna callés tot el que va passar allà.

Barcelona sempre ha sigut una ciutat de volcàniques erupcions de vici. El que passa és que unes vegades el cràter està aquí i d’altres el magma brolla per allà. De vegades, un volcà s’apaga i en neix un altre. Pensi’s en el carrer del Cid, a l’extrem més meridional del Raval, avui un lloc insubstancial, sense cap empremta del que va ser durant el primer terç del segle XX, quan allà obria les seves portes cada nit la Criolla i la desinhibició esborrava, ni que fos per unes hores, les fronteres de les classes socials en un gran desgavell, figuradament i literalment.

Igual que el carrer Cid ha tingut qui escrigui sobre ell (Paco Villar, per exemple, un altre a qui donar les gràcies), el de Rauric ara té el seu primer llibre de capçalera, ‘El bar Kike y Paca la Tomate’, en què Nazario torna a confirmar el que molts ja saben, que escriu tan bé com dibuixa, estil gonzo gai o, com podria dir ell mateix, gonzo ‘maricon’. És, tot i que poc ortodox, un llibre d’història sobre els canalles anys 80.

Tot i que sigui només per posar aquesta obra a la prestatgeria que es mereix, ve de gust recordar, abans de prosseguir, el que Hunter S. Thompson va fer quan el 1969 va començar a treballar per a la revista ‘Rolling Stone’. Per escriure una crònica es va presentar com a candidat a xèrif del comtat de Pitkin, Colorado, amb un programa electoral tan boig com se li va acudir (volia desasfaltar els carrers i convertir-los en una prada, legalitzar les drogues i demolir els edificis que per ser alts tapaven les vistes del paisatge natural). El més graciós no és que va estar a punt de guanyar, sinó la seva idea d’en campanya rapar-se al zero per, així, poder anomenar al seu adversari, del partit republicà, «aquest grenyut».

Com un Thompson, Nazario i la seva confraria d’amics no es rapaven, es vestien de dona per anar de festa, de vegades de folklòriques, altres de nòvia i moltes vegades de putot. Era la Barcelona encadellada. No era gens reivindicatiu. No eren militants del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, secció boges. Eren, simplement, una festa, creients que Goethe tenia molta raó quan deia que la vida és curta, però el dia és llarg, així que els vivien com si cada un d’aquests tingués 25 hores.

Del llibre és millor no revelar gaire. Només abans avisar que com Nazario, això reconeix ell, és molt de guardar fetitxes, com les fotos, està d’allò més il·lustrat. Per conèixer-ne més, sempre és preferible comprar-lo. El que convé saber és que són els relats en primera persona de 18 gresques monumentals, no totes al Kike, on actuava Paca la Tomate, pèssima transformista, «com la Violeta la Burra, però més ruca encara», diu l’autor, sinó tota mena de gresques que avui dia, quan per culpa d’això de la correcció política el present s’ha convertit més aviat en un correccional, sortirien als papers i sempre per malament. El dia en què la confraria nazariana va fabricar un penis descomunal per decorar el bar Kike i, és clar, el van haver de portar a coll pels carrers del Gòtic, a més de ser alguna cosa molt thompsiana, serveix per recordar que passats més de 40 anys en aquest país encara es porten a judici les processons feministes del Cony Insubmís, amb peticions de presó i tot.

La visita a Barcelona del papa Wojtyla, homòfob furibund, va servir per celebrar a l’escalinata de la catedral la inventada festivitat de Sant Pollardí, una ocasió per a la qual Nazario va treure la seva ploma, la professional, i va confeccionar unes estampetes que avui valen un imperi.

L’homenatge que el 1984 li van dedicar a Ocaña en el primer aniversari de la seva mort potser és al podi del més boig que s’ha vist a la plaça Reial al llarg de la seva mai avorrida història. Tampoc està gens malament el capítol en què l’autor narra una batuda policial, una cosa comuna llavors, en què un agent registrava els sospitosos habituals d’un en un al lavabo. Quan li va tocar el torn al dibuixant, l’agent, una mica avergonyit, li va confessar que era un gran admirador de la seva obra a ‘El Víbora’ i, per descomptat, del detectiu Anarcoma. A l’acabar aquella vergonya per part de tots dos, els seus amics li van retreure que no li fiqués mà.

Allò va passar al Kike, que no era, per descomptat, l’únic bar d’ambient de la ciutat. La geografia d’aquells anys d’indissimulada clandestinitat era la repanotxa. El Martin’s, que anys més tard seria tota una institució, va tenir la seva pròpia prehistòria, per exemple, en un pis del carrer d’Antoni Maria Claret, cantonada gairebé amb Sant Joan, que es deia Ramsés, i al Raval, és clar, aixecaven la persiana cada matí des de molts anys abans bars de nul·la reputació on part de la quitxalla de la VI Flota s’aprestava a certificar que tant navegaven a espelma com a motor.

El llibre té un pròleg precisament sobre aquest marc general, un text escrit el 2004 per Jordi Barceloneta, propietari de la primera ‘sex shop’ gai de Barcelona, és clar, al carrer de Rauric. És un relat formidable en primera persona que, com una mena d’evangeli laic de l’homosexualitat, s’ha anat reproduint a diverses revistes des d’aleshores i en què l’autor, com un Jean Genet dels 80, recorda aquells bars, com el Rada i el Molina, on «per un Trinaranjus» nois com ell es deixaven «ficar mà per paletes de mans calloses». Jordi Barceloneta algun dia hauria de tenir el seu propi llibre a la Biblioteca Secreta. David Castillo en queda avisat.

Però és després del pròleg en què apareix un retrat sorprenent del que va arribar a ser el carrer de Rauric, on en escassos metres cohabitaven la Sestienda de Barceloneta, un hotel gai i diversos bars, entre aquests, el bogíssim Kike, al propietari del qual, el Carlos, li va anar tan bé que va obrir al portal del costat un segon establiment, l’Este Bar, un negoci que amb el temps i amb aquest mateix nom es mudaria a la trama de Cerdà i, en col·laboració amb el Satanassa, faria germinar el Gaixample.

Notícies relacionades

La primera vegada que Nazario va voler publicar un llibre sobre la Barcelona més venèria, Maria Aurèlia Capmany, llavors regidora de Cultura, va fer naufragar l’operació, ja que no era aquesta la imatge que, segons la seva opinió, havia de projectar la ciutat. Per aquí, llavors i encara ara, agrada sempre més recordar històries com la de Bocaccio, tant que fins i tot li dediquen exposicions al Palau Robert, però no la de Rauric, i diu Nazario que això és un error de curt de mires, perquè quan Keith Haring va visitar Barcelona el 1989 i va pintar el celebrat mural del Raval ‘Tots junts podem parar la sida’, també va passar pel Kike. No només això, va treure el pinzell. Paca la Tomate, que tant cantava cançons de Paquita la del Barrio com s’encarregava de la neteja del local, va posar el crit al cel, fins que algú va caure que tots aquells gargots eren un ‘haring’. L’artista de Nova York, això explica Nazario, va firmar la seva obra a la cisterna del vàter, i aquesta peça, que en una subhasta aixecaria avui moltes mans, sembla que està perduda per algun entresolat de la ciutat.

Un carrer avui sense cap enginy