Santa Coloma, ciutat devota d’Eugene Smith

«I ara, per rematar-ho, em diuen aquests amics que ha escrit vostè ‘Llum d’agost’, la novel·la de Faulkner, ¡de William Faulkner! ¿I vostè no en podia haver plagiat cap altre? ¿És que no sap que en aquest poble és veritable devoció el que hi ha per Faulkner?».

Ho diu, com molts saben, José Sazatornil a ‘Amanece, que no es poco’, que podria ser la millor frase de la pel·lícula si a aquest podi no hi optessin un parell de centenars més de línies de diàleg de la mítica pel·lícula de José Luis Cuerda. Doncs això, com hauran deduït ja, que a Santa Coloma hi ha veritable devoció per Eugene Smith, tanta que, sense que puguin ser considerades plagis, han muntat aquests últims tres anys recreacions dels llocs en què va treballar el fotògraf de Kansas, perquè els membres de l’AFAC, amb Joan Sazatornil Guerrero al capdavant, es posin a la seva pell.

Un dia, amb la indispensable ajuda de l’Associació Catalana de Col·leccionistes d’Uniformes Històrics, els devots de l’AFAC van convertir els voltants de la masia de Ca l’Alemany en un camp de batalla francès (Smith va ser fotògraf de guerra fins que la metralla d’una bomba li va impactar a la cara a Okinawa) i en una altra ocasió van demanar ajuda als colomencs, perquè, vestits com correspon, simulessin ser els veïns de Deleitosa (Càceres), el poble que Smith va visitar durant la postguerra per retratar la misèria alimentària i moral del franquisme. El resultat d’aquells homenatges són els que il·lustren magníficament aquest text, fotos que, tot i que no porten el segell d’Eugene Smith, com a mínim invoquen la seva ànima.

Era, pel que sembla, un paio més difícil de tractar que la nitroglicerina, però el seu caràcter i les seves excessives addiccions no impedeixen que encara avui se’l consideri el pioner i pare d’una branca de la fotografia, la compromesa amb allò que retrata. «La meva càmera no va impedir mai que un home caigués. Tampoc el va ajudar després d’haver caigut. Es podrien dir que les fotografies haurien de ser condemnades perquè no tanca ferides. No obstant, vaig raonar, si les meves fotografies poguessin causar un horror compassiu en l’espectador, també podrien incitar a la consciència d’aquest espectador a actuar».

Cal reconèixer que parlava en públic fins i tot tan bé com fotografiava. I, a més, aconseguia la seva meta. El 1951, per exemple, va enfocar la seva càmera a les vicissituds laborals de Maude Callen, llevadora de la Carolina del Sud més pobra, una infermera admirable, de les que feien venir criatures al món a la llum de llums d’oli després d’arribar a peu per camins enfangats a casa de les dones que es posaven de part. Tant impacte va tenir aquella feina fotoperiodística que van començar a ploure donacions, uns 20.000 dòlars, un tresor llavors, amb què Callen va poder construir una clínica i atendre-hi la resta de la seva vida les pacients.

Que sigui Santa Coloma el lloc en què es demana un carrer per a Eugene Smith no hauria d’estranyar. Per dues raons. La primera és perquè la història relativament recent d’aquesta ciutat ha sigut urbanísticament i socialment tan traumàtica que hauria merescut la visita de l’Eugene mateix. Conservava un cert bucolisme fins a mitjans del segle XX, amb els horts a les vores del riu i amb aquell trànsit de bones famílies de Barcelona que tenien una segona residència al poble, però, com un Minamata català, tot allò es va anar va transformar en un avern quan el nombre d’habitants va créixer exponencialment i, pitjor encara, quan el riu que abans regava els cultius va degenerar en una claveguera de colors. La policromia depenia directament de quin tanc buidaven les indústries riu amunt, alguna, de pintura.

La segona raó per la qual es reclama un carrer per a Eugene Smith a Santa Coloma potser té a veure amb la primera raó, per aquest descens als inferns, o pot ser que fins i tot sigui per una cosa tel·lúrica i insondable, però el cas és que aquesta és una de les viles d’Espanya amb més bona ràtio de fotoperiodistes per càpita, categoria, és cert, poc coneguda, però sembla que inqüestionable. Nascuts o crescuts professionalment a Santa Coloma hi ha, per descomptat, Guerrero, però també Samuel Aranda, Miriam G. Troncho, Pedro Madueño, Pedro Justicia, Fernando Montenegro, Litus Pedragosa, Salvador Montroig, Juan José Pastor, Esteban Carmona i segur que uns quants més.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Deia Eugene Smith que el món és massa complex perquè càpiga en un negatiu de 35 mil·límetres, i és veritat, però enfocar la càmera cap al lloc adequat ja és un gran què. La seva fotografia més coneguda és, sens dubte, ‘El bany de Tomoko’, que la gran bellesa de la composició impedeix apartar la mirada del que es retrata, l’horror, les conseqüències d’un cruel cas de contaminació per abocaments de mercuri a Minamata, el Japó. És sens dubte la ‘Pietat’ del segle XX. Però la fama de Smith, com en ocasions ha succeït, no es va consolidar en una única fotografia. Durant diversos dies del 1948 va seguir els passos del doctor Ernest Ceriani, metge de poble a Colorado. Fins i tot sent un encàrrec de ‘Life’, va donar el millor de si mateix. És una altra de les seves fotos cèlebres. En l’escena, el metge fuma i pren un cafè recolzat al marbre d’una cuina domèstica. Acaba de practicar una cesària. Han mort la mare i el nadó. És la imatge d’una derrota personal, probablement molt freqüent.

Guerrero, ‘smithòleg’ per excel·lència, resumeix d’una forma preciosa, gairebé poètica, què va aprendre coneixent l’obra d’aquell fotògraf, la vida del qual arriba ara al cine. Diu que a ell, de Santa Coloma de Gramenet, però habitual dels carrers de Barcelona pel seu ofici, no li ha interessat mai el disseny, que sempre ha vist més profunditat narrativa en una barraca, «en aquell gerani plantat en una llauna d’olives». Molt Smith, sí senyor.