Barcelona va arribar a tenir 41 fàbriques de cotxes, la Guerra Civil va extingir aquella magnífica producció, va arribar l’autarquia, després la Seat i la càmera d’Antoni Campañà sempre va ser allà present
Al cotxe li va anar a Espanya al llarg del segle XX com als dinosaures en el Cretaci, salvant les distàncies, clar, perquè parlem de mides de xassissos molt diferents, i hi va haver algú que va comprendre i va retratar com ningú aquell cataclísmic procés: Antoni Campañà (Arbúcies, 1906 - Sant Cugat del Vallès, 1989). És el fotògraf en voga des que el MNAC ha decidit organitzar una exposició, ‘La guerra infinita’, a partir dels negatius sobre la Guerra Civil que durant tota la seva vida va ocultar, fins i tot a la seva família. Val la pena visitar-la. Però Campañà tenia molta més obra, entre la qual, el que gairebé sembla una fixació, els cotxes, camions també. Se’n va enamorar com Helmut Newton d’unes bones cames. Els va convertir en protagonistes de les milers de fotografies que va fer entre el 1925 i el 1975. Va ser testimoni, així, del Cretaci automobilístic. Casa Seat acaba d’inaugurar una exposició amb parts d’aquest formidable arxiu de cel·luloide.
‘Campañà, l’estètica de la modernitat mecànica’. Així han batejat la mostra. L’han comissariat l’historiador Arnau González, el periodista Plàcid Garcia-Planas i el net de Campañà, Toni Monné, que és qui resumeix amb gran encert l’accidentada vida del cotxe a Espanya al llarg del segle XX.
Hi va haver una edat d’or del cotxe espanyol. Entre el 1902 i el 1936, només a Barcelona hi havia fins a 41 fàbriques diferents d’automòbils. D’algunes en sortien peces d’orfebre de fama internacional. No és estrany, doncs, que Campañà sentís curiositat per aquest enginy nouvingut als carrers. Va passar així a tot el món, cert, però la història espanyola és la que és. La mateixa Barcelona que va ser una mena de Detroit del Mediterrani va ser el 1936 i, sobretot, el 1937, una rereguarda fins i tot ludista amb part del parc mòbil. Es van requisar vehicles que van ser tractats com si fossin feixistes amb rodes. D’altres van ser col·lectivitzats per les forces anarquistes i comunistes de la ciutat, però la cura que van rebre no va ser la dels seus antics xofers, sinó la de carn de canó. Després de la guerra van acabar molts d’aquesta manera, com ferros inservibles. També això ho va fotografiar Campañà.
Quan fa 65 milions d’anys un meteorit va sacsejar la Terra (tornem al Cretaci), es van extingir els dinosaures, les grans carrosseries del regne animal. Van sobreviure a aquella gran extinció petits mamífers, una etapa equivalent, en termes del segle XX espanyol, a l’autarquia dels primers anys del franquisme. Fins que va arribar el desenvolupament, en el qual va emergir la rabassuda silueta del Seat 600, inflat com un rosegador. La primera unitat va sortir de fàbrica el 27 de juny del 1957. Aquell vehicle no només va motoritzar un país, sinó que, fins i tot, semblava tret del manual d’instruccions del Monopoly. Els compradors pagaven per endavant el cotxe. Entraven així en una llista d’espera que va arribar a ser d’un any. Ni tan sols podien triar el color. Amb aquells diners, Seat fabricava el vehicle, però no pagava els proveïdors fins que la unitat feia tres mesos que era a la carretera. Ni Milton Friedman, ideòleg econòmic de capçalera de Reagan i Thatcher, va ser capaç d’arribar tan lluny. Campañà també va ser allà, en l’infantament d’aquella nova espècie automobilística i de la remotorització d’un país.
La història, en aquest cas, té el seu component romàntic. Campañà va ser durant la Guerra Civil xofer de camions en les forces aèries del bàndol republicà. Abans que Espanya se n’anés en orris, va conèixer un altre personatge ben singular, José Ortiz Echagüe, un home polifacètic, majúscul fotògraf però, a més, home d’empresa. Acabaria sent el president de Seat. Políticament estava a l’altre costat de la trinxera, de manera que, quan va acabar la contesa, va dir a Campañà que no tingués por, que no li passaria res. Pel que sembla, idèntica promesa va fer a moltes altres persones i així va passar.
Val per això la pena reparar en una de les fotografies més singulars de l’exposició de Casa Seat. Des de dalt d’una escala, Campañà retrata un grup d’operaris de la cadena de producció. Al seu costat li sosté el flaix el mateix Ortiz Echagüe. Més que una foto, allò és la radiografia d’una amistat.
Més informació
La visita val la pena per moltes de les fotos que allà s’exhibeixen, les dels dinosaures de metall i les dels primers mamífers. També per alguns autoretrats formidables, com una foto de Campañà i la seva parella, María Capella, en la qual tots dos surten per les portes d’un cotxe d’època amb un cert aire de Bonnie Parker i Clyde Barrow. És una meravella. Es veu a les seves cares que van saber viure. El desembre del 1933, el seu viatge de noces va consistir a conduir de Barcelona a Baviera perquè ell volia assistir a un curs de fotografia en terres alemanyes. En les seves bodes de plata, el 1958, Campañà va recollir un 600 tot just sortit de fàbrica i juntament amb Capella van recórrer diversos països d’Europa occidental, un periple del qual va tornar amb una infinita col·lecció de fotografies en què, de nou, el cotxe era sovint el protagonista principal de l’escena.
Aquesta part de la col·lecció es pot disputar en un mapa interactiu de la primera planta de Casa Seat, però allà, el que captiva és, sobretot, un model perfectament restaurat del ‘melic’, el sobrenom amb el qual als anys 60 es coneixia a Barcelona el 600, perquè tothom en tenia un. Aquest exemplar, a més, és del model original, en el qual les portes s’obrien d’endavant cap enrere, cosa que li va valer un altre sobrenom més groller, el ‘bragas’ perquè era el que els més murris volien veure quan una dona amb faldilla descendia del vehicle.
‘Campañà, l’estètica de la modernitat mecànica’ estarà oberta al públic fins al pròxim 15 de juny.
