Singularitat urbanística

Barcelona, la ciutat dels 4.000 xamfrans

  • Rosa Feliu mostra al COAC l’evolució de les cantonades de 20 metres i 45 graus que va projectar Cerdà 

  • N’hi ha de monumentals, mimetitzades, partides i doblegades, i moltes amb paternitat reconeixible

Es llegeix en minuts

¿Quants xamfrans hi ha a Barcelona? Molts. Moltíssims. A falta de saber si algú els ha comptat alguna vegada, ningú s’aventura a donar una xifra rodona. Una d’aproximada podria ser 4.800. Déu n’hi do. El número surt del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i del catàleg de la mostra comissariada per l’arquitecte Fernando Marzá, ‘Cerdà, 150 anys de modernitat’. En ell, es parla de 1.200 places als encreuaments de l’Eixample, ergo a quatre xamfrans per plaça la xifra és de categoria. Doncs això, milers de cantonades amb un pla de 20 metres i un angle de 45 graus que Ildefons Cerdà (1815-1876) va dibuixar no per a més glòria de Núñez i Navarro sinó per facilitar la circulació i per millorar la ventilació de la ciutat, una cosa vital en aquells temps en què Barcelona sortia de l’encotillament de les muralles i de la insalubritat per la falta de sol i aire, i per l’excés d’apinyament. 

Una de les Cases Cerdà, un dels xamfrans presents a l’exposició ‘El repte del xamfrà’, a la seu del COAC. / Rosa Feliu

Barcelona no té la potestat única sobre xamfrans, de fet, és una solució arquitectònica que ve de lluny, però sí que és la ciutat que possiblement n’atresori més, i és, a més, una de les seves singularitats més importants i específiques. És part del seu ADN tot i que en els últims anys molts arquitectes s’han entossudit a adulterar-lo amb solucions que trenquen amb la cantonada canònica i que, de vegades, malmeten el que molts urbanistes consideren que és la unitat bàsica del pla Cerdà: les interseccions, o sigui, l’octàgon que dibuixen els carrers al creuar-se. Així les coses, la cantonada de 45 graus i 20 metres de pla és el més lluït però no el més estimat. Vegem, permet als arquitectes presumir de talent, però alhora es necessiten grans dosis d’enginy per projectar els pisos per la seva peculiar geometria. 

El drama d’escollir

El tema ve a tomb de l’exposició que llueix al COAC: ‘El repte del xamfrà’. L’arxiu de la institució, custodi de la imatge arquitectònica de Barcelona, tant conserva llegats com els crea, i en aquesta última accepció s’emmarca la susdita mostra. L’escola va encarregar a la historiadora i fotògrafa Rosa Feliu retratar els xamfrans de l’Eixample que ara s’exposen a la seu. No es tractava de fotografiar-los tots sinó una cinquantena i d’aquí, el drama: «¿Com escollir-ne tan pocs entre tants?». Això és el que es va preguntar l’autora abans de començar el treball, després de molts passejos va fer la seva pròpia classificació i selecció. Són xamfrans variats, sense filiació a l’etiqueta però molts de paternitat reconeixible. El repte no era tant enaltir les arquitectures celebrades com evidenciar la seva varietat i, sobretot, visualitzar-los. Sí, tot i que sembli mentida, els xamfrans no es miren. O millor, es miren sense perspectiva: a peu de carrer i amb visió de 45 graus. 

Can Serra, un dels xamfrans presents a l’exposició ‘El repte del xamfrà’, a la seu del COAC. / Rosa Feliu

Festival d’ondulacions

Feliu els presenta amb tota la seva immensitat i amb la llum que a ella li agrada, la que no projecta ombres sobre les façanes. Això significa volença pels dies ennuvolats però lluminosos, i pels mesos d’hivern. Allò de l’estació també està íntimament relacionat amb la nuesa dels plataners, fonamental per no tapar les vistes. Amb arbres o sense, l’autora reuneix set tipologies de cantonades bisellades. El xamfrà mimetitzat és aquell en què l’edifici que l’ocupa es fon amb els carrers adjacents, com ho fan les anomenades ‘cases Cerdà’, les primeres vivendes plurifamiliars aixecades a l’Eixample i reconeixibles pels murals d’estil venecià que decoren les façanes. 

Després hi ha el que Feliu anomena la celebració del xamfrà i la singularització del xamfrà, les dues categories apel·len al mateix: a les construccions fetes a consciència per lluir arquitectònicament, tant val la Pedrera de Gaudí com la racional Casa Tecla Sala de Francesc Folguera o la Casa Ferran Guardiola, anomenada també Casa Xinesa per la seva ornamentació d’aire oriental. La Casa Lleó Morera de Lluís Domènech i Montaner tot i que ningú dubta de la seva singularitat, Feliu la recull en un altre apartat: el del xamfrà partit. Aquesta és una tipologia derivada de la parcel·lació del terreny, quan una cantonada pertany a dos solars diferents presenta dos edificis diferents. La sublimació de la partició recau en un dels tresors modernistes més ocults (i d’accés gairebé impossible) de Barcelona: la Casa Comalat de l’arquitecte Salvador Valeri. La seva façana posterior, al carrer Còrsega, un festival d’ondulacions i ceràmica policromada, comparteix xamfrà amb un edifici tan bonic com sobri i lineal. 

Et pot interesar

La gasolinera del carrer de Roger de Flor, un dels xamfrans presents a l’exposició ‘El repte del xamfrà’, a la seu del COAC. / Rosa Feliu

El xamfrà doblegat és el que s’aprofita de construccions antigues per aixecar-ne altres de noves. El paradigma és Can Serra amb autoria d’antany de Josep Puig i Cadafalch i amb autoria contemporània de Federico Correa i Alfonso Milà. El xamfrà accentuat és el que presumeix de ser-ho, el que reforça amb la seva arquitectura la seva posició. I després hi ha les variacions del xamfrà, aquí tant val l’arquitectura que obvia l’existència de la cantonada canònica, com el celebrat Edifici Mediterrani d’Antonio Bonet Castellana, com la seva utilització per ubicar serveis, com el cas de la gasolinera del carrer de Roger de Flor. Per a gustos, xamfrans.