Les guerreres del Bon Pastor

La Lourdes té 37 anys i viu en una de les promocions de pisos nous del barri amb el seu marit, els seus dos fills i la seva mare, de gairebé 80 anys. Una de les promocions que, de manera desesperadament lenta (l’encara inacabat procés es va iniciar fa més de tres lustres), han anat substituint a les velles casetes que donaven caràcter al lloc. La seva situació –dues generacions compartint una mateixa vivenda– és molt comú entre els antics habitantsd’aquesta part del Bon Pastor en extinció.És també el cas de la Jeni–«de la tercera fase», es presenta-, qui viu amb els seus pares, el seu marit i els seus tres fills. La Jeni és una altra de les fixes dels cafès i el parc; una de les més guerreres, amb evident fusta de líder. Des dels seus 34 anys recorda la germandat que es vivia a les cases quan eren nenes. Plantaven la piscina inflable al mig del carrer, a la porta de casa, on també feien barbacoes. «I si algú et deia alguna cosa li preguntaves si volia un tros de cansalada viada», fa broma. I, sí, també jugaven a perseguir i a matar rates.

L’àvia de la Jeni, mare de nou fills, li explicava que feia de mare de llet del fill d’una veïna, perquè aquesta pogués anar a treballar. Recuperar aquesta comunitat, aquesta tribu, és un dels afanys de la Lourdes, la Jeni, l’Analía i el grup de dones, totes mares,que es troben cada dia a la porta de l’escola. «Ens agradaria disposar d’un espai per poder crear una espècie de cooperativa. Poder fer-nos cangurs mutus perquè puguem conciliar i treballar, posar un marc legal a aquest espai de confiança, que ja funciona de forma informal entre nosaltres, per oferir serveis com la planificació familiar,molt necessaris en el barri,» exposa amb les idees molt clares Jeni; el referent del qual són els «iaios» que protesten totes les setmanes davant el reformat però retallat CAP del barri. 

La pèrdua de lesurgències nocturnes i del servei de ginecologia al CAPés un dels temes recurrents als cafès matiners en què aquestes dones s’escolten i acompanyen i s’adonen que no estan soles i que el que li passa a una també li passa a l’altra. 

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Un altre dels temes estrella és la feina. La falta de feina; malgrat viure envoltades de fàbriques. Revertir aquesta situació és un altre dels seus objectius, i tenen diverses idees sobre com fer-ho. «Seria imprescindible una escola bressol pública de veritat, gratuïta, un espai on poder deixar els nostres fills per poder conciliar. Una cosaa com elConcilia, que fan a Trinitat Vella», apunten. Reivindiquen també extraescolars assequibles per als seus fills.L’Elisabet,mare de tres fills, explica que el seu fill de14 anyss’ha quedat sense anar a futbol perquè no tenien els 200 euros per avançar la matrícula abans que els arribés la beca. «I ara el meu fill està al carrer cada tarda, que era just el que no volia», explica des de la taula del costat a la mateixa terrassa. «Jo no parlo tan bé com elles, però sé molt bé el que vull», remata. Feina, un futur per als seus fills i una llar. 

Desdoblament familiar

Aquest, la vivenda, és l’altre gran tema. La falta d’ella, també. «Ens van dir que els pisos sobrants després d’acabar amb tots els reallotjaments serien per fer desdoblament familiar. Ja veurem. De moment fa mesos que aquesta obra està aturada», afirma la Jeni assenyalant l’esquelet davant el CAP, efectivament parat. L’empresa adjudicatària de la construcció de dos dels cinc blocs que conformen la quarta fase de la transformació urbanística va abandonar l’obra per problemes econòmics i s’ha hagut de tornar a licitar i adjudicar (l’ajuntament calcula que els treballs es reprendran a principis de l’any que ve). Darrere, sí que avancen unes altres tres promocions, que en principi estaran llestes també el primer trimestre de l’any vinent, per acollir els veïns de la Lourdes que continuen esperant en les cada vegada més decadents casetes. El desdoblament familiar és el gran desig. És a dir, poder deixar de viure dos i tres generacions, set i vuit persones, en un mateix pis i poder disposar de la seva pròpia llar. «Als meus pares els va costar una revolució tenir el pis. No permetrem que ara especulin amb ells», adverteix la Jeni. La revolució a què es refereix es va viure fa 30 anys, quan ella era una cria i al barri es va produir una «ocupació massiva» –així la defineix– de cases buides. Una experiència que van intentar repetir sense èxit 20 anys després, després dels primers reallotjaments. «Van tirar les teulades perquè no les ocupessin i això va empitjorar encara més la situació de les cases limítrofes, en les quals encara hi vivia gent», acaba la Jeni, qui, això sí, només té bones paraules per als treballadors delPla de Barris: «tothom els coneix. Són aquí, trepitgen el carrer i tenen molta paciència».