UNA PUBLICACIÓ QUE ÉS UNA OBRA D'ART

La Barcelona impossible de Gaudí

Un llibre d'artista reuneix i estudia tots els dibuixos conservats -la majoria es van cremar el 1936- del genial arquitecte modernista

Hi ha projectes no realitzats, com una font monumental per a la plaça de Catalunya i el paranimf de la Universitat de Barcelona

La Barcelona impossible de Gaudí
Es llegeix en minuts

La Barcelona de Gaudí (1852-1926) és coneguda, millor, arxiconeguda. Ho corroboren els 4,5 milions de turistes que congrega anualment la Sagrada Família (ara desapareguts amb la pandèmia, i amb ells, l’import que permetia anar acabant la sempiterna obra) i els 3,1 milions que cada any transiten pel parc Güell (també absents per a alegria dels veïns usuaris del parc). La Casa Vicens, Batlló, Milà, Calvet, Bellesguard, Teresianes i el Palau Güell, al marge. Però menys coneguda és la Barcelona impossible de Gaudí. Vaja, la que va imaginar i va dibuixar però no va realitzar. Existeix. Projectes d’estudiant que es van quedar en això, en exercicis, com la reforma d’una part del que llavors era seu de la Diputació de Barcelona i ara és Palau de la Generalitat o la construcció del paranimf de la Universitat de Barcelona. I d’altres que van ser encàrrecs frustrats, com la transformació del Saló del Consell de Cent o un fantàstic quiosc de flors per a l’Eixample amb urinari públic incorporat. 

Res d’això és desconegut, però fins ara no s’havien recollit tots els seus dibuixos sota un mateix paraigua. Ho fa Artika, en un volum que més que llibre és obra d’art: ‘Gaudí en primer plano’, una edició limitada i supercurosa que reprodueix 48 dibuixos a escala original (els detalls més evocadors i bonics de cada un) i inclou alguna peça inèdita, com el plànol que el modernista va realitzar per analitzar quina seria la visibilitat de la Sagrada Família després d’aplicar-hi el pla urbanístic de Léon Jaussely. El llibre d’artista, a més, incorpora l’estudi d’aquests esbossos a càrrec de la doctora en Història de l’Art Mireia Freixa, i compta, també, amb la col·laboració del director de la càtedra Gaudí, Juan José Lahuerta, i de Jordi Faulí, actual arquitecte del temple expiatori. El volum és el resultat de més d’una dècada d’investigació escombrant tots els arxius susceptibles de custodiar treballs sortits de la mà del genial arquitecte. 

Provocació a Elies Rogent

El corpus resultant no és excessiu, no en va l’arxiu personal de Gaudí es va cremar juntament amb el seu taller de la Sagrada Família el 1936. Algunes fotos conservades revelen que allà hi havia material, ja que s’aprecien plànols enrotllats i guardats en lleixes, però també és molt possible que no hi hagués tant com el llegat per arquitectes contemporanis del geni, com Lluís Domènech i Montaner, i Josep Puig i Cadafalch. ¿Per què a Gaudí se’l considera menys prolífic en plànols i esbossos? Pel seu concepte extremadament volumètric de l’arquitectura i la seva volença per treballar amb maquetes. Entre els projectes dibuixats i no executats més espectaculars hi figura el del paranimf de la Universitat de Barcelona. El tema té substància. Va ser el treball de final de carrera del modernista davant un tribunal presidit per Elies Rogent. Fins aquí res que sembli inusual. Però sí que hi havia un detall peculiar. Rogent era l’autor de l’edifici universitari i per llavors estava projectant el paranimf. I Gaudí era crític amb la construcció i no li agradava en absolut el que s’estava fent per al saló de graus. Així que va presentar la seva proposta, als antípodes de la de Rogent, molt més moderna i organitzada al voltant d’una enorme cúpula ovalada rematada per una gran llanterna que dotava de llum zenital l’espai. Una provocació que gairebé acaba malament: Gaudí va aprovar, tot i que va ser jutjat amb molta severitat. 

Amb Rogent es va enemistar per un projecte sense possibilitats però amb Domènech i Montaner ho va fer per un encàrrec. Arran de l’Exposició Universal del 1888, l’ajuntament va voler reformar el Saló de Cent i el va confiar a Gaudí. Aquest va dissenyar una intervenció dràstica de la testera, amb dos finestrals d’estil gòtic i una rosassa central. La descripció dels pressupostos que conserva l’arxiu municipal conviden a pensar que estava tot molt estudiat. Però no es va fer. Desavinences entre Gaudí i el consistori van acabar amb l’encàrrec en mans de Domènech i Montaner i amb el distanciament dels dos amics. 

Iconografia segons la ‘Crònica’ de Ramon Muntaner

Notícies relacionades

La transformació del llavors Palau de la Diputació (ara de la Generalitat) i de la plaça de Catalunya també van estar en la ment del genial arquitecte. Per al primer (que no està clar que partís de la preconstrucció de la plaça de Sant Jaume) va projectar un pati amb gran escalinata d’accés decorada amb escultures eqüestres, arcs de mig punt sobre columnes geminades de ferro fos i una claraboia metàl·lica envoltada per una terrassa. Per a la plaça va dissenyar una font monumental. Els dos projectes eren exercicis d’estudiant, però sobre aquest últim Gaudí va abraçar la idea de materialitzar-lo, ja que per aquella època s’estava debatent la urbanització de la plaça, aleshores un espai indefinit ple de quioscos. Però no va prosperar.

Com tampoc va prosperar la idea d’Enrique Girosi d’omplir els nous carrers de l’Eixample amb llocs per a flors a la part frontal i urinaris de pagament per a homes i dones a la part posterior. Promotor i ajuntament no es van posar d’acord, i el disseny metàl·lic que havia realitzat Gaudí va quedar inèdit. Tan inèdit com la idea que va sortir del llapis del modernista per il·luminar la muralla de mar. A saber, la fortificació havia deixat de tenir el seu ús defensiu i s’havia convertit en passeig. De manera que, junt amb l’enginyer Josep Serramalera i Aleu, Gaudí va planejar la seva electrificació i la va presentar a l’ajuntament. D’això no queda més que la constància d’un petit esbós, l’afirmació de Josep Francesc Ràfols i Fontanals, deixeble del modernista, i un document del genial arquitecte sobre la iconografia de l’espai imaginada a partir del relat de la ‘Crònica’ de Ramon Muntaner sobre l’expedició catalana a Orient en l’edat mitjana. És la Barcelona impossible de Gaudí.