La Rambla, el Paral·lel 38 de Barcelona

La Rambla, el Paral·lel 38 de Barcelona

Carles Cols | 08 de novembre 2020

¿Per què Gòtic i Raval tenen una sort tan diferent en aquest distòpic 2020? ¿Coneix vostè l'Amancio Ortega 'paquis'? Això i més en aquest segon episodi de les cròniques pandèmiques de llibreta, boli i passeig

Cròniques pandèmiques. Segon capítol. En l’episodi anterior va ser tota una sorpresa comparar el comatós carrer de Ferran (el pacient, un mes després, continua sense moure ni un múscul) i el d’Astúries, viu gràcies al seu ric ecosistema veïnal. Geògrafs, sociòlegs, historiadors tenen de cara al futur un jaciment de dades a analitzar sobre el que ha passat aquest any a Barcelona que va molt més enllà del coronavirus. Així que, en un encara més difícil, aquesta segona entrega pretén esbossar per què el Raval i el Gòtic, dos barris només separats per la Rambla, tenen sorts tan diferents en aquest distòpic 2020. Vet aquí quatre notes preses a peu de carrer. Algunes salten a la vista des de fa dies, com que al migdia es pot transitar el carrer del Bisbe pràcticament a soles i que, a aquella mateixa hora, el carrer Hospital és el formiguer de sempre. Però hi ha notes inesperades. ¿En volen una? Per exemple, que el Raval té el seu propi Amancio Ortega ‘paquis’. Després els ho explico.

Primer, una dada curiosa. El Gòtic i el Raval són els barris més testosterònics de Barcelona. En una ciutat en què les dones són majoria (són 86.000 més que els homes), el Gòtic i el Raval són, amb diferència, una excepció cridanera. En això s’assemblen. En realitat, en molt poc més. Però això ja dibuixa un patró. Salvant les distàncies, per a una part dels seus residents són l’equivalent terrestre de les plataformes petrolíferes d’alta mar, llocs on es treballa en estades llargues lluny de la família. L’enyorança la supleixen els ingressos econòmics.

Tots dos són barris, salta a la vista, amb un important pes de població estrangera (un 60,9% del total al Raval i un 67,2% al Gòtic), però mentre en el primer la comunitat més nombrosa és la filipina, en el segon és la pakistanesa.

El carrer del Bisbe, buit, una imatge gairebé inèdita en els últims 40 anys. / FERRAN NADEU

No obstant, malgrat aquestes similituds, en realitat els dos barris s’assemblen com dos flocs de neu. O sigui, gens. El Gòtic és el paradigma de la gentrificació a Barcelona, amb una pèrdua de 2.000 residents en 10 anys, amb més llits turístics que residencials, un barri en què la seva ametlla central s’ha parctematitzat fins a límits inimaginables fa una dècada. En absència de turisme i en temps de teletreball obligat, el teixit comercial i de restauració d’aquesta part de la ciutat està patint fora mida. És possible transitar el carrer del Bisbe i topar-se només amb 10 persones un dimarts al migdia. La visita a la plaça Reial, deserta sense confinament, és en alguna mesura una experiència onírica. Vagin i vegin. No s’ha de ser Thomas Piketty o Rodolphe Christin per diagnosticar què ha passat. Al Gòtic aquest any li va com a Port Aventura.

No s’ha de ser Rodolphe Christin per diagnosticar què ha passat: al Gòtic aquest any li va com a Port Aventura

El Raval, al contrari, a només 30 metres, amplada mitjana de la Rambla, viu parcialment aliè a aquesta caiguda. El regidor de Ciutat Vella, Jordi Rabassa, d’entrada ofereix una dada sorprenent. El Raval no perd habitants com el Gòtic, però cada any es renova un terç de la seva població. És un cas sense paral·lel. Hi ha moltes raons. Entre aquestes, potser, el que hem dit abans, que la vida a la plataforma petrolífera sempre és temporal.

Carrer de l’Hospital, el revers de la moneda de carrers com el del Bisbe. / FERRAN NADEU

Casos reals. Hi ha un sastre pakistanès al carrer de les Carretes que viu en uns baixos de nou metres quadrats de superfície. El seu llit és una llitera. Lloga el matalàs de dalt a una altra persona. En realitat, no és pobre. Té un altre pis més gran a Barcelona pel qual cobra un lloguer i, a la seva ciutat natal, una casa amb hort. És a més, per cert, molt bon sastre, això diuen, amb una clientela fidel. Aquesta és, sembla, la clau. Tot i que la pandèmia ha castigat severament les famílies del Raval, el comerç a peu de carrer resisteix gràcies al veïnat. Que cada matí s’aixequin les persianes és una notícia excel·lent que no es coneix a l’altre costat de la Rambla.

Inditex controla una quarta part de la superfície comercial de Portal de l’Àngel i, a Sant Antoni Abad, Raval oest, la família Awami va camí del mateix

El Raval s’ha convertit en un escull social tan sorprenent com els de veritat. No hi ha cap documental sobre el fons del mar que no li descobreixi a un una espècie desconeguda o una simbiosi desconcertant. En aquests dies de passeig pel barri ha sigut una sorpresa, per exemple, topar amb el que, amb gosadia, es podria batejar com l’Amancio Ortega pakistanès. L’original, és a dir, l’empresari lleonès amo d’un imperi de marques arxiconegudes (Zara, Bershka, Pull&Bear, Stradivarius…), controla (i aquesta és una dada que de vegades es passa per alt) una quarta part de la superfície comercial de Portal de l’Àngel, o sigui, les botigues més cotitzades d’Espanya, i va camí de conquistar el passeig de Gràcia. A la seva escala, els germans Awami, pakistanesos, són propietaris d’una xarxa de botigues al Raval oest que ha fet d’ells una institució.

Quatre de la desena llarga de botigues Awami, en una mateixa fotografia, al carrer de Sant Antoni Abad. / FERRAN NADEU

Des de la cantonada del carrer de Sant Antoni Abad amb la de Salvador es tenen, a quatre passes, com a mínim sis botigues Awami: la drogueria, la de fruita seca, la de verdures, el bar... No gaire lluny n’hi ha algunes més. No és cap crítica. És només una constatació, entre d’altres, d’una cosa que apunta Rabassa, el regidor del districte, que les grans operacions urbanístiques que es van dur a terme als 90 per rescatar el Raval dels seus durs anys 80 no van tenir tot l’efecte guaridor desitjat. En equipaments com el Macba, la Filmoteca i, sobretot, les facultats universitàries, es van posar unes esperances desmesurades. Es va confiar en excés en el seu poder transformador. Al director de la Filmo, Esteve Riambau, encara li fa gràcia un subtítol que fa uns anys va publicar aquest diari («L’obertura de la flamant Filmoteca, el Barceló Raval i l’IEC i el tancament de prostíbuls irregulars a Sant Ramon no han erradicat la prostitució de carrer de dia i de nit a l’Illa Robador»), com si aquest fos l’encàrrec quan va acceptar el càrrec.

Es va fiar la sort del Raval al Macba, a la Filmoteca i a presència de la universitat, com si a Bilbao tot l’èxit hagués sigut del Museu Guggenheim, i no va ser així

El Raval, barri històricament impredictible, avui no és com es va preveure als 90. De Bilbao se n’enalteix sovint l’efecte reparador que va tenir sobre la ciutat el Museu Guggenheim, però quan es diu això s’oblida que per cada euro que es va invertir en el centre cultural se’n van invertir cinc més a guarir la ria i el seu entorn. Si aquesta estratègia es va seguir a Barcelona, el resultat desitjat no es va aconseguir, però el cert és que arribat un cataclisme com la pandèmia, que ha deixat al Gòtic tremolant, el Raval sembla capaç de capejar el temporal.

Només la prima línia de la Rambla separa un barri i l’altre. És, segons com es miri, el Paral·lel 38 de Barcelona. Entre les dues Corees hi ha el Paral·lel 38 més conegut de la geografia mundial, el que posa cara a cara, com boxejadors abans del combat, la concepció del món que empara la Xina (convertida en una eficaç dictadura econòmica) i la que avala els Estats Units (que intenta casar la democràcia amb les receptes ultraliberals de mercat, cosa que té la seva substància). A Barcelona, més humilment, aquest minúscul Paral·lel 38 aquesta última dècada ha enfrontat el barri del ‘tot pel turisme’ amb el caràcter indomable que caracteritza el Raval des de fa segles, des que va néixer extramurs i va aconseguir sobreviure.

La plaça Reial, abans sucursal del Xino al Gòtic, irreconeixible i irreal aquests dies. / FERRAN NADEU

Només un parell més d’apunts de les notes preses a peu de carrer. Que el Raval llueixi més viu que el Gòtic no ha de portar a conclusions errònies. Encara és un mar de problemes. Al carrer Roig, per exemple, hi ha un hotel rusc, no dels que tant es va escriure a la premsa, els que pretenien ser legals, sinó un on joves marroquins lloguen matalassos a 200 euros al mes.

Un altre apunt. Gairebé una obligació. La Boqueria. Territorialment s’aixeca sobre el Raval. Fa anys, no obstant, va vendre la seva ànima al Gòtic. És una porció del Gòtic al Raval de la mateixa manera que el carrer d’Escudellers ha sigut des de fa anys una prolongació del Barri Xino al Gòtic sud, com la plaça Reial, fins que per les propines dels turistes va renunciar a ser-ho.

La bona notícia és que, després del menyspreu de molts comerciants per obrir el negoci durant les setmanes més dures de la pandèmia (altres mercats de la ciutat van estar sempre a disposició del públic i els va anar la mar de bé), la Boqueria ara va camí d’un lent però esperançador retrobament amb el públic barceloní. Queden poques botigues tancades i, les que obren, tenen una oferta esplèndida, vaja, poc suc i refrigeris per a guiris i sí molta oferta de la que es trobava a faltar. Si poden, vagin.

La Boqueria, en ple procés de reconciliació amb la seva clientela perduda. / FERRAN NADEU

Postdata. Fa mig mes i en aquesta mateixa secció, Natalia Farré va escanejar amb alta resolució com estan els plans urbanístics per resoldre els mals que afligeixen la Rambla, el nostre Paral·lel 38, un lloc desert de barcelonins quan estava ple de turistes i, ara, escàs de barcelonins quan ja no hi ha turistes. Amb tot, és molt difícil discernir si la Rambla és Gòtic o és Raval. Per resoldre aquesta equació, Rabassa proposa una cosa molt suggerent. Diu que la Rambla no és un carrer. És un barri. És una idea interessant per a una altra ocasió.

Ja ets usuari registrat? Inicia sessió

Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors d’El Periódico.

Per disfrutar d’aquests continguts gratis has de navegar registrat.