La plaça Venèria de Barcelona

De la insana novel·la ‘American Psycho’ es va dir al seu dia, quan es va publicar, que era «la feina bruta que algú havia de fer»,un retrat contracorrent de la moda ‘yuppie’ de llavors, i amb moltes distàncies, és clar, el mateix es pot afirmar, en certa manera, de ‘Vida i miracles de la plaça Reial’ que acaba de portar a les llibreries Xavier Theros, una biografia exhaustiva i inclement sobre l’arquitectònicament més bonica de les places grans de Barcelona (la resta, Catalunya, Lesseps, Tetuan, Espanya, les Glòries i Cerdà són uns nyaps impresentables) i, alhora, un lloc amb una vida més que agitada. La plaça és el nostre Patrick Bateman, presumida i criminal, o, si es prefereix, el nostre Doctor Jeckyll i Mister Hyde. Si cada personatge vinculat a la història d’aquest lloc, si cada botiga memorable o cada fet ressenyat per la premsa durant gairebé 200 anys tingués la seva placa a la plaça i totes estiguessin ben brunyides, la brillantor il·luminaria tota la ciutat.

El llibre va ser un encàrrec a Theros per part de l’associació d’amics i comerciants de la plaça Reial, però aquests, se suposa, no esperarien de l’autor una hagiografia candida, sinó un relat sincer sobre la ‘belle de jour’ de l’urbanisme, un lloc a estones senyorial, i, d’altres, viciós fins a uns extrems inaudits, tot això amanit amb moments gairebé de realisme màgic. Que al seu dia l’Ajuntament de Barcelona volgués posar-li un pis a Gabriel García Márquez a la plaça resulta molt apropiat si, com recorda Theros, va ser al Cafè Restaurant París, el 1862, on per primera vegada es va veure gel artificial a la ciutat. La plaça Reial feta un Macondo, el que són les coses.

I és que, a dos passos del port, aquest espai trapezoidal de 55 metres d’amplada per 83 de longitud ha sigut la porta d’entrada a la ciutat de tot i força, del bacallà, de les primeres mones de Pasqua, del primer tapir que es va veure a Barcelona, de les primeres edicions del premi Nadal, del desembarcament de la cuina francesa, de l’arròs Parellada, del primer ‘self service’ de Catalunya, del jazz (no una, sinó dues vegades, primer als anys 30 i, després, als 50, de la mà dels mariners de la VI Flota dels EUA), de l’espiritisme, de les fantasmagories... El treball de documentació dut a terme per Theros és excepcional. Si fos Sísif, la pedra ja estaria a dalt, al cim. Però el més sucós de la seva nova obra, és clar, és que aquesta havia de ser la plaça dels rics del carrer de Ferran i va acabar sent una sucursal del Barri Xino a l’altra banda de la Rambla, un lloc on els tamborets del Texas es van collar a terra per evitar que volessin durant les baralles freqüents que protagonitzaven els nois de l’Armada americana i on les culleretes del cafè de l’O’Reixas tenien un forat al mig perquè els heroïnòmans no les poguessin utilitzar per a la seva addicció.

Plaça dels Herois d’Espanya

El caçavampirs Abraham van Helsing té una línia de diàleg extraordinària al  ‘Dràcula’ de Francis Ford Coppola. «La civilització i la sifilització han avançat sempre juntes».Doncs sí. Podria ser el lema de la plaça Reial, que al llarg de tres segles ha tingut, o s’han pensat per a ella, diversos noms, Herois d’Espanya, Francesc Macià, Jaume I, Isabel II, Reis Catòlics..., quan el més ponderat potser seria, amb una ostentació de la qual es parlaria a tot el món, el de plaça Venèria.

No en va, els primers passos del llibre els fa Theros amb el prostíbul més antic documentat a Barcelona, el bordell Viladalls, anterior no només a la urbanització de la plaça, sinó fins i tot al convent dels caputxins que durant un temps va ocupar l’espai. El vici, en totes les seves formes. Si de sexe es tracta, Theros rescata una descripció formidable del llibre que Paco Villar li va dedicar a la història de les cafeteries de la ciutat. Aquí observa que el Café Suizo tenia el 1880 dues portes, una que donava a la Rambla, on els senyors entraven amb les seves dones, i una altra que comunicava amb la plaça, on els mateixos senyors entraven amb les seves amants. Després estava, és clar, la prostitució, de menors a l’etapa vuitcentista, amb nenes de 13 a 15 anys, de vegades, i d’un perfil molt peculiar en una etapa posterior. La premsa les anomenava eufemísticament «dones perdudes», però en realitat eren molt fàcils de trobar. Segons Theros, la plaça Reial no era, amb tot, el Raval. Aquí les prostitutes eren de client fix i en hores d’oficina. Fins i tot els mariners de la Sisena Flota tornaven buscant velles conegudes.

El ‘Moby Dick’ barceloní

El llibre són només, llàstima, 222 pàgines, quan el nombre d’històries de la plaça Reial és com els decimals de pi, una infinitat. L’autor reconeix que, en aquest esforç d’economitzar espai, aquesta biografia de la plaça pot semblar que siguin només les notes exhaustives d’una gran novel·la que algú hauria d’escriure, el ‘Moby Dick’ barceloní, però amb una plaça en comptes d’un cetaci.

Durant mig any, Theros s’ha documentat i, una mica millor encara, ha anat a la recerca dels relats orals del lloc abans que sigui tard. És un dels al·licients de la lectura del llibre. Aquí treu el nas, per descomptat, Nazario, però aquest ja té la seva pròpia obra sobre el lloc, ‘Plaça Reial safari’, publicada a Madrid, perquè a Barcelona ningú va entendre que era una meravella. «Ocaña era la plaça Reial que sortia a passejar per la Rambla»,recorda el sevillà. Se’n recomana aquí també la lectura. La seva crònica de la nit en què va conèixer Ocaña és per emmarcar. Nazario escriu tan bé com pinta. El que resulta més cridaner és que, per osmosi o pel que sigui, altres protagonistes menys coneguts del lloc tenen també aquesta gràcia. La major part dels negocis de la plaça Reial continuen sent familiars. Mai hi han aterrat les cadenes de ‘montaditos’ i similars. Els negocis han canviat de mans, però el rastre, el ‘who is who’ de la plaça és com un arbre genealògic perfectament ordenat. José Luis Yéboles, per exemple, va ser durant un temps l’ànima del bar Ambos Mundos, nom copiat d’un bar de Saragossa, però que a la plaça Reial semblava una metàfora. El que li explica a Theros bé podria ser la primera frase d’una novel·la, d’aquesta gran novel·la abans reclamada: «A mitjans dels 70, això era el pati de la Model».Podria haver dit que era el millor dels temps i, alhora, el pitjor dels temps, però aquesta frase ja té amo.

És cert. La policia va comptar una vegada fins a 60 venedors de droga entre els arcs de la plaça. La droga no era nova allà. Als anys 30 ja hi va haver sonades confiscacions de cocaïna, però als 60 va canviar l’aroma. El 1967, una breu notícia a la premsa informava sobre una primera detenció per venda d’haixix. Era un indicador del que estava a punt de passar. La plaça seria l’escala obligada de tots els ‘hippies’ amb destinació a Eivissa i, amb ells, va canviar fins i tot la música de la plaça, la qual cosa requereix un punt i a part i un retrocés en el temps.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

La plaça Reial és una anomalia urbanística a Barcelona. És una plaça d’arquitectura uniforme, no aquesta cacofonia d’estils tan comuna en altres places de la ciutat. Es va aixecar d’una tacada i, coses de l’època, amb soterranis a totes les finques, a saber amb quin propòsit. L’interessant és el ventall d’usos que després els hi van donar. Si els anys 50 era el lloc en què els mariners, en contra de les ordres prohibitives que tenien, es treien l’uniforme i es vestien de civil per a... el que fos, els anys posteriors hi van néixer alguns dels locals més icònics de la ciutat, com el Sidecar, el Karma i el Jamboree.

El que dèiem, la història fil per randa de la plaça Reial era el treball brut que algú havia de dur a terme i, a més, amb imatges inèdites, moltes cedides pels mateixos veïns. D’un temps ençà se suposa que és una altra cosa, un espai turístic més de la ciutat, un plató de ‘selfies’, un lloc asexuat. Theros, no obstant, convida a no treure conclusions precipitades. El Bar Ocaña –diu–, beneït pels familiars de l’artista prematurament mort, ha sigut triat per una nova generació com a punt de partida de les seves nits ‘ravaleres’. Qui sap què està per venir. La plaça Reial, si parlés, podria dir el que un dia va lamentar Dorothy Parker. «Qui coneix la tempesta, emmalalteix amb la calma».