LA BARCELONA INVISIBLE

Els manters planten cara al racisme

Membres del Sindicat Popular de Venedors Ambulants expliquen les discriminacions quotidianes

Alguns joves africans han marxat per la impossibilitat de vendre al carrer amb la pandèmia

Els manters planten cara al racisme
4
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en moviments socials i veïnals

Ubicada/t a Barcelona

ver +

El Papalaye i el Dauda estan asseguts davant l’ordinador, rere el taulell de fusta de la botiga Top Manta, al carrer d’En Roig, al Raval. Tradueixen un text al wòlof. Els han demanat si poden passar un discurs del castellà a la seva llengua per a un acte. Són dos quarts de tres d’un dimarts d’estat d’alarma, els bars i restaurants estan tancats i el centre de la ciutat és trist; desert. Aquesta càlida i acolorida botiga, en canvi, és un petit oasi de vida. A més del Papalaye i el Dauda, una altra companya del Sindicat Popular de Venedors Ambulants ordena algunes peces a les atapeïdes prestatgeries i, a la rebotiga, funciona el taller de serigrafia. Els acompanya música africana de fons. Aquests són uns moments difícils, però estan junts, com ho van estar durant el primer estat d’alarma, quan van convertir el local en un punt de recollida d’aliments que van repartir entre 300 famílies i el taller en una fàbrica de mascaretes i bates per a uns hospitals als que la pandèmia va agafar pràcticament despullats.

Crear primer la marca Top Manta i obrir al cap de poc temps aquesta botiga, va ser la gran aposta del Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona, nascut el 2015 per tenir veu. En un moment en què tothom en parlava sense comptar-hi van decidir organitzar-se i construir el seu propi relat. Explicar la realitat amb els seus ulls i lluitar per transformar-la. En aquest context, a l’estiu del 2017, com a mostra de la seva voluntat per sortir del carrer, van crear la marca Top Manta, que van definir com a «col·lectiva, senzilla, rebel i digna, que transforma el que és pejoratiu –l’etiqueta top manta– i ho dignifica». «Una marca solidària i popular, subversiva davant les grans empreses, que denuncia el racisme, la persecució i el càstig que vivim com a col·lectiu», presenten. El novembre del mateix any van obrir aquesta botiga al Raval i avui les samarretes amb el seu logo –un ‘cayuco’– són ja gairebé un clàssic que venen també a través de la seva pàgina web. «Tenim moltes més idees i projectes per poder oferir alternatives a més companys, però anem a poc a poc», explica el Papalaye.

Els antecedents d’Eto’o i Alves

Els dos amics, Papalaye i Dauda, comenten el polèmic article en què es diu que Ansu Fati corre «com una gasela» o «com un manter al passeig de Gràcia al crit d’‘aigua, aigua’, al veure un policia». «El que més ràbia em fa és que aquest noi ha deixat el seu país i ha canviat la seva nacionalitat per defensar Espanya, però per ells continua sent només un negre. Per molt bé que jugui al futbol; per molts diners que guanyi. Si a ell, que és una estrella del Barça, el tracten així, imagina’t com tractaran els nois del carrer de veritat, els que sí que corren escapant-se de la policia perquè és l’única manera que tenen de sobreviure», reflexiona el Dauda, a qui el que més l’entristeix és que aquest no és un episodi aïllat. «Em va recordar quan li deien mono a Eto’o, o quan li van tirar un plàtan a Dani Alves. Per això no podem normalitzar-ho ni podem callar», prossegueix el jove senegalès, que, a l’aconseguir regularitzar la seva situació, va poder deixar la manta i compatibilitza la militància antiracista des del sindicat amb un treball en un restaurant; ara en erto. 

«Si t’estan dient tot el dia que el teu veí és un lladre, si un dia et falta alguna cosa pensaràs automàticament que ha sigut ell. No podem tolerar aquests missatges racistes i criminalitzadors cap als manters», insisteix el Dauda, a qui això de «córrer com una gasela» li va doldre especialment. Quan treballava al camp a Huelva («conec més Espanya que el meu país», diu), li van preguntar que d’on era i va respondre que del Senegal.

-¿Del Senegal? ¿I això on és?

-A l’Àfrica.

-¡Ah! ¡Llavors vius amb els animals!

-Sí, a casa tenim quatre tigres, tres lleons i dues girafes –va respondre encès i irònic–. 

Buscant ferralla o a casa

El Dauda no és l’únic que, per sobreviure, coneix més Espanya que el Senegal. Molts dels seus companys van fer el camí contrari i se n’han anat al camp ara, després de l’esclat de la pandèmia, a buscar una alternativa davant el crac del turismeAlguns se n’han anat a Lleida; d’altres a Andalusia. «Però la situació allà és horrible», assenyala el Dauda, que també explica que d’altres segueixen aquí, buscant ferralla o a casa. «Ens ajudem mútuament i això és el que ens salva», afegeix. 

Notícies relacionades

Al Papalaye també li bull la sang al llegir els insults a Ansu Fati, però no el sorprenen. «Nosaltres ho vivim cada dia. L’exemple més clar és a la cua de la discoteca. Pots anar més ben vestit que un blanc i que no et deixin entrar. No et diran que és perquè ets negre, s’inventaran qualsevol excusa, però tu ho saps, no ets tonto. No sé si els molesta veure negres als seus llocs o què passa», denuncia aquest altre membre del sindicat, que remarca que el racisme és una cosa estructural. «En un judici, per exemple, la paraula d’un blanc valdrà més que la teva. I és alguna cosa que no es pot demostrar, perquè no ho diuen obertament, però hi és. És evident. Igual que al metro, si et veu algú per darrere, perquè estàs passant per allà, i de sobte agafa fort el bolso», acaba amb la mirada trista sobre la seva mascareta de Top Manta.

Tres alternatives sobre la taula

Quant a les negociacions per trobar una alternativa al taller que ocupen al carrer del Peu de la Creu, on també van cosir milers de mascaretes i el desnonament del qual es va parar fa dues setmanes amb el compromís de trobar-los un reallotjament abans de 45 dies, des del consistori asseguren que «totes les opcions són sobre la taula». «Tenim tres possibles alternatives en tres llocs diferents, però també estem explorant totes les opcions perquè aquesta activitat es mantingui on és ara», assenyala un portaveu municipal. «Les negociacions obertes interpel·len directament ImmoCaixa, també perquè es responsabilitzi de donar una solució a les persones que viuen a l’espai. Insistim en la responsabilitat de la propietat perquè aquests locals no quedin buits i en desús, com va passar durant molt temps i a causa d’això va poder ser ocupat per grups de delinqüents i traficants de droga», prossegueix la mateixa veu.