Una parella que va adoptar un moribund pollet de garsa es desviu per recuperar la Lee, el bonic, trempat i amigable ocell en què s'ha convertit després d'un any de vida en família
Una parella del barri de Sant Antoni, la Belén i el Ramón, busca amb nostàlgia i amb gran desassossec una garsa. Fins i tot es podria dir que el tercer membre de la família, el Neo, un gran pitbull, també, perquè encara no oblida la primera vegada que se li va posar al cap i ell, amb l’aspecte de xulos que tenen els exemplars d’aquesta raça, es va quedar quiet com un estaquirot. No és la primera vegada que aquesta secció, ‘Barcelonejant’, surt al rescat d’una mascota. L’última va ser quan es buscava Santiago de la Fuente, un lloro, que va aparèixer mig sa i estalvi després de no poques peripècies. En aquesta ocasió, no obstant, del que es tracta és d’una garsa, paraules majors per molt petitones que siguin. Si els lloros són llestos, les garses són Marie Curie.
Tot i que desafortunades en el bateig taxonòmic, ‘Pica pica’, així se les coneix en l’àmbit científic, les garses són la repera. Alguns estudis suggereixen que superen en habilitats els orangutans, els grans picardiosos de la selva. Són capaços de reconèixer-se en un mirall, una cosa que pocs animals aconsegueixen, i, com Rossini va deixar ben clar, són lladres hàbils. Amb aquests elements, és clar, un anunci penjat en una paret amb un visible «es busca», un parell telèfons i una crida desesperada, «té casa i família», resulta irresistible.
El Ramón va conèixer la garsa el juny del 2019. Era només un pollet caigut al terra en un bosc del Berguedà. Tenia una ferida al coll. Al seu voltant hi havia el que semblaven les restes d’un niu i els cossos inerts de dues de les seves germanes. Quan mig moribunda el va sentir, va mirar de moure’s cap a ell.
Més informació
El Ramón la va recollir amb compte i, junt amb la seva parella, van anar a visitar un veterinari. La ferida no era res que no pogués curar-se amb un tractament tòpic i antibiòtic, però el cert és que la garsa no hauria superat aquella primera nit al bosc. «Va caure un aiguat monumental».
La van adoptar i, posats a buscar-li un nom, li van dir Lee. Cal confessar aquí que una de les raons d’anar a la recerca d’aquesta parella després de veure l’anunci penjat en una paret era el nom de l’ocell. ¿Lee? ¿Seria per Harper Lee, autora de ‘Matar un rossinyol’? Mai no s’ha de menysprear un detall com aquest per a l’arrencada d’una crònica zoològica.
La repera hauria sigut ja que la bategessin així per Harper Lee, autora de ‘Matar un rossinyol’, però tot no es pot demanar quan un surt a la recerca d’una crònica zoològica
Resulta que no. Era per Bruce Lee. Tant se val. La història valia igual la pena. Durant un mes i cada dues hores, la Belén i el Ramón li van donar menjar. Primer, papilles. Cada vegada que des del seu cistell els sentia passar obria el bec i, amb crits de nadó, demanava una ració. ¿Què menja una garsa? Doncs, en realitat, de tot. Són més omnívores que Pau Arenós, que ja és dir. Només apuntar que quan es va escapar, a la qual cosa arribarem després, va entrar en una gelateria de l’avinguda Mestral, en una fruiteria del carrer de Calàbria i, també, a la cuina de la senyora Alícia, una veïna del barri que li va servir una ració de blat de moro abans que tornés a sortir volant per la finestra.
La vida quotidiana de la Lee abans del passat 30 d’agost, data de la desaparició, està recollida en l’àlbum de fotos familiar. Li agradava l’‘spa’, preferentment amb aigua calenta a l’hivern, que l’aire de l’assecador de cabells ventilés les seves plomes, arrupir-se sota de la barba del Ramón quan feia la migdiada i cada dia a les set ser el despertador. Entrava a l’habitació de matrimoni i, si la parella sornejava, pegava un salt i caminava sobre ells.
Suposen que és una femella perquè la terrassa familiar aviat es va omplir de ‘pájaros’, tot i que en aquests temps de poliamor un ja no sap a què atenir-se. Fins i tot venia un pardal, qui sap si de ‘voyeur’
Després hi ha la vida que altres ocells li proposaven a la Lee. L’àmplia terrassa del pis, un àtic, està coberta per una xarxa. La Lee mai no va tenir gàbia. El Ramón i la Belén suposen que la seva mascota és una femella (aquesta és una espècie sense dimorfisme sexual), perquè no van tardar a visitar la terrassa altres exemplars de ‘Pica pica’, se suposa que mascles, tot i que en aquests temps de poliamor un ja no sap què dir. També era assidu a aquelles jornades de festeig un pardal, es pot esperar que com a simple ‘voyeur’, cosa que ja és vici.
La parella atresora desenes d’anècdotes de la Lee, gran melòmana a més, cosa que ens obliga a tornar a Rossini, compositor, com se sap, de ‘La gazza ladra’, una òpera curiosa, segons es miri, perquè el títol és un espòiler de l’alçada d’un campanar. La Ninetta, la protagonista, és acusada de robar una cullera de plata. És jutjada i declarada culpable. Als peus del patíbul, s’aclareix l’embolic. La lladre era una garsa. Hergé va utilitzar aquesta mateixa estructura en ‘Les joies de la Castafiore’, de manera que és obligat preguntar a la Belén i al Ramón si instintivament la Lee es va iniciar en algun moment de la seva encara tendra infància en la carrera delictiva com un Oliver Twist amb plomes. Doncs sí.
A falta de joies o objectes brillants (tenen fama que aquesta és la seva predilecció), la nostra garsa va cisar tres raspalls de dents, unes ulleres i desenes de minúsculs objectes que la parella recuperava quan localitzava per fi l’últim niu que havia construït la Lee en algun racó del pis. ‘La gazza ladra’ de Sant Antoni.
La qüestió, per no dir el drama, és que el 30 d’agost, i encara no saben com, la Belén i el Ramón van veure per última vegada la Lee a l’exterior d’una de les finestres del pis. Per alguna escletxa del balcó havia aconseguit sortir. Van creure que tornaria, però l’únic que saben d’ella des d’aleshores són pistes a les quals sempre arriben tard. L’últim albirament va ser a Els Encants. Va estar a casa d’una família un parell de dies. És molt sociable, una cosa perillosa en una ciutat tan gossa com aquesta.
L’última vegada se la va veure a Els Encants, dos dies a casa d’una altra família, molt lluny de la seva llar, ja que els seus pits encara no estan per a grans vols
Com va arribar fins a l’altra punta de l’Eixample és una misteri. Segons el Ramón, no té prou pit per a un vol d’aquesta distància. ¿Algú la va recollir i se la va emportar? Ara això ja no importa. La parella només demana que si veuen una garsa per la ciutat, diguin Lee en veu alta. Si es gira, és ella. Té encara la cicatriu de la seva infància. Aquest és un altre senyal. Hi ha una recompensa. A qui això firma li va donar pudor preguntar què ofereixen. Un bon i suficient pagament seria ja la satisfacció d’haver reunit de nou els membres de la família. Un ou de la primera posada de la Lee tampoc estaria malament. No tots els dies cria un la Marie Curie del regne animal.
