30 d’oct 2020

Anar al contingut

El futur de la ciutat

Barcelona aguanta la respiració

La incertesa que crea la pandèmia aviva els dubtes sobre com sortir de la crisi

Creix el temor que la situació castigui amb duresa els més vulnerables

Toni Sust

Barcelona aguanta la respiració

Alvaro Monge

–¿Quan creus que ens tornen a tancar? ¿Al novembre? ¿Al desembre?

Ho preguntava aquest dimecres un mecànic barceloní. Podria ser un carnisser o la senyora que porta el bar de la cantonada. La situació de Barcelona en aquest inici de tardor està marcada per un desconcert considerable, amb certa tendència al pessimisme: el temor d’un nou confinament repunta. La caiguda de l’activitat econòmica, dels ingressos familiars, la destrucció d’ocupació, les botigues tancades a moltes zones, es mantenen. El temor es barreja amb la resignació i junts estan arraconant l’optimisme. ¿On va Barcelona?

Es prolonga l’absència de turistes, que, sí, permet disfrutar de zones de la ciutat als que hi viuen, però fereix inevitablement una urbs que fa anys que mama essencialment d’aquest braguer. I no sembla fàcil que ara, a curt termini, es pugui improvisar un canvi de rumb per aconseguir un altre model de negoci. Toca esperar que tornin els turistes.  Ja poca gent va dient allò que tot anirà bé. Barcelona no té clar fins quan haurà de contenir la respiració.

Cua en un punt de repartiment de menjar al Raval, al maig. FERRAN NADEU

A la primavera, la sensació majoritària era que calia ajustar el cinturó uns mesos, que passat el període inèdit del confinament tot milloraria, que després de l’estiu l’escenari seria un altre i que el 2021 seria l’any del retorn a la situació prèvia. Però tot això és una cosa que ja no sembla tan clara.

Dades i sensacions

Sembla més precís calibrar l’estat de les coses amb dades que amb sensacions. Però els primers tarden més a arribar i les segones també tenen el seu pes. Se sap que les xifres de l’atur van ser dolentes a l’estiu a Catalunya, i especialment a Barcelona, en tant que en el conjunt d’Espanya oferien un respir. A l’agost, a la capital catalana es van perdre 25.000 llocs de treball, en gran part perquè el turisme interior, que en altres llars ha ocupat el buit del turisme estranger, no arriba amb la mateixa intensitat a la ciutat.

A la província de Barcelona, l’agost del 2019 hi havia 2.568.658 treballadors amb ocupació. L’agost del 2020 eren 2.487.375, 81.283 menys. En percentatge, un 3,2% menys. Hi ha precedents de desastres majors. Si un vol ser optimista per comparació, pot mirar cap a la gran crisi anterior, la de la bombolla immobiliària: l’agost del 2009, el número d’ocupats a la província de Barcelona era un 7% inferior a la d’un any abans. En 12 mesos 176.490 empleats menys.

Els ertos i les infraestructures

Totes les veus coincideixen que si alguna cosa ha evitat que el forat laboral hagi sigut pitjor és la política dels eros temporals, els ertos, que han arribat a afectar a Espanya 3,4 milions d’empleats. Aquests dies es dirimeix si es prolonguen més enllà del 30 de setembre, fins al gener, i en quines condicions.

«Quan el control de la pandèmia sigui real no hi haurà motiu perquè el creixement econòmic no es dispari», diu el regidor Jordi Martí

Els ertos són una de les bases de l’optimisme del regidor de Pressupostos de Barcelona, Jordi Martí, que nega que l’ajuntament es resigni a preparar uns comptes a la baixa per al 2021. Admet que no està clar què succeirà, i que per ara guanyen «les hipòtesis més pessimistes», però recorda que hi ha ajuts europeus que han d’arribar i remarca que aquesta crisi té alguna cosa en particular: «Hi ha crisis generades per motius endògens, com la de la bombolla immobiliària, i altres per motius exògens, que històricament han sigut causades per les guerres. En aquest segon cas es destrueixen infraestructures i la recuperació és molt complicada. L’avantatge de la situació actual és que no s’han destruït les infraestructures ni les bases materials de desenvolupament. En el moment en què hi torni a haver activitat, les condicions perquè la recuperació sigui ràpida estan intactes».

L’aeroport, argumenta, està preparat per tornar a rebre massivament vols, i el port els seus viatgers. Els hotels, el mateix. «Quan hi hagi vacuna, tornarà la normalitat. Quan el control de la pandèmia sigui real no hi haurà motiu perquè el creixement econòmic no es dispari en poc temps», sentencia Martí, que, tornant al principi, destaca diverses vegades l’efecte socioeconòmic dels ertos: «Han garantit que les empreses de la ciutat aguantin si això no dura gaire més».

El front social

Però l’erto té una sala posterior imaginària: aquella en la qual es troben tots els que viuen de l’economia submergida, gent que no té accés a ajuts, ni a moratòries, ni a ertos. «És un col·lectiu al qual li està costant molt accedir a l’ingrés mínim vital», relata Jordi Gusi, el gerent d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS).

 «Les perspectives són molt dures», adverteix Jordi Gusi, d’Entitats Catalanes d’Acció Social

Remarca que el confinament va ser especialment sever per als més vulnerables, com les famílies monoparentals que comparteixen una habitació. I el futur immediat no sembla il·lusionant per als que ja vivien en la dificultat.  «Les perspectives són molt dures», afirma. Hi ha un element visual que parla per si sol: les cues dels menjadors socials s’han doblat, i en alguns casos s’aprecia una baixada de l’edat mitjana dels que van a buscar menjar. Relata Gusi que s’ha incrementat també l’ajuda a domicili. «La demanda d’ajuda per necessitats bàsiques ha augmentat». I diu, a més, que la inserció laboral de la gent que està en la base econòmica de la societat és ara especialment complicada.

Els desnonaments

La visió de Gusi es correspon amb la de l’entitat que més a prop és dels problemes de la vivenda. «Creiem que ve una allau de desnonaments. Ens preocupa molt. Tots els que van ser ajornats dels mesos de març al juny es van reactivar i ara vindran els de les famílies que viuen l’inici del procés, que no poden pagar», augura la portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), Lucía Delgado.

La portaveu creu que moltes famílies acabaran a l’atur i no podran atendre el pagament del lloguer. «Són famílies a les quals no els quedarà més remei que ocupar una vivenda». També destaca un fet comprovable: per alguna raó es tornen a veure desnonaments amb actuació policial contundent, una cosa impensable tan sols uns anys enrere. 

«Creiem que s’acosta una allau de desnonaments. Ens preocupa molt», afirma la portaveu de la PAH, Lucía Delgado

Albert Dalmau és gerent d’Economia de l’Ajuntament de Barcelona, i veu el got mig ple. No parla d’oïda: «Nosaltres controlem l’evolució de les dades econòmiques de la ciutat i les analitzem setmanalment. El que estem veient és que hi ha hagut una caiguda de l’activitat en un temps reduït que mai s’havia registrat. Però sabem que l’any que ve hi haurà remuntada». Dalmau creu que no es donen les condicions per a un nou confinament. «El pitjor moment ja ha passat i les perspectives són bones, si no ens tornen a tancar».

Els restauradors i els lloguers

El director del Gremi de Restauració de Barcelona, Roger Pallarols, no és, ni de lluny, tan optimista. «Esperàvem un estiu dolent, i lamentablement ha sigut molt pitjor. Donàvem el 2020 per perdut, però teníem certa confiança que els mesos de juliol, agost i setembre tindríem un respir, que funcionarien d’una manera mínimament acceptable», declara.  

«No s’entén que no s’hagi obligat el sector immobiliari a abaixar els lloguers», denuncia Roger Pallarols, del Gremi de Restauració

Segons la seva opinió, hi ha una cosa que explica la situació: «La rapidesa amb la qual la Generalitat va perdre el control dels rebrots va enfonsar les expectatives. La sensació és que les mesures que s’han pres no han combatut amb èxit el virus i no protegeixen les empreses».

Hi ha una qüestió clau per a Pallarols: els lloguers dels locals. En molts casos els pagaments s’han ajornat, però com que a moltes zones l’activitat no ha tornat, no està clar com es pagaran els retards, que amenacen de propiciar tancaments. «No s’entén que els governs no hagin obligat el sector immobiliari a abaixar els lloguers, que és una cosa que el mercat farà en un temps, en vista de tots aquests locals tancats. L’única diferència entre obligar a renegociar els preus i esperar que l’imposi el mercat és que aleshores hauran desaparegut moltes empreses. Si passa, el dia que totes les ciutats tornin a competir estarem en un tremend desavantatge i podríem allargar la crisi una dècada».