En el nom del pare Manel

El pare Manel (Manel Pousa) va morir dimecres i són molts els que ploren la pèrdua. Personatges anònims i figures reconegudes. La glossa és obligada, hi ha unanimitat. Ho diuen els vulnerables que van rebre el seu recolzament –que ja reclamen, exigeixen, un carrer que li honri– i els que van posar la seva cara famosa per recaptar fons per a les causes justes del pare Manel. El periodista Manel Fuentes ho té clar: «Nosaltres podem lamentar la seva mort en públic, però en privat hi ha molta gent anònima que l’ha tingut a prop i ha rebut la seva ajuda i que se sent molt afligida». No en va, el pare Manel sempre va estar al costat dels més desfavorits, un camí que va escollir de jove, quan en els 70 va deixar la parròquia de Sant Josep Oriol i va aterrar a Nou Barris, d’on mai es va moure. I on va aixecar la seva fundació per ajudar els més vulnerables.

Alegria i sentit de l’humor

I és que el pare Manel tenia tota la voluntat del món per dedicar la seva inesgotable energia als que necessitaven una mà, i tot el carisma necessari per involucrar-hi els més afortunats. Per exemple, les gales ‘Guanya’t el cel amb el pare Manel’ per aconseguir diners per als seus nois, en què altruistament sempre hi participen El Tricicle, José Corbacho, Manuel Fuentes, Joan Manuel Serrat i un llarg etcètera de creadors. «No li podies negar res quan veies com era, la seva senzillesa i humilitat, i com minimitzava la seva ingent tasca», explica Carles Sans, d’El Tricicle. Tots van començar com a col·laboradors i van acabar sent amics del pare Manel. Fede Sardà és dels que més a prop era d’ell. «Tenia un gran sentit de l’humor, i contínuament estava alegre», afirma. Explica com a exemple com començaven les seves trobades: «Sempre el saludava amb un ‘Ave María purísima’ i li responia ‘Sin pescado en la cocina’».

L’empresari de Luz de Gas el va veure dilluns a l’hospital, i ahir recordava com van riure aquell dia. La mort no semblava ser a prop, així que es va atrevir a fer-hi broma: «Li vaig dir que fes el favor de no morir-se perquè, si ho feia, descobriria que el cel no existeix. Si ho arribo a saber, no l’hi dic». Però el pare Manel no era un beat, i molt menys un dogmàtic, així que amb ell es podia parlar amb total llibertat. «T’oblidaves que era capellà, que és el millor que li pot passar a un sacerdot. Era, bàsicament, bona persona», afirma Sans. Sentit de l’humor i bondat infinita que li permetien utilitzar el nom de Déu en va i tenir al seu perfil de whatsap Sofía Loren a ‘La mujer del cura’ sense per això pecar ni mica.

Gran llibertat d’esperit

Era un capellà atípic, sí, però era un capellà de veritat. «Mirava l’essència de l’Evangeli i l’aplicava directament sobre la gent. Tenia el que haurien de tenir els capellans: sentit comú i els peus a terra», afirma Fuentes. El que no tenia era un ‘no’ per a qui el buscava. Tenia la generositat les 24 hores del dia. Matí, tarda i nit. Tot i que això suposés no combregar amb la jerarquia eclesiàstica. Va ser amenaçat d’excomunió quan va revelar la seva relació amb l’avortament d’una jove. No haver-la ajudat hauria sigut posar la salut de la noia en risc. Una cosa que mai hauria fet el pare Manel. «Tenia una gran llibertat d’esperit, era un gran sacerdot però entenia l’Església a la seva manera», que no era cap altra que la d’«estar sempre amb els pobres i marginats», sosté Molins. I si això significava entrar tabac d’amagat a la presó, ho feia, com casava homosexuals perquè l’amor no era patrimoni de ningú.

«Estava per sobre de les crítiques i les interpretacions que es podien fer de les seves accions», continua Molins. Vaja, que per les normes no hi patia. Per això també vivia en parella. Amb una amiga, que no una amant. Perquè el pare Manel potser no era gaire ortodox, però no dubtava el més mínim de la seva condició de capellà. Repetia que de tornar a néixer, tornaria a ser-ho. Perquè no entenia el món sense ser al costat dels que més ho necessitaven. «Si tots féssim un 1% del que ell feia, el món seria molt millor». Paraula de José Corbacho. Tampoc entenia el món sense agraïment: «La paraula que sempre tenia a la boca era ‘gràcies’, ho agraïa tot, quan el que més donava era ell» reconeix Fuentes.  

Rubianes i Flavià

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Sardà, així com la resta d’amics descreguts del pare Manel, explica que voldria tenir més fe per poder imaginar que se n’ha anat al cel amb els seus grans companys Pepe Rubianes i Carles Flavià. Inseparables des de dècades, amb el segon van estudiar junts, i amb el primer van tenir un enamorament sobtat de seguida que es van veure fa anys. Tots dos el van ajudar a reclutar creadors per a les seves gales. I el trio disfrutava tant del dia, al Club Natació Barcelona, com de la nit, als bars. Perquè el pare Manel tenia la generositat i la solidaritat al nord de la seva brúixola, però això no li impedia divertir-se. «Corria maratons i ballava molt bé el rock, no negava cap ball a totes les dones que l’hi demanaven». Ho explica Agustí Brugués, president de la Federació Catalana de Pilota i veí de taquilla al club, a més de testimoni de què el pare Manel era capaç de resistir i participar en totes les facècies que es donen en un vestuari d’homes. «Es feia estimar» sentencia.

Tots hi coincideixen: era un home bo, generós, agraït i entranyable. I era, sobretot, un HOME, en majúscules.