L'Edward Hopper de Barcelona

La nit era el seu hàbitat en una Barcelona gamberra i inconformista, en la dècada dels 70 i els 80. Aquell moment de la seva vida va coincidir amb la seva etapa de pintura realista de tipus urbà, i aquest maridatge va donar com a resultat uns excepcionals quadros que avui són testimoni d’una ciutat gairebé extinta. José María González Spinola. No els sonarà, però és el nostre Edward Hopper.

Aquesta història neix a Twitter. L’Eva, neboda del pintor, va compartir algunes obres del seu oncle a la xarxa social. La reacció va ser unànime: quina meravella. Es va dignar a facilitar el contacte de l’artista i aquest és el resultat d’una llarga xerrada telefònica entre Barcelona i Sevilla, on resideix, feliç i retirat; content de poder recordar els que potser van ser els anys més meravellosos de la seva vida. «En aquella època era la millor ciutat d’Europa. La sentia molt meva. La llum, l’ambient canalla però alhora molt estètic. La llibertat de la Rambla, les nits asseguts en una cadira a l’aire lliure. I les discoteques, l’etapa del carrer Tuset». Va viure primer en un migpis de la Barceloneta, «un barri ple de pescadors, de gent molt autèntica, obrera». Després va marxar a la plaça de Sant Pere, a sobre del Born; sempre per sota de plaça de Catalunya, una frontera que ara s’adona que amb prou feines va creuar en gairebé dues dècades.

Solia passejar pel Born, Santa Caterina, la Ribera. Creuava la Rambla per endinsar-se al barri xino. Però també caminava cap a l’altre costat, més enllà de les muralles no visibles però sí psicològiques que dibuixava la zona industrial del que després seria la Vila Olímpica. «Anava molt cap a la part de la costa del Besòs. M’agradava perquè de sobte se t’apareixien petits poblats andalusos. El barraquisme, les bromeres grogues que baixaven pel riu, gent rara en general. Aquesta cosa industrial de l’Eixample que no es va arribar a aixecar». 

Facilitat; llibertat

Nascut el 1944 a Puebla de la Calzada (Badajoz), va marxar a Madrid per estudiar Belles Arts, vocació que va acabar a l’escola Sant Jordi de Barcelona, a la Llotja. «Venia d’una capital inhòspita, sense ambient, i em vaig plantar en una Barcelona en ebullició, oberta, cosmopolita». Va arribar impregnat del realisme que li havia contagiat el seu professor, Antonio López, un dels exponents més grans de la fotografia pinzellada. «Practicar-ho a Madrid era una mica depriment, però tot va canviar a l’arribar a Catalunya. Sobretot per la llum, fins i tot de nit. Sobretot de nit». El sentiment de facilitat, a més, tenia una aroma doble per la seva condició d’homosexual. «Ser gai a Barcelona et donava ales; l’ambient de llibertat era increïble, això no ho havia viscut abans». 

Va quedar enamorat d’elements tan trivials com un ascensor. Li encantaven els de l’Eixample, que va retratar amb fruïció aprofitant aquesta llum tènue dels vestíbuls de l’extensa hisenda d’Ildefons Cerdà. També gasolineres, la discoteca Jazz Colón, a la part baixa de la Rambla; o cabines de telèfon, la sala Zeleste i «els barris que es diluïen en el no-res industrial». O el bar Gimlet, on passaria nits en blanc amb les seves noves amistats, Mariscal, Nazario, Barceló... «Era una època de sortir cada nit, d’experimentar amb algunes drogues, cosa que en el meu cas va passar ràpid perquè vaig tenir alguna mala experiència. L’àcid, tot de coloraines, et quedaves molt cansat i ho vaig deixar de seguida». Altres menys afortunats van optar per l’heroïna, en una dècada, la dels 80, en què el més ’underground’ i modern convivia amb els ionquis, que eren l’última baula social i sanitària de la ciutat però van tenir la fortuna que l’ajuntament els va buscar llocs segurs per punxar-se, els va proporcionar xeringues d’un sol ús i es va portar d’Amsterdam l’avui tan familiar metadona. 

Entre aquelles dècades va passar dos anys a Sud-amèrica, viatjant per Colòmbia, Bolívia, el Perú i l’Equador. Va tornar a Catalunya i va notar que les coses eren diferents. «Potser eren manies meves, que m’estava fent gran, però tinc la sensació que quan va començar a governar Pujol, la ciutat va anar perdent a poc a poc la seva essència». Ho notava tot més ranci, però va anar tirant. Durant el dia feia classes, primer en un col·le privat d’Olesa de Montserrat  i després en un institut al centre de la gran ciutat. «Viure aquí era molt barat. Només feia classes dos o tres dies a la setmana, però em donava per viure. Ho complementava amb alguns quadros que anava venent en exposicions col·lectives. La resta del dia el passava pel carrer pintant disfrutant de la vida bohèmia». 

Amb el pas dels anys, a finals dels 80, la sensació de foraster va anar creixent. Ho atribueix al clima polític, perquè mai abans com llavors li havien recriminat el seu lloc d’origen. Tot i que potser també hi va tenir una mica a veure una certa crisi pictòrica. Cada vegada utilitzava pinzells més petits, destinats a reproduir el més mínim detall que requeria el realisme. «M’en vaig cansar, va començar a semblar-me repetitiu». També els seus amics formaven famílies, alguns locals tancaven. Tot, en una Barcelona que des de la nominació olímpica de 1986 es va esforçar a escombrar tot el que poguessin semblar escombraries a ulls de la política, tot i que fos una cosa tan barcelonina com els xiringuitos de la platja, les barraques o les indústries del Poblenou. Finalment, just abans dels Jocs del 92, va marxar a Madrid. 

La grisa Madrid

A la capital va coincidir amb l’etapa d’Álvarez del Manzano a l’alcaldia. I és clar, va començar a trobar a faltar Barcelona. «Era tot caríssim, fins i tot un llapis. La meitat del que guanyava fent classes ja em marxava per pagar el lloguer. Aquella havia de ser la meva ciutat natural, per això que diuen que és un poble gran i que ningú és realment de Madrid. Però no, em vaig trobar un ambient hostil. Va ser tot molt difícil. Tot molt dispers, llunyà. Barcelona, en canvi, és com una enorme liana en què tot està connectat». En aquesta ciutat colossal, no obstant, va trobar una cosa que el va magnetitzar fins a la jubilació: el Museu del Prado. Hi anava totes les setmanes. «Era gratis per als professors fins que Carmen Calvo ens ho va treure», es queixa. Es va convertir en un apassionat del segle XVII i va començar a viatjar a Itàlia, sobretot a Nàpols, una de les seves ciutats fetitxe. 

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Passats els anys, va decidir buscar una ciutat de mida mitjana on pogués permetre’s comprar un pis. Sevilla. Ara no ho canvia per res. Pot ser que la llum hi tingui molt a veure. No ha deixat de visitar els seus amics a Barcelona, on amb prou feines reconeix la ciutat inconformista. No només pel turisme, també pels mateixos barcelonins, una mica més pijos que abans, diu. Però malgrat la modernitat i que hagin passat 40 anys, encara distingeix «reductes reconeixibles de la bohèmia». «Sens dubte, el Raval. Un dia passejant em vaig trobar amb travestis, ambient canalla, donasses. Barcelona encara existeix i l’han de cuidar». 

José María acata la inevitable comparació amb Edward Hopper, malgrat que no es troba entre els seus favorits. Ell és més de Velázquez, Ribera, Manet, Auerbach, Freud o Bacon. Tot són etapes. La seva de realisme fotogràfic la va passar a Barcelona. Al seu taller de Sevilla té penjats alguns d’aquests quadros. Durant la xerrada telefònica els observa i guarda diversos silencis. I en aquell moment, el realisme es converteix en record.