la gran preqüela de la Covid-19

Barcelona 1918, una grip 'superstar'

La pandèmia de fa un segle va sorprendre el món quan es començava a creure que qualsevol malaltia es podia curar i un viatge a l'hemeroteca revela en quin gran negoci va degenerar aquesta desmesurada confiança

zentauroepp53821363 cols200620112727

zentauroepp53821363 cols200620112727

8
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

La pandèmia de la grip de 1918 va ser literalment un supervendes. També va ser una manera terrible de morir. Els malalts més greus es tornaven blaus víctimes de la cianosi heliotròpica. Blau gairebé negre, eren irreconeixibles fins i tot per als seus familiars. Però que no s’espantin els aprensius, aquesta crònica no tracta sobre la patologia d’aquella brutal pandèmia, sinó de quina va ser la quotidianitat en una ciutat com Barcelona, no a través de la mirada literària de Josep Pla («aquests últims dies he hagut d’anar a uns quants enterraments. Això sens dubte fa que comenci a notar una pèrdua d’emoció davant la mort...»), sinó de la més prosaica oportunitat que ofereix la premsa de l’època. Vet aquí un exemple. Amb el títol ‘Bromes de mal gust’, es feia saber que «des de fa uns quants dies, alguns subjectes desaprensius es dediquen a avisar per telèfon l’empresa de pompes fúnebres, demanant que portin taüts a cases on després resulta que no hi ha cap cadàver». El governador civil va ordenar a la policia que detingués aquests bromistes.  Això, tot i que retrata el mal gust de l’humor de l’època, és només una anècdota minúscula al costat de tot el que llavors es va publicar, milers de notícies i, sobretot, milers d’anuncis de medicines miraculoses. El que hem dit, aquella grip va ser un supervendes.

Laxants, rom, llimona, i combinats de quinina i arsènic, fototeràpia i fins i tot un gavany a l’última moda, tot prevenia la grip

Laura Almudéver, professora de la Universitat de València, va dedicar una bona part de la seva oceànica tesi doctoral del 2016 a aquest aspecte. Aquesta crònica està en deute amb ella. Aquella pandèmia va fer tres voltes al món. La primera onada va arribar a Barcelona durant la primavera de 1918, tot i que va espantar, no va ser la més letal. Quan va tornar al setembre, la parca no donava l’abast. El 26 d’octubre, per citar un dia a l’atzar, van morir 231 persones només a Barcelona. La tercera onada de la grip, del febrer al març de 1919, va ser més benigna, però el pànic va ser més gran, pel record del rastre de mort que ja havia deixat uns mesos abans i, també, potser, perquè a la premsa mai faltaven anuncis sobre com evitar el contagi.

Aquell caos de desinformació publicitària tenia una causa molt clara. La mal anomenada grip espanyola («¿ho diuen pel seu accent, o perquè li agraden els toros?», es queixava un articulista quan va ser batejada així a la resta del món) era un monumental misteri per a la ciència. Va ser una pandèmia que va arribar, això és cert, en una època en què per primera vegada en la història les malalties començaven a semblar evitables. La segona meitat del segle XIX va ser molt rica en descobriments de remeis contra malalties persistents, com la tuberculosi i la diftèria, però els virus encara eren un misteri. No va ser fins a 1931 que la seva existència va ser confirmada i fins a 1940 en què van ser observats a través d’un microscopi electrònic. El 1918, a Barcelona i a la resta del món, el principal sospitós de causar aquella elevadíssima mortalitat era el bacil de Pfeiffer, més fals culpable que Henry Fonda a la pel·lícula del mateix títol.

Fosfo-Glico-Kola

Així les coses, van fer el seu agost les farmacèutiques serioses, els tarambanes de les medicines alternatives i, segons es miri, qualsevol que tingués alguna cosa per vendre i pogués recomanar-la per prevenir la grip. Tintura de iode, sulfur de carboni, fototeràpia, pastilles Valda, pastilles Bonald, injeccions de quinina i arsènic, cigarrets carminatius, el cinturó elèctric Galvani, l’aspirina –que fins i tot hi va haver sobredosis–, suc de llimona –que va apujar exponencialment de preu–, la famosa Fosfo-Glico-Kola, beuratges de «carn líquida», rom, sèrum antidiftèric i, ja posats, fins i tot laxants, com Laxen Busto, per si es podia guanyar el pols a la grip al lavabo, i elegants gavanys impermeables a l’última moda, amb què a més venia un paraigua de regal. Res era en realitat eficaç. Bé, no del tot. Del còctel de conyac, rioja i xampany aconsellat també com a terapèutic es pot dir, almenys, que feia més alegre el viatge a la barca de Caront.

Cotó a les fosses nasals, amarat d’Eucalmentol, així era la mascareta de 1918 que va voler popularitzar una marca comercial

En realitat, les autoritats donaven assenyats consells a la població, no gaire diferents als actuals. Es van tancar les escoles, es va vigilar el trànsit ferroviari i es va prohibir fumar als cines i teatres, més que res pel lleig costum dels fumadors d’escopir el bri de tabac que els quedava entre els llavis. La idea d’evitar les exhalacions dels possibles malalts era molt present. Una altra qüestió és com de vegades es pretenia portar a la pràctica aquest consell. Indistingible d’una informació periodística seriosa, a la premsa es va publicar, per exemple, un anunci camuflat dels fabricants de l’Eucamentol. Afirmaven que la manera més eficaç d’evitar el contagi era introduir-se cotons a les fosses nasals xops amb el seu producte. És una llàstima no haver trobat, per a la publicació d’aquest viatge en el temps, fotografies de l’avantpassat de l’actual mascareta.

Vist amb la supèrbia del segle XXI es podrà pretendre que els barcelonins de principis del segle XX van encarar la pandèmia de la grip a cegues o, pitjor encara, desinformats, senyal que fins i tot sense Twitter i sense Vox això és possible. Es va atribuir el brot inicial, per exemple, a les obres del metro de Madrid de 1916, com si s’haguessin remogut unes terres que segellaven un mal ancestral amagat. La premsa va informar també que a Cadis es va prohibir el confeti dels carnavals perquè se sospitava que podia ser un agent transmissor de la grip. Sembla un disbarat, però vist amb calma ho és encara més retallar en sanitat i sorprendre’s després pel col·lapse del sistema.

Notícies relacionades

A la seva manera, cada gran grip europea (des del 1700 n’hi ha hagut, se suposa, unes 50) ha permès retratar cada època. A la del 1918 es va arribar d’una manera calamitosa. L’esperança de vida el 1900 era de 34,8 anys. El 1930 havia pujat a 49,9. Pot ser que la grip contribuís a fer front, per simple i pura necessitat, al que el polític i historiador César Silió Cortés va qualificar llavors com «la mortalitat indisculpable», una crua definició que avui mereixeria ser recuperada a la vista del que ha passat a les residències de gent gran. A Silió, que va arribar a ser ministre amb Antonio Maura, el frustrava que Espanya fos «el país de la mort», i sembla que, almenys una mica, la pandèmia de fa 100 anys va ser un revulsiu contra allò, ni que fos per com d’ofensiu que li va semblar a tothom que a aquella grip l’anomenessin espanyola. ‘La Vanguardia’ va informar d’entrada que «la grip la produeix un bacteri que les tropes senegaleses han importat a Europa i un conegut doctor opina que aquest malèfic bacteri procedeix de l’Àfrica del sud». Tant afany per aclarir les coses no es va veure a la premsa local tot just 20 anys abans, quan va causar estralls l’anomenada grip russa, suposadament originària de Sibèria, que aquí se la va rebatejar com la grip de Gayarre, perquè va causar la mort del famós tenor que passejava la seva fama pel món amb aquest cognom.

Tan enrere en el temps estava Espanya que fins i tot es va haver d’importar una paraula per posar-li nom a la malaltia

La immersió a l’hemeroteca de la grip espanyola permetria, amb més espai, anar més enllà. Aquella pandèmia no va agafar Barcelona com ara, baixa de defenses després de la crisi del 2008. La ciutat va arribar a 1918 després de tres anys de gran bonança, pèssimament repartida, com és habitual, però bonança al cap i a la fi. Barcelona era el refugi neutral dels rics de mig Europa en un món en guerra. La burgesia local, fins que el bloqueig naval de 1917 va barrar el pas a les exportacions, va amassar fortunes gràcies al fet que dos cosins de la reialesa europea, Guillem i Nicolau, no van saber resoldre les seves diferències de cap altra manera que no fos condemnant milions de persones a la mort. A Barcelona, la guerra, tot i que a les places hi hagués acalorades disputes entre germanòfils i aliadòfils, quedava emocionalment lluny, com si fos cosa d’un altre món, dels europeus, de més enllà del Pirineu. Tant era així que, quan la pandèmia va arribar a Espanya, no hi havia en realitat una paraula en castellà per referir-se a aquesta malaltia. Alguns diaris van utilitzar el nom francès, ‘grippe’, d’altres, l’italià, ‘influenza’, però no va faltar qui va preferir el nom graciós, ‘el soldat de Nàpols’, perquè era tan enganxós com una cançó de sarsuela molt de moda llavors, per molt desafortunada que fos la lletra: «‘la gloria romántica, me lleva a la muerte, no digas tu cántico, que aviva mi pena, si muero queriéndote, qué muerte tan buena’». Un quart de milió d’espanyols, segons les imprecises dades de l’època, van morir durant la pandèmia de 1918.

Temes:

Grip