ESTRATÈGIA CONTROVERTIDA

Barcelona entra a la fase 1 com l'única ciutat confinada d'Espanya

4
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, urbanisme, política municipal, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Molts fenòmens socials dels últims anys a Barcelona poden explicar-se a través del confinament i els seus efectes col·laterals. Amb l’entrada de la ciutat a la fase 1, el primer pas cap aquesta suposada nova normalitat, la vida transita una mica més de les cases als carrers. Però es dona la circumstància, i aquí l’experiment, que el carrer de Sants, per exemple, on els comerços encara tenen noms de persona (Montse, Baltà, Soriano, Marcos...) presenta un aspecte molt més humà que l’en altre temps bulliciós passeig de Gràcia, on fa goig asseure’s davant les cases Milà i Batlló sense acabar en comptes d’Instagram de mig planeta. Tampoc té res que veure la deserta Barceloneta amb el nervi de Major de Sarrià o la rambla del Poblenou. Tot això de la gentrificació, comercial i habitacional, però ara al revés. La Barcelona dels barcelonins

La capital catalana es desemmandreix amb timidesa i es desperta com l’única gran ciutat espanyola que es manté confinada. Tot i que no són el mateix 70 metres quadrats (la superfície mitjana d’un pis) que els 100 quilòmetres quadrats que ocupa Barcelona, on un ja pot prendre alguna cosa en una terrassa o passejar per les platges quan la calor ja no s’intensifica. Al carrer de Riera Blanca, el Pertús que separa la gran urbs de l’Hospitalet, res ni ningú hauria de creuar el pas de vianants sense justificació. Són les coses de les regions sanitàries que ara han obert un nou front polític, amb els alcaldes metropolitans reclamant a la consellera de Salut, Alba Vergés, que faci el favor d’unificar tota la zona sota el pretext que tots aquests municipis «conformen una realitat econòmica i social innegable en el seu dia a dia». El Govern els ha dit que a tot estirar, dilluns, unificarà Barcelona amb les seves zones nord i sud. Segur que més d’un trobava a faltar l’antiga picabaralla entre el cinturó metropolità i la Generalitat.

Com dèiem, a Riera Blanca res convida a pensar en fronteres, més enllà que les plaques del carrer són diferents. Al costat barceloní, el vigilant d’un aparcament explica que té abonats de l’altra vorera i que utilitzen el cotxe sense problema. «La gent va per aquí com si tot fos la mateixa ciutat. I una mica ho és, ¿no?». Parla com un alcalde metropolità. A pocs metres, al bar cerveseria El Rellotge, diverses parelles d’homes beuen cerveses amb la mascareta sempre a l’altura del mentó, com els motards que als 80 portaven el casc al front. La situació de les taules és ara un punt més caòtica, imprevisible, menys encaixonada; més conforme amb aquests temps de fer el que es pugui.

Segons dades de l’ajuntament, només el 40% de les 5.500 terrasses de Barcelona han obert aquest dilluns. Amb un repartiment desigual: el 23% a Sants i el 25% a Ciutat Vella pel 58% de les Corts i el 75% d’Horta-Guinardó. Com ja va succeir fa unes setmanes amb l’obertura de comerços, els districtes amb un percentatge més baix de taules a la vorera són els que tenen més terrasses que podrien estar operatives. 

Al Portal de Santa Madrona, al baix Raval, el bar Can Joan té dues taules al costat dels solars en els quals hi havia previstos un parell d’hotels de la cadena Praktik. Allò va ser una baralla burocràtica que no ve al cas i que va guanyar el govern d’Ada Colau, però va deixar com a resultat un triangle d’or al qual ara res ni ningú treu partit més enllà d’algunes persones sense llar. A la improvisada terrassa i sota un para-sol que llueix la bandera LGTBI, una dona més que feliç. 

El nou Raval

No molt lluny d’allà, a la plaça de Sant Agustí, un centenar de persones esperen que les Missioneres de la Caritat, que tenen el menjador social tancat, els donin una bossa amb menjar. No para d’arribar gent, i amb un perfil molt poc definit. Molts més home que dones, per dir alguna cosa. La majoria, per la salutació que dispensen a les monges, són habituals d’aquesta cua tan simptomàtica del que està passant al Raval, vigilada des de la distància per cinc agents de la Urbana sense mascareta que només intervenen quan dos homes de diferent procedència discuteixen per un gest que no ha agradat a un d’ells.

El carrer de Sant Pau és ple de gent, la majoria treballadors de les botigues, però també veïns, farts de l’amuntegament propi de les vivendes de Ciutat Vella. Al carrer de Robador, algunes prostitutes amb mascareta somriuen amb la mirada. ¿Turistes? Ni un. El barri xino de tota la vida. Tampoc a la Rambla hi ha forasters, però sí que atén Jordi Palou, del quiosc del mateix nom, que obre per primera vegada des del 19 de març. Té cinc treballadors, tots en un erto, i creu que ha arribat el moment d’intentar-ho. També el seu pare va haver de passar mals moments en aquest mateix lloc, i els va superar. 

Notícies relacionades

Més a baix, a la platja de la Barceloneta, el xiringuito Bo Kaap ultima els detalls per tornar a obrir aquest dimarts. Perdran set taules i es quedaran amb una trentena. Els han permès esgarrapar terreny al passeig, cosa que potser, amb molt tràfec de gent, dificulta el pas a bicis i passejants. Ja es veurà. Una de les treballadores detalla que començaran amb una carta reduïda i amb el dubte de si la gent ha entès què es pot fer i què no a la fase 1. L’embolic de la desescalada, certament. 

Per cert, en aquest llarg riu tranquil cap a la suposada normalitat s’ha agregat avui el final de la permissivitat a les zones blava i verda d’aparcament. En resum: a pagar una altra vegada. I compte també amb les motos, perquè el consistori (per fi) farà complir l’ordenança del segle passat en tot el que té a veure amb la normativa de vehicles de dues rodes a les voreres. Són les coses de l’espai públic, que és de tots i no és de ningú.