07 d’abr 2020

Anar al contingut

BARCELONEJANT

Els guardians del pipí públic

El Xavi i l'Óscar s'encarreguen de la cura diària dels dos urinaris comunitaris més utilitzats de Barcelona

Han vist de tot i no entenen que els usuaris «gastin paper higiènic com si s'hagués d'acabar el món»

Carlos Márquez Daniel

Els guardians del pipí públic

Sol dir-se que per desmitificar una persona has d’imaginar-te-la amb els pantalons o la faldilla pels turmells, asseguda al vàter, amb la caròtide a punt del col·lapse i les dents serrades com japonesos al metro de bon matí. Pensin en Isabel II... Funciona, ¿oi? Fer pipí i caca, en qualsevol dels seus formats, és la cosa més natural i alhora més animal de les nostres vides. També és imprevisible. Per això les ciutats, pensant en la immediatesa, les presses, la necessitat, la comoditat, l’hospitalitat i la urgència, es van dignar a instal·lar banys públics al carrer. L’Óscar i el Xavier són els responsables de la cura dels lavabos comunitaris més utilitzats de Barcelona, situats a les places del Teatre i dels Àngels, a Ciutat Vella. Han vist de tot, però aquesta crònica, per si els agafés menjant, els evitarà els detalls més escatològics

Els banys de dones de la plaça dels Àngels / SERGI CONESA

Aquesta no és la feina de les seves vides i no perden anells per admetre-ho. Però això no els treu un gram de professionalitat en una tasca, afirmen, «que cada dia et té reservada alguna sorpresa». El seu relat, en el qual sovint encongeixen les espatlles en posat de resignada resiliència, també permet comprovar l’escàs respecte que es té pel col·lectiu. El que és de tots, però no és de ningú. Aquesta mania de ser pulcres a casa i autèntics senglars al carrer, el que inclou, sovint, faltar-los al respecte. «Ens diuen que ens callem, que només som porters. Però jo tinc molt mala llet i els deixo clar que aquí mano jo i que la meva feina és que tot estigui al seu lloc», replica el Xavi. Els més educats són els turistes (fins a certa hora..), que fins i tot s’ofereixen a pagar. «Free, free», repeteixen ells. Segons xifres municipals, aquests dos urinaris registren cada any 200.000 usos cada un, uns 550 diaris. Amb el seu pitet groc i des d’un petit rebedor vidrat, el Xavier i l’Óscar saluden els visitants, senyalitzen en funció del sexe si intueixen alguna badada i actuen en cas que es produeixin incidències. No és per estigmatitzar, però el districte més canalla de la ciutat, si d’alguna cosa va sobrat, és precisament de successos peculiars. 

Clients fixos

L’Óscar ha treballat sempre en l’hostaleria, però ara porta tres anys al capdavant d’aquests banys de carrer. Explica que ha agafat afecte a alguns clients habituals que venen cinc o sis vegades al dia, sobretot persones sense llar que utilitzen l’equipament com si fos casa seva. I d’alguna manera, ho és durant una estona. Alguns arriben fins i tot a arreglar-se de dalt a baix, i tot i que està prohibit, ho permeten perquè no té cos per negar-los una mínima higiene. No combrega tant amb els patinadors que diàriament martellegen el perímetre del Macba i que entren al lloc com si això fos un banc de ciment més. Altres, en bici, pedalen gairebé fins al lavabo. Després estan els que s’acosten al vidre per comprar entrades per al museu. I no, no és aquí. 

Ha hagut de suportar cops de puny al vidre i algun que altre «t’espero al carrer», però mai ha sigut necessari arribar a les mans. Si hi ha baralla fora, que és una cosa que no passa tots els dies però tampoc molt de tant en tant, tanca la porta amb clau i a esperar que amaini. I si hi ha xeringues utilitzades pels toxicòmans –un grapat a la setmana–, guants, pinces i al pot que els serveis sanitaris passen a buscar quan està a vessar. El Xavi ha hagut de trucar ja tres vegades a una ambulància perquè vingui a atendre a drogoaddictes inconscients. «La nit és especialment dura i la de dissabte és la pitjor amb diferència, amb baralles, gent pixant a les papereres, tràfic de drogues». Molta cosa per atendre, però també tenen temps per observar: tots dos coincideixen que tothom «consumeix paper higiènic com si s’hagués d’acabar el món». Cada rotllo mesura, per cert, 207 metres. I sobre rentar-se les mans, molt més elles que ells. 

L’Óscar (dreta), al bany públic de la plaça dels Àngels / sergi conesa

La tasca d’aquests dos home recorda la de qui a les escoles s’encarrega dels patis i els passadissos. Aquell que agafa els adolescents fumant, aquell que deixa que creguis que l’has despistat. «Quan surten –relata l’Óscar– els dic que està prohibit fumar. Ho neguen... Llavors els explico que tenim càmeres i que he vist el fum sortir per la porta. Passa el mateix amb els grafiters. Al sortir els entrego el llevataques i el drap».

Després estan els que es pixen a Barcelona. Però compte: segons dades facilitades per la Guàrdia Urbana, l’any passat es van imposar 4.125 multes per orinar o defecar al carrer. Les sancions van dels 300 euros (el clàssic pipí a la cantonada sense llum) als 1.500 euros per infraccions greus. El 2019 se’n van registrar 11 d’aquestes. Millor no preguntar detalls.

Temes: Barcelonejant