Els Encants bullen per una pujada de les taxes municipals en el pitjor moment

El setembre del 2013 va ser un moment molt barceloní del Bibidi Babidi Bu. Ha passat més vegades. El deixat mercat dels Encants, a la vorera oest de la plaça de les Glòries, renaixia a dos passos del seu espai original. Ho feia a l’est de la plaça i amb un vestit arquitectònic que ja volgués la Ventafocs per al ball, amb un joc de miralls enlluernador com a coberta. Passats dos mesos, les xifres deixaven bocabadats fins i tot als més optimistes, 150.000 visitants per setmana. L’encanteri ha durat poc. És mitjanit als Encants. Metafòricament, per descomptat. Els corsers tornen a ser ratolins. Després de suportar vuit anys d’obres ingrates a les Glòries i veure empastifada durant mesos la seva imatge amb l’anomenat mercat de la misèria, l’Ajuntament de Barcelona ha comunicat als comerciants una pujada important del cànon i de les taxes que paguen els comerciants per la seva presència als Encants. Això, a més, quan ja ni per casualitat passen setmanalment pel lloc 150.00 persones. Tan tensa és la situació que els comerciants preparen una demanda judicial contra l’Institut Municipal de Mercats (IMMB), entre altres raons, per incompliment de contracte.

Les versions, com passa sovint en aquests casos, no són coincidents. ¿Hi ha una pujada? Sí. En això hi ha unanimitat. El que passa és que, segons la gerència de l’institut municipal, no va més enllà del 10% i, segons els afectats, en els casos dels negocis de més de 10 metres quadrats, la pujada és del 40,9%, un dineral anual en un moment en què el futur dels Encants és molt incert. En xifres absolutes i en una projecció real sobre una de les botigues afectades, això són uns 5.300 euros anuals addicionals. Són moltes vendes en un negoci com aquest, de vendes en principi barates. Aquesta xifra, a més, no inclou el segon front de discussió. L’IMMB pretén començar a repercutir en els comerciants els costos de manteniment i una part de la neteja del mercat, una cosa exclosa per contracte en l’acord que es va segellar el 2011, abans del trasllat. Serà el principal argument de la demanda. Sembla sòlid. Els responsables municipals ho reconeixen.

---

Efectivament, en el pacte a què es va arribar fa nou anys, aquest tipus de qüestions van quedar cristal·linament clares. La vigilància del nou recinte es va calcular en uns 320.000 euros anuals, el pagament dels quals assumia l’institut municipal. Perquè això no suposés una sagnia inassumible per a les seves arques, es va acordar que la recaptació de l’aparcament subterrani dels Encants tingués com a destinatari l’IMMB. Es va calcular que això suposaria uns ingressos de 135.000 euros anuals. En un dels punts de l’acord. La redacció no admet cap gènere de dubtes.

Hi havia altres apartats similars, igual de transparents. «L’IMMB contractarà i abonarà el servei de recollida de les mercaderies que quedin en el sector de la subhasta, així com de la resta del mercat una vegada finalitzi l’horari comercial, sense repercutir en el cost posteriorment. Estimació: 130.000 euros». Hi havia partides que sí que es repercutien en els rebuts trimestrals, i s’especificava amb precisió quines eren.

L’amanida de xifres podria continuar fins a avorrir el lector, però aquesta no pot ser la meta. El resum és que a l’institut municipal no li quadren els comptes i assegura que necessita renovar unilateralment els termes de l’acord per equilibrar els ingressos i les despeses. Però ni tan sols en això es posen d’acord les dues parts. Els comerciants han fet números. Si sumen l’increment que s’aplica a cada paradista, i en són 300, l’institut obté un superàvit, cosa en principi incompatible amb la filosofia del que és una taxa municipal. Aquest tipus de pagament és finalista. És a dir, una taxa es cobra per cobrir despeses, mai (en teoria) per obtenir beneficis.

La qüestió és que quan es va projectar la nova seu dels Encants, el futur que allà es prometia des dels despatxos de la plaça de Sant Jaume era esplendorós. Una cosa molt típica de Barcelona davant de cada gran estrena. Recordeu sempre en aquests casos el Moll de la Fusta i, més a prop en el temps, el jardí elevat de Sants. Els comerciants avisen que les noves tarifes poden accelerar el declivi del mercat. Els traspassos de negocis van ser el 2019 inusualment alts, no sempre per millor. És tot un símptoma. N’hi ha un altre de molt més revelador. Un dels petits establiments de restauració dels Encants serveix menús a cinc euros. Pot ser que sigui el més econòmic de tota la ciutat.

El 2013 el que era imprevisible era Wallapop, explica el gerent de l’Institut Municipal de Mercats de Barcelona, Màxim López. Els nous Encants van néixer amb l’ambició d’ensenyar fins i tot als parisencs, que tant presumeixen del seu Marché aux Puces, com es fan les coses. El propòsit era que la visita al mercat de segona mà de la plaça de les Glòries fos fins i tot una parada turística gairebé obligada per als visitants que visiten la ciutat, no només per l’arquitectura singular del lloc, sinó també per l’oferta variada i insòlita que es podia trobar.

És cert. Internet és els nous Encants, però, amb tot, aquest mercat conserva una característica que el fa gairebé únic al món, el real i el virtual. La subhasta del matí dels lots i la seva posterior venda al detall al llarg del dia no té equivalent enlloc. Val la pena matinar i descobrir aquesta coreografia mercantil.

Notícies relacionades

El Govern vol que tot el metro sigui accessible el 2030

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

El que s’exhibeix per a la seva posterior subhasta en uns rectangles perfectament delimitats a terra són, bona part de les vegades, pisos sencers que s’han buidat, sovint per defunció de l’amo. Se subhasten d’una tacada totes les seves pertinences: mobles, records, fotografies, alguna col·lecció personal d’objectes bastant inversemblant, la biblioteca, les joguines de quan els nets venien a casa, diplomes emmarcats, abrics, porcellanes...

Un lot sencer pot sortir per només 800 euros. El més habitual és que sigui una mica més. No és fàcil per als ulls dels profans endevinar quin lot pujarà de preu. Aquest és un tragí a primera hora del matí de cada dilluns, dimecres i divendres que es resol entre els nous protagonistes de les subhastes, la majoria marroquins. Després, al llarg del dia, proven de treure benefici de la seva adquisició. El que fa especial aquest mercadeig és que té una hora límit. Els lots no estan en botigues que a última hora abaixen la persiana i així poden continuar a la venda l’endemà. El que no es ven sol acabar al contenidor de les escombraries. Per això, així que passen les hores, abaixa el preu. A la ciutat hi ha autèntics professionals d’aquesta última hora, en què un abric d’alta costura pot sortir per 10 euros. És un cas real. No passa sovint, és clar, però al capdavant de cada lot sol haver-hi cap al tard algú que ja ha fet números sobre els seus guanys i potser amb moltes ganes d’acabar. També ajuda, diuen alguns compradors, que la distància cultural que hi ha entre qui ven i qui compra és encara prou gran com perquè als primers els passi inadvertit el valor d’algunes peces. Que competeixi contra això Wallapop.